dilluns, 30 de gener del 2017

Xarel·los de glòria

Bevent alguns dels grans xarel·los que s'estan fent al nostre país —i, si seguiu aquest blog, ja sabeu que en bec força, i sovint— de vegades em qüestiono què ens falta per adonar-nos del nivell tan alt on estem arribant. Ara que —després de massa anys!— sembla que ja creiem en l'excepcionalitat i l'excel·lència dels nostres priorat, potser ens cal algun guru americà que ens digui que els nostres viticultors estan creant xarel·los amb una qualitat i una personalitat second-to-none?

Posaré dos exemples recents.


Terroja 2013, d'en Marcel Sabaté, és un vi d'una vinya de més de noranta anys, de la partida de Terroja, en terreny fortament ferruginós, a tocar de Sant Pere de Riudebitlles. Ha tingut una llarga criança amb les mares, sense contacte amb la fusta. Probablement, és una ampolla que hauria d'haver deixat madurar encara un cert temps però m'ha traït el delit d'assaborir un vi del que havia sentit a parlar però no havia tastat mai.

Es tracta d'un gran vi, d'aromes denses i amorosides que mostren amb plenitud les virtuts del xarel·lo madur. Hi ha puresa i la profunda complexitat que dóna la llarga criança amb les mares. A la boca té un punt d'opulència continguda, de potència equilibrada. L'amplada del glop és immensa, sempre dins dels paràmetres austers i nets d'un xarel·lo autèntic. Consistència —també en podríem dir estructura— que persisteix als sentits. Caràcter clàssic, impecable.  


Essencial 2015, d'en Joan Rubió, del que ja vaig parlar —superficialment— en un article recent. L'altre dia, per sopar, en vam destapar una ampolla i, per molt que ja sabéssim que era un vi excepcional, l'ampolla va superar les nostres expectatives i va convertir aquell sopar en una epifania enològica: ens fèiem creus de la profunda bellesa d'aquest vi, que intentaré descriure amb paraules maldestres.

Com ho diré? D'entrada: una potència aromàtica que captiva fortament, però una potència neta i pura, penetrant i perfumada, elegantíssima. Vull dir que, massa sovint, la puresa s'associa a vins massa «despullats» o frèvols. Aquí, no. Aquí hi ha una força primigènia i un conjunt de sensacions «vives» i fresques que van més enllà dels cítrics i el fonoll característics del xarel·lo. No ens cansem d'ensumar les nostres copes i cap nota no hi dissona. Curiosament, quan busquem paraules per explicar el que hi estem trobant, n'hi ha una que no sabem evitar: «essencial». Ara que escric —a partir del record i de les notes que vaig apuntar a la meva llibreta— busco al diccionari el significat de la paraula «essència» i hi trobo això: «el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa». Potser sí que aquest vi mereix anomenar-se d'aquesta manera!

A la boca ens enamora. El trobem ple i lineal al mateix temps. A l'atac hi ha un punt —just— de dolçor de fruita que immediatament s'expandeix, es manté i es perllonga. Quan el vi ja no hi és, la seva essència —un altre cop aquesta paraula!— persisteix de manera aparentment indefinida. Un vi de perfils perfectament nítids, de gran rectitud —sense aprimar-se—, de gran equilibri. Ni els cítrics ni els —deliciosos— amargants del xarel·lo dominen el sabor, però hi són . Ve de gust mantenir-lo a la boca i notar que mai no degenera cap a notes rústiques i massa simples.

Quan les paraules es queden curtes, és bo buscar analogies i punts de referència. Encara que sembli estrany, l'analogia que ens venia insistentment al cap era amb un vi negre —hauria de dir un vi «vermell»— que havíem begut el dia abans. Un vi del malaguanyat Patrick Bize: Aux Vergelesses 1er cru 2008. Els seus registres són ben diferents dels del vi d'en Joan Rubió, però tots dos comparteixen alguna cosa essencial, alguns principis bàsics.

dimecres, 25 de gener del 2017

The Unreasonable Effectiveness of Wine Evaluation

Fa prop de seixanta anys, un parell d'anys abans de guanyar el Nobel, el físic E. P. Wigner va publicar un article de caire filosòfic que duia el títol «The Unreasonable Effectiveness of Mathematics in the Natural Sciences». Aquest article va tenir una gran influència, i encara ara la frase «The Unreasonable Effectiveness of Mathematics» s'utilitza sovint entre els científics per indicar la sensació meravellosa i inexplicable que sentim quan les matemàtiques —aquesta estranya i abstracta creació de la ment humana— ens permeten entendre —i predir— el comportament del sistemes —físics, biològics, socials,...— del món «real».

