divendres, 10 de gener de 2014

"Cap esforç no cau en terra eixorca"

A la Vall de les Sentius, a la part més alta de la partida del Mas del Porrerà hi ha una vinya amb dos mil ceps de viognier que va plantar l'Enric Costa al començament d'aquest segle.

A una sala de Cal Valdrich s'hi manté viu el record del poeta que hi va fer estada. Els seus versos conviuen amb les bótes on es crien els vins de Vall Llach. La presència del poeta es percep amb força en aquest espai de calma i penombra.

El poeta —parlo d'em Miquel Martí i Pol— i l'Enric ja ens han deixat. En el cas de l'Enric, encara no fa ni un any. L'empremta d'aquests dos "homenots" —"Per mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable" deia en Josep Pla— roman en múltiples àmbits. També en un vi que aquests "apunts d'enografia de Catalunya" no podrien oblidar.


El vi blanc de Vall Llach —aquest celler creat, paradoxalment, per dos abstemis— neix de la vinya que va plantar l'Enric Costa i pren el seu nom d'uns versos d'un poema de Miquel Martí i Pol. El poema es diu "Solstici" i tothom el coneix; el vi es diu Aigua de Llum i s'elabora en algunes anyades excepcionals, sempre en quantitats minúscules.

Recordo que jo era a Porrera el mateix dia que les primeres ampolles d'Aigua de Llum 2008 travessaven la plaça del celler a la botigueta. Va ser així que vaig poder-ne comprar una ampolla que ha sabut esperar fins el dia de Reis d'aquest any de 2014 —l'any de totes les esperances.


Segons la fitxa del celler, és un vi de prop de 16 graus, elaborat amb maceració prefermentativa i criança de quatre mesos en bóta nova. N'hi va haver 820 ampolles i el cupatge va ser d'un 55% de viognier, un 40% de garnatxa i una mica de macabeu, escanyavella i moscatell.

El decanto i deixo que agafi una mica d'aire i que no sigui gaire fred —uns dotze graus— i el bec en copa relativament gran i convexa. La potència del seu color daurat és sorprenent i atípica i ens avisa que ens trobarem amb un vi que pot generar un gran delit —o també un cert refús, en segons qui. Hi ha una profunditat d'aromes i un perfum dolç i poderós, com d'almívar o millor dit de fruita com l'albercoc. També hi ha una mica d'ametllat, una mica de pastisseria, però quan la ment es fixa en la fruita dolça extra-madura, aquestes sensacions passen ja a dominar-ho tot. Cap nota fustenya destorba aquest paisatge aromàtic. Confesso que tenia alguna indefinible prevenció que em feia patir de no trobar-hi una fusta massa dissonant...

A la boca la sensació de nèctar és extraordinària, amb un gran volum i moltes notes meloses —"meloses" de mel, naturalment— equilibrades per una impecable força àcida. És un vi que en podríem dir gros, intens, que ens ofereix diverses meravelloses dialèctiques com són densitat vs. lleugeresa, dolçor vs. amargor, fruita vs. mel...

Mentre bec aquest vi de les Sentius i mentre el comparteixo amb els que són amb mi a la taula del dia de Reis, no puc deixar de pensar en una ampolla de vi blanc que em va colpir profundament, ara fa uns anys: La Doriane 2003. Hi penso i em costa admetre aquesta gran servitud del vi —o potser és una de les seves grandeses? Em refereixo a que el vi només existeix "en directe". Només es pot experimentar en el moment exacte en que s'experimenta. No hi ha "gravacions". Si m'entra el neguit de comparar, per exemple, el concert de Keith Jarrett a l'òpera de Viena del 13 de juliol de 1991 amb el que va fer el 28 de maig de 1981 al Festspielhaus de Bregenz, puc recórrer a les gravacions d'aquests concerts, que tinc al davant dels meus ulls. Però no puc de cap manera comparar aquella ampolla de La Doriane 2003 amb aquesta d'Aigua de Llum 2008. Ja no hi són: En el vi només hi ha el directe.

[El títol d'aquest apunt —no cal dir-ho— és el tercer vers de la segona estrofa de "Solstici", un dels poemes més coneguts de L'Àmbit de tots els àmbits, de Miquel Martí i Pol. Aquest llibre i aquest poema tenen per a mi molts significats que ara no he d'explicar. Quan obro aquest llibre, a la primera pàgina hi trobo una dedicatòria amb data del 26 de juliol de 1982. A la pàgina 49 —que és on hi ha "Solstici"— encara s'hi veu l'empremta d'una flor que hi va romandre al llarg dels anys.]

3 comentaris:

annajv ha dit...

La poesia no està en la lletra escrita, ni en la paraula dita, ni en el plaer del gust d'un vi quan es beu. La poesia està en el conjunt de sensacions que volen dins el cap quan tots els elements externs hi fan estada.
Gràcies a qui conjugueu i oferiu saviaments tots els elements.

Jaume Aguadé ha dit...

Bon dia Anna,

És molt interessant això que dius que la poesia (de fet: tot) es troba en el conjunt de sensacions que "volen dins el cap quan tots els elements externs hi fan estada."

M'has fet adonar que m'equivoco en el darrer paràgraf del meu escrit. En efecte, les coses que ja no hi són, que ja no puc viure "en directe", segueixen vivint, segueixen creixent en el record, segueixen presents...

Gràcies pel teu comentari.

Salut!

Jaume

annajv ha dit...

:)
afalagada pel teu!!!