diumenge, 28 de desembre de 2014

El gran nebbiolo de Catalunya

L'existència de la vinya de nebbiolo del torrent de la Guixera, prop de l'Albà, no era cap secret, però el cert és que poca gent n'havia sentit a parlar —fins ara que, amb l'aparició de la primera collita comercial de l'icònic vi El Miracle, aquesta vinya ha irromput a l'actualitat vitivinícola catalana.

Repassem la història d'aquesta vinya única, que s'amaga entre boscos a la solana del Puig del Miracle.  Tinc entès que va ser un caprici d'un gendre piemontès d'algun Marquès d'Olivella —llinatge que, com és sabut, posseïa la major part de les vinyes d'aquesta contrada. Quan el marquès va vendre les terres els anys 80, aquesta parcel·la minúscula va anar a parar a un parcer que es deia Aguadé com jo. La meva família procedeix d'aquella mateixa zona i no fóra gens estrany que en Martí Aguadé —el viticultor que ara té cura de la vinya de nebbiolo— i jo estiguem remotament emparentats.


El vi que descric avui —aquest primer gran nebbiolo de Catalunya que ha enlluernat la crítica mundial— és un treball a quatre mans. D'una banda, en Martí, que ha treballat diverses temporades a les millors «azienda» de Barolo i La Morra; de l'altra, el mestre de l'enologia, en Raül Asens, que es va proposar crear, a partir de la parcel·la que va plantar aquell gendre del marquès d'Olivella, un vi excepcional. Els primers assajos es van fer a la collita del 2000, però no va ser fins la collita del 2004 que la qualitat del vi va satisfer plenament en Martí i en Raül.

A partir d'un rendiment baixíssim —inferior als 700 kg/ha— el most va fermentar (amb rapa i una llarguíssima maceració) sense llevats afegits en bóta oberta i després es va criar en dues bótes de castanyer de cinc-cents litres, per un període de temps proper als dos anys i mig —seguint la tradició dels Barolo clàssics. El procés s'ha desenvolupat en unes minúscules instal·lacions del monestir de Santes Creus. Finalment, el vi s'ha criat a l'ampolla fins ara que, deu anys després de la collita, els dos winemakers consideren que ja està a punt per enlluernar el món, des d'aquest racó de l'Alt Camp.


El vi es diu El Miracle 2004 i l'etiqueta —simple i elegant— només proclama la varietat de raïm «nebbiolo» i el nom del celler: Vinyes de l'Albà. Durant aquest llarguíssim període de criança en ampolla —com escau a un nebbiolo que vulgui ser gran— alguns bloggers (en Joan, en Ramon, la Ruth, jo mateix...) hem pogut anar tastant aquesta meravella en els seus successius estadis d'evolució, gràcies a la generositat d'en Martí i en Raül, però se'ns va demanar discreció. Ara que el vi ja és al mercat, s'escau que aquest blog en parli. Tanmateix, dir que aquest vi està al mercat és una certa exageració, perquè la producció de només dues botes ja està pràcticament exhaurida entre els que en coneixíem l'existència.

Us estalviaré la nota de tast d'aquest vi, perquè ja se n'han publicat un parell a les que ben poc puc afegir. Només, potser alguna nota purament personal, per indicar que aquest vi —del que avui he destapat, per primera vegada, una ampolla amb etiqueta— m'ha semblat un dels més grans que s'han fet mai al nostre país. La seva multiplicitat aromàtica fa que no em cansi d'ensumar-lo, mentre vaig escrivint al meu quadern paraules força buides de sentit: flors seques, prunes confitades del rostit, prunes assecades, prunes fresques, pinyons, menta, espècies, cireres, cuir vell, fruita dolça, fruitetes vermelles, fum, metall, regalèssia, ...

Un vi increïble —un vi que no sembla possible. Potser per això es diu El Miracle.