D'entre les tesis que planteja Wigner en el seu article m'agradaria ressaltar-ne aquestes tres:
  1. Mathematical concepts turn up in entirely unexpected connections.
  2. The enormous usefulness of mathematics in the natural sciences is something bordering on the mysterious and [...] there is no rational explanation for it.
  3. The miracle of the appropriateness of the language of mathematics for the formulation of the laws of physics is a wonderful gift.  
Einstein ho va resumir en una frase encara més curta (i menys acurada): «la cosa més incomprensible de l'Univers és que sigui comprensible». No és difícil entendre aquesta sensació de miracle. Les matemàtiques són una estructura lògica que s'ha anat desenvolupant durant mil·lennis i, incomprensiblement, les peces d'aquesta estructura s'han mostrat capaces d'explicar-nos el món, molts anys —o segles— després que fossin creades per uns matemàtics que no podien imaginar els camps on les seves invencions serien útils o, encara més, imprescindibles.

I ara parlem de vi.

Més exactament, de l'avaluació dels vins, de la crítica, de la prescripció... com en vulgueu dir. En definitiva, de parlar i escriure de vi i de vins. La meva tesi, en aquest article és que
encara que s'hagi demostrat del dret i del revés que l'anàlisi sensorial del vi és impossible, el cert és que, de manera irraonable, misteriosa i miraculosa, parlar i escriure de vins és efectiu (paraula que, segons el DLC, vol dir «que produeix l’efecte que hom n’espera. Real i veritable»).
La quantitat d'estudis que s'han fet per desacreditar completament la crítica de vins és innombrable. Per exemple:
  • A Hint of Hype, A Taste of Illusion, The Wall Street Journal, 20/09/2009.
  • Wine-tasting: it's junk science. The Observer, 23/06/2013.
  • Expectation or Sensorial Reality? An Empirical Investigation of the Biodynamic Calendar for Wine Drinkers. Plos One, 3/01/2017.
  • Chemical Object Representation in the Field of Consciousness. Tesi doctoral, Frédéric Brochet. 2001. 
  • ..........
En aquesta tesi, que es va fer tan famosa, es va fer a tastar a 54 enòlegs un mateix vi blanc en dues versions: una versió no modificada i una segona versió en la que el vi s'havia tintat de manera que tingués aspecte de vi negre. Se'ls va fer descriure els dos vins i els descriptors utilitzats van ser completament diferents en els dos casos. D'estudis com aquest n'hi ha per dinamitar gairebé qualsevol concepte dels que utilitzem normalment per parlar de vins. En resum: sembla talment que, quan parlem de vins, tot és mentida, tot és suggestió, tot és il·lusió. 


I tanmateix, i tanmateix....

I tanmateix, parlem de vins i arribem a uns certs consensos i ens entenem, i ens comuniquem —alguna cosa comuniquem—. De manera irraonable, misteriosa i miraculosa, trobem coses en els vins que nosaltres sentim com a absolutament sòlides, reals i veritablesefectives—. I quan escoltem algun mestre —penso, per exemple, en Josep Roca— que ens explica un vi que tenim a la copa i ens duem a la boca, creiem realment que hi ha alguna cosa d'efectiva i tangible que els nostres sentits, catalitzats per la veu del mestre, poden sentir plenament.

Tornem a Wigner. No hi ha explicació racional pel fet que les matemàtiques puguin explicar el món, però ho fan. Potser no hi ha tampoc explicació racional pel fet que les sensacions d'una copa de vi puguin compartir-se amb altres persones, però és possible.

