dilluns, 23 de novembre del 2009

Sobre la puresa

Que ningú no s'enganyi: no vull parlar de cap dogma teològic ni erigir-me en moralista de cap nova doctrina neo-retrògrada.

Vull parlar de vi, com s'escau en aquest blog. Vull parlar de puresa en el vi.

Diria que aquest terme ---la puresa--- aplicat al vi, no l'havia sentit a dir fins ara fa poc, quan vaig començar a interessar-me pel món fascinant i complex del vi de la Borgonya. Recordo com una certa persona que hi entén força dels vins d'aquell país objectava que a un cert Bâtard-Montrachet que jo trobava extraordinari li mancava una mica de "puresa". O com un altre Chablis que m'enamorava sense saber perquè, era, per a ell, notablement "pur".

Què deu voler dir, això de la puresa? Diria que, d'entrada, la puresa exigeix manca absoluta de contaminació. Per tant, res de res d'aromes intruses o esotèriques. També exigeix ordre, endreça. Finalment, un vi pur tindrà un cert secretisme o, millor dit, una sàvia dosificació en el temps de les seves millors qualitats. Res de res, per tant, de focs d'artifici ni de grans explosions inicials amb que el vi et lliura, des del primer moment, tot el que du a dins.

Em sembla clar, doncs, que aquest concepte de puresa no s'escau gaire als vins més tradicionals i més valuosos del nostre país. Però tinc la sensació que hi anem anant. Vull dir que ja comencem a tenir grans vins catalans que, sense renunciar a la personalitat del seu terrer, comencen a ser més lineals, més purs...

N'haurem d'anar parlant...

dimarts, 17 de novembre del 2009

La vinya de la solana d'en Tena

Si sortim de Porrera cap a llevant, seguint el barranc de la Garranxa, passat un revolt, a ma esquerra, tindrem la vinya de la Solana d'en Tena, amb uns ceps antiquíssims i un pendent pedregós i exagerat, tan fort que només es deu poder treballar a ma i on el risc que la portadora (així en dèiem a Alella, quan jo era petit i veremava i trepitjava raïm) i el raïm rodolin muntanya avall és ben real.


Vaig tenir el privilegi que en Paco de Clos Dominic em mostrés aquesta vinya salvatge i fascinant, amb els seus vells ceps de carinyena. És la vinya d'on surten els millors vins d'aquest celler: els que duen a l'etiqueta el lema "Vinyes Altes", i algunes seleccions especials que duen els nomes de les filles d'en Paco i la Dominic, els amos del celler.


El dia era netíssim. Un ventet constant, fresc i molt eixut afinava els contorns de les coses i arreu de les vinyes tot era un esclat de colors, del daurat al roig, segons la mena de cep i l'orientació concreta. El cel era diàfan. Des del capdamunt de la vinya ---"La Tena"--- els diversos trossos es multiplicaven per tot el camp visual i el coneixement que emanava d'en Paco m'acostava més i més a aquesta terra terrible que, sense el miracle del vi, seria un món de bellesa eixorca.


Diuen que la carinyena primigènia procedeix d'aquí, del Priorat, i que els monjos de la cartoixa la van dur arreu del món cristià d'aquells temps. Tant si aquesta història és certa com si no ho és, quina vergonya em fa, veure com unes normatives espúries i incomprensibles pretenen bandejar d'aquest país el nom ancestral i propi de la carinyena!


Escric això mentre tinc a l'abast una copa de Clos Dominic Vinyes Baixes 2006 de l'ampolla que surt a la fotografia. Quina sensació de corpulència i suavitat! Com omple els sentits! Com em retornen els sentiments d'aquell dia a Porrera!

Llegeixo en algun fòrum (la mestressa del celler hi participa sovint) que d'aquest vi exquisit només se'n van fer 5.126 ampolles. Llegeixo que les varietats majoritàries són el cabernet i el merlot, que procedeixen, com indica el nom del vi, dels ceps més joves que hi ha al peu del coster de La Tena. Contemplo l'ampolla del Vinyes Altes 2006 que és la que, més pròpiament, ha de contenir tot l'esperit del món mineral del dretíssim coster de La Tena. El seny m'inclina a enterrar al meu celler aquesta ampolla, perquè el temps la treballi, però la rauxa em farà degustar-la, n'estic segur, ben aviat.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Llums i colors de tardor a les vinyes del Priorat

Totes les vinyes són boniques, però n'hi ha de més boniques que altres. Totes les llums de l'any poden produir bellesa, però la llum obliqua de la tardor, quan passa ran pels costers baguenys i encén els pàmpols rojos de les velles carinyenes del Priorat, commou profundament l'esperit del caminant. Si, a tot aquest espectacle, hi afegim el coneixement del fruit esplèndid que aquests vells ceps ens donen, l'emoció serà encara més gran.

Voldria conèixer el nom de cada vinya i de cada celler. Tastar tots els vins que neixen de cada coster. Resseguir tots els camins. Abeurar-me a totes les fonts.

Aquestes vinyes tan antigues en aquest terreny tan aspre i el líquid sagrat que donen són una de les meravelles que tenim al nostre abast. Esborrona pensar que aquest llegat mil·lenari va estar a punt de desaparèixer.

Els qui treballen aquesta terra, els qui han dut els seus vins al capdamunt de l'escena mundial, els que malden per extreure de cada terrer el millor que pot donar, mereixen un respecte infinit.