[Evidentment, aquest article és una innocentada, la primera que publico en aquest blog. El meu avi es deia Martí Aguadé i va néixer a Santes Creus, Raül Asens és una contracció de Raül Bobet i Joan Asens i "El Miracle" és el nom d'un vi que existeix. Les vinyes de la zona eren propietat del Marquès d'Olivella. Pel que fa a totes les aromes que dic que he trobat en aquest vi, la llista és la traducció directa de les aromes típiques del nebbiolo, segons Robert Parker. La resta és pura imaginació. Espero que la facècia us hagi distret. Que tinguem un bon any!] 

dimarts, 23 de desembre de 2014

Terror extrem i persistent

No, no m'he equivocat pas en el títol d'aquest article. No volia dir «terroir extrem...» sinó «terror extrem...». I això perquè estic llegint un llibre d'un terror tan profund i insuportable que no me'l puc treure del cap —ni el puc deixar de llegir, encara que la lectura em faci mal, molt de mal.

La sensació de terror, l'angoixa per tantes matances sanguinàries és immensa... perquè no és una obra de ficció. És un estudi sistemàtic i implacable d'uns fets que ens han fet com som —uns fets tan terribles que només l'oblit ens ha permès sobreviure.

És un llibre de 700 pàgines amb una desfilada d'assassins, massacres sistemàtiques i premeditades, violacions i exterminis que deixen en ridícul qualsevol relat de ficció del gènere «gore». Els assassins estan anomenats amb nom i cognom, i hi podem reconèixer els noms que ens obligaven a honorar a les escoles, quan jo era jovenet, els noms que duien les places i els carrers de les nostres viles, els rostres que vèiem a les fotografies de les parets —al costat del crucifix. Sabíem prou bé que eren éssers malignes però, per sort per a nosaltres, no ens adonàvem plenament de la magnitud immensa dels seus crims. Si ho haguéssim sabut, com hauríem pogut sobreviure?

Parlo de l'obra «The Spanish Holocaust» de Paul Preston, un llibre que cal llegir, per desagradable que sigui, perquè és necessari que coneguem les ferotges matances a cadascun dels pobles d'Andalusia, a cada poble d'Extremadura, a cada barri de Sevilla... i així successivament.
«Paul Preston's account of the torture ans slaughter of thousands of civilians and captives during and after the Spanish civil war vividly describes events that we would inhesitantingly describe as war crimes or crimes against humanity ... drawing on meticulous research over many years, Preston leaves no room for doubt that the events he describes were ... crimes so appalling that they negate our humanity. He wept at times as he prepared what he calls "an extremely painful book to write". Readers will weep too» (Financial Times)


Per fer menys penosa la lectura d'aquest bany de sang i crueltat —cosa impossible— l'acompanyo amb vins exquisits de la Terra Alta. He parlat de l'Avi Arrufí, d'Il·lusió; avui vull parlar de La Fou els Amelers 2012,de Batea, una altra de les grans garnatxes blanques que es fan en aquesta terra entre l'Ebre i el riu d'Algars.

Aquests tres vins, posats en aquest mateix ordre, mostren una certa progressió de més expressivitat a més austeritat. L'aroma d'els Amelers és fina i elegant, plena d'exactitud i de tensió —també de delicadesa. El trobo força «racional» o «cartesià», de virtuts una mica ocultes que van fent-se més evidents a mida que el vi va creixent a la copa. Algun indici de fruits secs, algun indici cítric, de fruita àcida, alguna cosa floral. Com va evolucionant a mida que li toca l'aire! Lentament, va sorgint la fruita fresca —raïm, préssec de vinya— i el vi va adquirint un volum notable, sense perdre ni el tremp ni la puresa. Un vi exquisit que exigeix un tast atent i introspectiu.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Grans garnatxes blanques: Il·lusió

La carretera de Vilalba dels Arcs a Batea, si la feu quan els ceps estan en el seu més gran esplendor i, encara millor, si bufa una mica el cerç, us oferirà ondulacions de vinyes en un paisatge amable i de bellesa senzilla. L'alçada oscil·la ben poc per sobre i per sota dels tres-cents cinquanta o quatre-cents metres. El sòl és argilenc. Les partides es diuen Barball, lo Benifet, los Tres Termes, l'Àuber, lo Barranc Vicari... També, les Coves, on hi ha una vinya de garnatxa blanca que deu unes set hectàrees, plantada fa més de cinquanta anys. És una vinya del celler Xavier Clua de la que surten les quatre mil ampolles d'un vi que es diu Il·lusió.