En conclusió: parlem de vins —amb humilitat i amb honestedat, evidentment!— i creguem que realment ens podem arribar a comunicar entre nosaltres.

divendres, 20 de gener del 2017

Excitar-se amb un Empordà

A mi no em resulta pas tan difícil «excitar-me amb alguna cosa» de l'Empordà. Per esvair qualsevol dubte, vaig destapar una ampolla de Clos d'Agon negre 2007.


Si heu seguit una mica aquest blog, ja sabeu que tinc una clara predilecció, un biaix, per aquest vi de Calonge i que, més enllà de les vicissituds de les diverses collites —el Clos d'Agon dels primers anys va patir unes certes inconcrecions estilístiques (sense perdre mai la qualitat)—, cada ampolla que destapo em dóna unes sensacions de plenitud i voluptuositat que, en el llenguatge d'en Luís González, podríem dir que «m'exciten». N'he anat comprant una ampolla cada any i les he anat desant en un lloc adient on puguin esperar amb garanties els deu anys ben bons que jo estimo que necessiten per fer-se grans. Les desafortunades declaracions d'en Gutiérrez —i una sèrie d'ampolles que he begut aquests dies i no han superat el «tall» per entrar al blog—, han fet que en decidís avui  a destapar —sense cap altra motivació especial— un 2007 d'aquest gran vi del Baix Empordà.


El cupatge d'aquesta collita 2007 va ser d'un 32% de cabernet franc, un 26% de sirà, un 22% de cabernet sauvignon, un 13% de merlot i un 7% de petit verdot. Se'n van fer 21.260 ampolles. Encara conservo les notes de la Laura Montero i en Miguel Coronado sobre les característiques d'aquella collita i hi llegeixo coses com aquestes: «alta pluviometria repartida durant tot l'any»; «la pluja que va caure [...] anava acompanyada d'una oportuna bufada de la tramuntana»; «la primera varietat negra que es va veremar va ser el merlot, el 12 de setembre, en perfecte estat de maduració [...] l'última va ser el cabernet sauvignon en dia 10 d'octubre». La criança es va fer durant setze mesos en bótes de roure francès, noves i d'un vi. Diuen que amb aquesta collita en Peter Sisseck —que, com sabeu, assessora el celler Mas Gil des dels inicis— va consolidar «un estil més refinat i fragant» i, si heu pogut comparar els Clos d'Agon 2001 i 2003 amb aquest 2007, crec que hi estareu d'acord. 


Aquesta ampolla m'ha impressionat profundament. Era cosa de la lluna, de les característiques de l'aire —quan m'he llevat, nevava fort i tot el paisatge era blanc i virginal— o del meu estat d'ànim exaltat o, amb més probabilitat, de les reals virtuts intrínseques d'aquest vi majestàtic? Aromes suaument confitades, profundes i especiades, de prunes madures i també de sotabosc, de terra i pedra. Impecable, superb. El record se n'anava a algunes ampolles de Bordeus que han romàs a la memòria, però aquí hi ha més voluptuositat i una mica més de calidesa.

El glop, amorosit i dens —més dens de sabor que no pas dens de textura— impressiona en la seva qualitat setinada i plaent, de fruita madura i dolça i tanins plusquamperfets. Hi ha una plenitud voluptuosa, però no pas decadent ni massa greixosa. El vi assoleix un punt d'equilibri entre l'elegància massa freda i la sensualitat massa ardent. Maduració justa, extracció acurada, persistència, profunditat. Textures aromàtiques sorprenents. Sí, m'excita!

divendres, 13 de gener del 2017

Allò que en Josep Grau està fent

El vaig descobrir amb el Dosterras, vaig gaudir amb L'Efecte Volador, em va enlluernar amb el Vespres, vaig al·lucinar amb el Regina i vaig viure l'apoteosi de La Florens, ara fa ben poc. Cada nova entrega d'en Josep Grau ha representat pujar un graó més en l'escala de la meva admiració cap a un projecte que va començar el 2001 —sense faramalles ni mistificacions— i que ha anat creixent i consolidant-se percaçant obstinadament una concreta idea de perfecció i autenticitat. Ara el celler d'en Josep Grau té 37 ha —amb sòls que van de la llicorella a les parts més altes al sauló de les parcel·les de baix— que treballa sense herbicides ni pesticides i a partir de les quals produeix unes cent quaranta mil ampolles cada any.