Hi ha un moment, cada any, en que els ceps encara no han perdut la fulla i se'ls omple de color, en que el sol, força baix a l'horitzó, il·lumina amb una llum càlida el fullam i deixa el pedregós sol a l'ombra, i un ventet sec i fresc fa encara més nítids els contorns de cada cosa. És en aquest moment que jo vull ser al Priorat per enlluernar-me, per aprendre, per sentir la sensació de ser.


(Totes les fotos són (c) Jaume Aguadé 2009)

dimecres, 4 de novembre del 2009

Un celler petit d'Agullana

A Agullana hi ha vinyes, però no hi havia vins. Vull dir que els pagesos del terme d'Agullana duien el raïm a alguna de les cooperatives veïnes. Aquesta situació va canviar el 1998 amb la primera collita del Celler Generi, un minúscul celler artesanal i gairebé unipersonal que elabora, en petites quantitats, un negre de criança i un blanc magnífics.

Jo havia sentit a parlar d'aquest celler singular i havia tastat alguna ampolla escadussera que havia trobat en algun comerç local, i sentia curiositat per visitar el celler i aprendre més coses sobre la seva idiosincràsia i la dels seus vins. Aquest estiu passat vaig rebre una invitació per visitar el celler i m'hi vaig arribar amb molta il·lusió.

D'entrada, sorprèn la mida del celler, tan petita, i l'entusiasme del seu propietari, tan gran. Vaig veure com es té cura de cada detall de la viticultura i la vinificació i com es viu tot el procés com un projecte de realització personal, de vivència existencial. Hi ha passió i amor a una terra concreta i petita, tot això amb el coixí que proporciona l'assessorament d'un enòleg tan competent com és en Jaume Serra (de la Masia Serra, de Cantallops, un celler del qual he parlat força en aquest blog).

Tot aquest caràcter entranyable que intento descriure, cap valor no tindria (més enllà del purament personal i intransferible) si el resultat tangible, els vins dels celler, no passessin d'un nivell anecdòtic. No és pas el cas. El Prat d'Egna 2004, un coupatge de Cabernet i Merlot, és un vi que, més enllà de ser rar i escàs, és francament valuós. A la meva agenda vaig anotar-hi: "Nas interessant, especiat, amb bones notes de criança. Molt bon volum. Tanins una mica rugosos, però madurs. Carnós, amb caràcter." En definitiva, un vi molt satisfactori, que entra plenament en els paràmetres (geogràfics, antropològics...) d'allò que busco i allò de què m'agrada parlar en aquest blog.

Si el vi negre del Celler Generi em va satisfer, què diré del seu vi blanc, el Prat d'Egna blanc 2008? Si el negre em fascinava per la seva raresa, el blanc el supera de llarg: crec que no se'n van fer ni mil ampolles i beure'n una ja és un privilegi. Es tracta d'un blanc de chardonnay amb garnatxa blanca i moscatell de gra petit, sense criança en fusta, però amb un volum i un tacte tan sedós que ens podrien fer pensar en una certa criança. El nas és fi i floral, l'atac és llaminer i el final és excel·lent. Sovint, recordant aquest vi penso que, en unes altres circumstàncies, seria un vi de culte. Penso, també, que no acabem de conèixer ni valorar tot el que tenim en aquest petit país nostre...

dilluns, 2 de novembre del 2009

El vi com a aliment: Reivindicació del "box"

L'ascensió del vi català al capdamunt de piràmide de la qualitat mundial ha anat acompanyada d'un constant i preocupant descens del consum. El vi ha abandonat la quotidianitat dels aliments bàsics i s'ha anat convertint en un objecte singular i, gairebé, luxós. La conseqüències per als nostres pagesos són greus. També ho són les conseqüències per a la nostra dieta que es basava, entre altres coses, en el consum continuat i moderat de vi de taula.

Què hauríem de fer per capgirar aquesta tendència, si és que encara hi som a temps? No ho sé pas. Podria ser que l'adopció del "model nòrdic" ja fos irreversible i que en aquest camp del paper del vi en l'alimentació mediterrània, com en tants d'altres, la nostra claudicació enfront dels (nefastos) models "occidentals" sigui definitiva.

A falta de solucions, intentem detectar alguns símptomes del problema. En primer lloc, constatem que veure una copa de vi no és gens fàcil: N'hi ha prou amb comparar el nombre de bars on pots beure una copa de cervesa (tots) amb el de bars on pots beure una copa de vi. Ep! vull dir una copa de vi que, com a mínim, tingui el mateix nivell de qualitat que la copa de cervesa! Si, en lloc de parlar de bars, pensem en el consum a casa, el problema és encara pitjor: Com podem beure, de manera quotidiana, aquella copa de vi a cada àpat que els metges recomanen?

El "box", aquest recipient de tres o cinc litres que es pot anar buidant sense que hi entri l'aire, podria ser una eina per a la solució d'aquest problema. Caldria encoratjar els productors perquè l'utilitzessin cada vegada més i caldria fer arribar al consumidor, d'una banda, la bondat del consum regular i moderat de vi de taula i, de l'altra, la clara superioritat del box sobre l'ampolla perquè és més eficient a l'hora d'evitar l'oxidació del vi. Caldria, també, que els productors dissenyessin vins específics per al box, és a dir, per a la divisa "vi-com-a-aliment": vins saborosos i ben fets, amb una bona qualitat i un grau alcohòlic entre els 12 i els 13 graus, vins amb nom i cognoms, que reflecteixin un determinat terroir. Vins fets per acompanyar els àpats de cada dia.