Vaig conèixer en Xavier i la Rosa fa poques setmanes, i vam estar enraonant mentre teníem a l'abast un decantador amb el seu Mil·lennium i també un màgnum d'Il·lusió —que em va seduir immediatament. He de reconèixer que les primeres ampolles de Clua que vaig destapar —fa ja un grapat d'anys— em van passar una mica desapercebudes i potser això va fer que no hagi dedicat a aquest celler l'atenció que ara m'adono que mereix.

Potser per tot això —la seducció de l'Il·lusió, la solidesa del Mil·lennium, la meva recança de no conèixer prou bé aquest celler de Vilalba— avui he destapat un Il·lusió 2013 i, amb la seva cooperació, he deixat créixer un somieig de viatges a la Terra Alta i de cobejances de vins deliciosos...


L'aroma d'aquest vi és plena de complexitats i només un nas força més precís que el meu podria —potser— descriure els seus caires. Hi ha una fruita dolça que no és ben bé préssec, hi ha anisats i fruits secs, fins un indici de pell de taronja. Però no em feu massa cas, que l'aroma és força subtil i la ment, ja ho sabeu, sucumbeix fàcilment a la suggestió. El vaig bevent a pleret, sense pretensions analítiques, i m'agrada molt, em sorprèn i m'enamora. Hi ha netedat i equilibri, però no pas austeritat, ni sequedat estèril.

Acidesa, consistència, puresa, sabor, tensió, densitat... són paraules que em vénen a la ment quan tinc aquest vi a la boca. Hi ha una notable persistència, unes certes sensacions esfèriques, fresques, que s'adhereixen al paladar i hi romanen sense degradar-se. Una lleu untuositat ben contrapuntada per l'acidesa. La rectitud del vi domina sobre qualsevol sensació endolcida o falsament voluptuosa. Incita a una certa introspecció.

Per tal de descriure'l amb una imatge —quan les paraules em manquen— he usat un tetràedre de Reuleaux de fusta noble que em van regalar fa uns anys. És un objecte immensament plaent al tacte que no és una esfera —té cares i caires— però comparteix amb l'esfera la propietat de l'amplada constant (amb una exactitud d'un 2.5%).

dilluns, 8 de desembre de 2014

Grans garnatxes blanques: L'Avi Arrufí

Quin llarg camí hem recorregut en poc temps! Si fins fa quatre dies el coneixement de l'existència de les meravelloses garnatxes blanques de la Terra Alta era un arcà que només posseïen un petit cercle d'iniciats, ara som legió els que sabem com en són, de bones, aquelles garnatxes prodigioses. Però encara no podem cantar victòria, perquè encara no hem arribat a la situació que podríem anomenar «de normalitat» en la que a qualsevol establiment mitjanament correcte es pugui demanar una copa de garnatxa blanca de la Terra Alta. O, encara millor, es pugui triar entre un parell de versions —una de més jove i fresca i una altra de més rotunda i complexa.

M'acuso de que aquests vins blancs de la Terra Alta hagin tingut una presència insuficient en aquests «Apunts d'Enografia» i en primera esmena d'aquest mancament publico avui un apunt de L'Avi Arrufí 2011, del Celler Piñol, de Batea. Un vi que vaig descobrir a les entranyes del celler, un dia que el fil d'Ariadna de la Sheila Ulldemolins em va anar guiant entre les bótes i els dipòsits —talment un «jardí de les delícies»— de carinyena a garnatxa i de morenillo a garnatxa blanca...