Fins no fa gaire, els vins d'en Josep Grau se n'anaven tots a l'estranger però ara tenim la sort que ja tenen una presència suficient al nostre país. Aquesta presència s'ha consolidat encara més amb l'obertura d'un local propi a Barcelona, al carrer dels Canvis Nous, prop de Santa Maria del Mar i de can Vila. Vaig visitar aquest local —es diu «Tast de Vins»— abans de Nadal i vaig poder gaudir d'una lliçó magistral del mateix Josep Grau sobre les vicissituds del seu celler i les idees que el guien a l'hora de fer vi. També vaig poder tastar —amb una companyia acollidora i molt entesa— la collita 2015 dels diversos vins. Entre aquests vins, una novetat espectacular: la garnatxa blanca que du el nom de Granit 2015.


Del que ens va explicar en Josep Grau, potser una de les coses que em va cridar més l'atenció va ser la de la fusta. Em refereixo a les bótes on cria els seus vins. En Josep treballa exclusivament amb tonells de 2.500 litres de la casa Stockinger de Waidhofen, Àustria. No busqueu la pàgina web d'aquesta fassbinderei, que no en té, però la reputació de les bótes que surten d'aquesta petita empresa és second to none. D'entrada, la matèria primera són roures ben seleccionats de dos-cents anys i el crucial procés d'assecat s'allarga fins a set anys. Finalment, un tonell de Stockinger no es «compra», sinó que es tria segons un acord a tres parts: en Franz Stockinger, el celler i, finalment, el vi que ha de créixer al seu interior. En Josep Grau utilitza tonells ovalats per a les varietats blanques i per a la carinyena i tonells de secció circular per a la garnatxa. Es veu que la geometria del tonell influeix en la dinàmica del vi que conté. (M'agradaria poder parlar d'aquest tema fascinant en algun article posterior, quan en tingui un millor coneixement.)

Per no allargar massa aquest article, no diré res dels vins que vaig tastar (Vespres blanc 2015, Vespres negre 2015, La Florens 2015), més enllà de constatar que, com en les collites anteriors, són tots magnífics —i La Florens és espectacular—. Però sí que diré alguna cosa de l'extraordinària novetat d'enguany: Granit 2015.

És un vi de garnatxa blanca d'una vinya d'uns trenta-cinc anys, amb nou mesos de criança en tonells ovalats de 2.500 l de Stockinger. Està acabat d'embotellar i li cal una estona per començar a mostrar el seu net ventall aromàtic. A la boca, absolutament enlluernador! Textura, sabor, volum, tot en perfecte equilibri. Untuós però fluid, elegant i persistent, auster però amb bon cos. Sembla com si aquests tonells hagin obrat màgia! El deixo una estona més a la copa i després encara ha crescut i s'ha «endolcit» —no de dolç de sucre sinó endolcit en el sentit 3.2 del DLC: «D’una gran suavitat o blanor, d’acció moderada, sense res de violent, de rigorós, de fatigant»—, dic que s'ha endolcit, sense perdre la puresa. La persistència de les sensacions a què dóna lloc és extraordinària.

És senzill ridiculitzar les persones que tastem vins i ens esforcem per traduir en paraules les sensacions que ens produeixen. Una de les frases ridícules que alguna vegada diem és que un vi «ens parla mentre el tenim a la boca». Quan algú se'n fot de mi per una expressió com aquesta, m'agradaria tenir a mà una copa de Granit 2015 perquè estic segur que, si la persona que se'n riu de mi té un mínim de sensibilitat, entendrà ràpidament, per via de l'exemple, per què hi ha vegades que ens cal dir coses com aquesta...