Avui, en recordança d'aquella jornada a Batea, he destapat una ampolla del 2011. Quina força! És un vi poderós que s'ha criat uns set mesos en bóta i presenta un groc daurat i una llàgrima considerable. Cal ensumar-lo amb atenció, perquè és molt el que té a dintre. Hi ha fruita seca amorosida amb aromes que suggereixen untuositat i, al mateix temps, tensió. Hi ha matisos molt diversos, per exemple: l'aromàtica llima, el préssec ben madur. Hi ha la fusta que, segons el meu gust —això és molt personal— s'hi manté en un bon equilibri: jo no qualificaria pas aquest vi com a fusteny. A la boca, el seu pes és immens, amb una densitat opulenta i un greix que entapissa el paladar, hi persisteix, i es resol en sensacions de qualitat que no decauen. Hi ha un tremp que l'allunya que qualsevol tret grofollut o feixuc.

Estructura, «esquelet», un vi de mida gran que no deixa indiferent, una concentració de sabor punyent i, al mateix temps, vellutat.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Duet d'Encús


Amb molt pocs dies de diferència he destapat un parell d'ampolles de vins d'Encús que havia deixat reposar en el meu celler. Són dos vins magnífics que cobejo amb delit i que cada collita que tasto em plau molt. Són fruit d'un celler singular —ara ja plenament conegut i admirat— amb el que jo tinc una certa «relació sentimental» —potser per ser un celler de muntanya i ser un celler pallarès.

Són dues ampolles de la collita 2010 i són els meus vins preferits d'aquest celler —i amb això no vull pas dir que l'Ekam o el Thalarn no m'enamorin, però sempre acabo decantant-me per l'Acusp i el Taleia, és a dir, pel pinot noir i el sauvignon blanc —amb semillon.


Ja és sabut que el sauvignon blanc, com a norma general, no agraeix la guarda i l'ampolla de Taleia 2010 d'avui potser m'ha confirmat aquesta norma. Vaig comprar l'ampolla al celler, ara fa uns tres anys, després de tastar-lo amb la Mireia, i em va semblar «complex, transcendent i fascinant». Avui, mantenint intacta la seva elegància, potser s'ha simplificat una mica. La tonalitat és clara i neta. L'aroma és cítrica i floral a un mateix temps. L'atac manté una discreta untuositat que més endavant es resol en notes entre cítriques —novament— i lleument setinades. Quan perd la fredor, apareix un bonic caràcter cremós, sense deixar en cap moment la tensió ni l'elegància. El vi és deliciós, però el record —o la creença del record, qui ho sap?— d'aquest vi ara fa tres anys, supera una mica la seva realitat actual.


La segona ampolla ha estat un enlluernador Acusp 2010 —que també vaig comprar en aquella ocasió al celler de Sant Engràcia, en un dia fred de desembre, mentre pels finestrals de migdia de la sala de tast vèiem com la boira s'anava aixecant a la plana de Tremp i la Mireia me n'anava explicant les vicissituds. Com m'agrada aquest nostre gran pinot! Quin delit anar ensumant a pleret les seves aromes múltiples: de fum, de fustes, de fruita amorosida, de cuir. Una aroma penetrant i senyorívola que omple poc a poc la sala on sóc. A la boca hi ha aquella combinació equilibradíssima de sensacions fresques, fluïdes, lleugeres i també cremoses, lineals i clàssiques.

És un vi que convé apreciar sense acompanyament, un vi elegant i madur, sense cap sobrecàrrega ni cap pesantor, sense cap gust espuri. Mica a mica, a la copa hi apareix alguna nota torrada, d'allò que en diuen «caixa de puros» i que a mi em retorna inevitablement a la infància, quan olorava —més o menys d'amagat— les caixes de puros del padrí, sense saber que en aquells precisos moments estava gravant a la meva ment, de manera indeleble, aquesta aroma que ara retrobo en alguns vins —i que em plau trobar-hi. Però no patiu, que aquest indici que esmento és gairebé imperceptible i, en tot cas, està perfectament integrat en un conjunt ple de tremp, ple de sabor. Quina raó tenia en Raül quan va escollir Santa Engràcia per fer-hi néixer el seu vi! La vinya de pinot, crec recordar, és la més alta de totes, per damunt dels nou-cents metres sobre el mar —a tocar de la carena, entre el barranc de Seròs i el barranc de les Bruixes.