No voldria acabar aquest article sense afegir al nom d'en Josep Grau un altre nom que, des de més a l'ombra, ha de compartir el panegíric que estic escrivint. Parlo d'en Martí Magriñá i Poblet, l'enòleg d'aquests vins —i d'alguns altres— que ennobleixen la nostra enografia. En Martí, en Josep —i molts d'altres— fan, amb els seus vins, unes aportacions impagables a la nostra felicitat espiritual.

diumenge, 8 de gener del 2017

Can Calopa

Visitar un celler de l'Olivera no és com visitar qualsevol altre celler. És impossible compartir ni que sigui uns minuts la vida d'aquest projecte social exemplar i no sentir unes impressions que no podrem oblidar. Ho vaig comprendre quan la comercialització —finalment— del vi que es produeix a Can Calopa de Dalt, a la Serra de Collserola, em va dur a visitar aquesta masia —de fet, la tinc al costat de casa!— en un dia gelat i humit d'aquest mes de desembre.


Can Calopa de Dalt és una masia del segle XVI, força malmesa, que es troba al vessant nord de la Serra de Collserola, sobre la vall de la Rierada, a tres-cents metres d'alçada, en una zona que, curiosament, pertany administrativament al terme municipal de Barcelona. L'any 2001, el batlle Joan Clos va concebre el projecte d'elaborar un «vi de Barcelona» —d'ús exclusivament intern de l'Ajuntament— i per aconseguir-ho es van plantar vinyes —amb varietats una mica sorprenents com la grega agiorgitiko i la napolitana aglianico— a les 3 ha de terreny de l'entorn de Can Calopa. El projecte podem dir que va passar sense pena ni glòria fins que l'any 2010 l'Ajuntament de Barcelona decideix encarregar-ne la gestió a la Cooperativa l'Olivera. Finalment, l'any passat, els vins de Can Calopa deixen de ser exclusivament uns «vins institucionals» de l'Ajuntament de Barcelona i comencen a comercialitzar-se de manera normal.

Amb l'entrada de l'Olivera a Can Calopa, i d'acord amb el seu projecte social, s'hi construeix un «Centre Especial de Treball» i una llar-residència que acull dotze persones —discapacitats psíquics i persones amb situacions socials difícils— que participen en les tasques de gestió de les vinyes i el celler mentre reben una formació que els ha de permetre integrar-se, un dia, en un entorn laboral agrari.


Pas a pas i amb les dificultats que tots podem imaginar, les vinyes i l'edifici de l'antiga masia es van rehabilitant amb l'esforç del membres del CET i de l'equip de l'Olivera, al capdavant del qual hi ha la M. Dolors Llonch, l'Alba Garriga i l'enòleg Íñigo Haughey. Pel que fa a les vinyes, ara són principalment de garnatxa i sirà. La situació i l'orientació els proporcionen un ambient relativament fresc. 


De Can Calopa en surten dos vins que es distingeixen per la selecció de les parcel·les. Els millors raïms van al Vinyes de Barcelona i la resta van al Vinyes de Collserola. Al dinar de Reis vam destapar una ampolla de Vinyes de Barcelona 2014 i, més enllà de la il·lusió de tastar per primera vegada l'únic vi que neix a la ciutat de Barcelona i més enllà de l'emoció que sento cada vegada que destapo una ampolla de les que fan a l'Olivera —i n'arribo a destapar un bon grapat, al llarg de l'any!— ens va semblar a tots que el vi que teníem a la copa és un vi notable i atractiu, amb un valor intrínsec que transcendeix l'aspecte més anecdòtic de ser el «vi de Barcelona».

El vi està fet amb garnatxa i sirà, més o menys a parts iguals, i s'ha criat un any en bótes de roure francès. L'aroma és magnífica, amb uns tons torrats marcats, però molt agradables i amb unes subtils notes especiades. El conjunt aromàtic és complex, profund, clàssic, amb una fruita molt fresca que fa pensar en les cireres. A la boca sorprèn la seva lleugeresa, no exempta de sedositat ni de sabor. Potser algú li pot retreure una certa manca d'estructura —en anglès en dirien «grip»— però n'hi haurà d'altres que estaran encantats amb el seu caràcter fresc i fluid, amb la seva acidesa i el seu equilibri. És un estil que em recorda alguns vins del Rosselló i que em suggereix terrers obacs. Potser aquest caràcter és també un bon reflex de l'especial anyada 2014.