dimecres, 24 de març del 2010

Una gran copa de L'Equilibrista

Una gran copa i una copa realment gran.

Amb una ampolla del nou vi de Ca n'Estruc, "L'Equilibrista", he estrenat unes copes de la sèrie "Enoteca" de la casa Zwiesel. Per ser més exacte, de la marca Zwiesel-1872 que, juntament amb Schott-Zwiesel i Jenaer Glas, forma l'empresa Zwiesel Kristallglas AG, que s'especialitza en el cristall fet a ma, de la màxima qualitat.

Com es pot veure a la fotografia adjunta, la copa Enoteca Bordeaux Premier Cru és francament gran: Té una cabuda superior a un litre i exigeix, evidentment, vins que "donin la talla". El que no es pot apreciar a la fotografia, el que només podreu sentir si teniu alguna copa d'aquestes a les vostres mans, és la qualitat extraordinària del cristall de què estan fetes i la seva finor inversemblant que aconsegueix transmetre, a un mateix temps, sensacions contradictòries d'infinita delicadesa i duríssima solidesa.

Reconec que ---com tants altres aficionats al vi--- tinc una certa dosi d'exaltació per les bones copes de cristall i reconec que, en la recerca d'aquella copa idònia per a cada vi i per a cada ocasió, n'he adquirit més de les que, en bona lògica, serien justificables. El cas és que no en tinc cap altres que es puguin comparar a les d'aquesta sèrie de Zwiesel-1872.

Com he dit, el vi escollit per a l'estrena d'aquesta copa ha estat el vi novetat del celler Ca n'Estruc, d'Esparreguera. Recordo molt bé que, a la dècada dels 80, aquest celler --situat en un indret que conec força bé perquè, de petit, hi havia passat llargues temporades--- ens va sorprendre amb un vi blanc notable, diferent. Després, durant uns anys, en vaig perdre el rastre i, més recentment, aquest celler ens ha aportat una sèrie de vins molt recomanables que es diuen Idoia i que he seguit, més o menys, en totes les seves collites. Són vins molt ben fets, a un preu molt per sota del que, per la seva qualitat, podríem esperar. Sorprèn que uns vins d'aquestes característiques no siguin prou ben coneguts.

Es veu, doncs, que, arribats a aquest punt, a Ca n'Estruc decideixen donar una altre turn of the screw i acaben de treure al mercat un vi que, potser, encara pot situar aquest celler a un nivell més alt. El vi es diu L'Equilibrista 2007 i du una etiqueta francament atractiva. És un syrah-carinyena-garnatxa de color fosquíssim, com de tinta. El nas és més aviat clos, però a la boca desplega una amplada considerable i aporta sensacions de força jove i madura. Molt bona definició que es va expressant lentament a la boca. S'acosta a aquells vins "a la moda" que entapissen la boca però, afortunadament, té una contenció acurada i no és gens feixuc.Com a darrer comentari, diguem que, segons la toponímia oficial, el nom correcte de la masia Ca n'Estruc és Ca n'Astruc de la Riera. Observem que estruc no vol dir res, mentre que astruc significa "que té sort", de la mateixa manera que malastruc ---paraula molt més habitual que no pas astruc--- significa, com és ben sabut, "que no té sort". D'altra banda, no s'ha de confondre aquest Ca n'Astruc de la Riera amb l'altre Ca n'Astruc que hi ha a Esparreguera, el que hi ha al damunt del Cairat.

dijous, 18 de març del 2010

Vins per a un temps de neu i misèria

La neu ha cobert aquesta terra i ha descobert la misèria d'un país venut a la barateria innoble dels usurers. La neu, que és saó i purificació, la neu que és bonica i útil, ara ens volen fer creure que és una catàstrofe i amb aquesta mentida volen encobrir, de manera matussera, la precarietat d'unes infraestructures que engreixen el lladregam que en treu profit i malserveixen aquest poble que de vegades penso que ja s'ha acostumat a ser mesell...

En aquests dies de tanta neu i tant desori, aquests són alguns dels vins que he tastat i vull compartir amb els hipotètics lectors d'aquestes pàgines.


Començaré amb un merlot molt bo, ple i equilibrat, madur, amb bona fruita i bon pes. Du un nom una mica sorprenent: Més que Paraules 2006, i procedeix del celler Jaumandreu, de Fonollosa, entre Súria i Calaf, al Bages. Diria que és un vi que ja coneixíem amb un altre nom. En qualsevol cas, un merlot ben recomanable, amb una etiqueta força cridanera que inclou un llarg text (difícil de llegir) del Pla més descaradament cínic.

El conegut celler Cérvoles, de La pobla de Cérvoles, acaba de treure al mercat un nou vi que es diu Colors. He visitat aquest celler en més d'una ocasió, atret per la vàlua dels seus vins i, encara més, per la immensa qualitat del paisatge d'aquest vessant nord de la Serra de la Llena. L'indret és plàcid i el celler és proporcionat i ben endreçat. Els seus vins són a la meva curta llista de vins preferits i intento que al meu petit celler hi hagi, com a mínim, una ampolla de Cérvoles de cada nova collita. El Colors 2007 és, com si diguéssim, el seu "segon vi", d'un preu més reduït. Hi són majoritàries les varietats ull de llebre, cabernet i garnatxa. D'un roig bonic, és saborós i té una certa amplada però, fet i fet, és una mica curt i no molt expressiu. Té un bon atac i s'hi noten la fruita madura i un cert caràcter. Interessant.


El Clos Lentiscus 2004, de Viticultors del Mongòs, al Garraf, és un monovarietal de sumoll amb dotze mesos de criança en roure francès. És un vi sorprenent i atípic, que només m'atreviria a recomanar als tastavins més agosarats.

Mai no he volgut defugir la subjectivitat inherent al procés de tastar i apreciar un vi. No aspiro a l'objectivitat i així ho proclamo al propi encapçalament d'aquest bloc: "opinions esbiaixades..." Dic això perquè s'entengui que el plaer que m'ha proporcionat tastar el Gewürztraminer del celler Parés Baltà ---que du el nom de Ginesta 2009--- procedeix, no només de la qualitat d'aquest vi magnífic, sinó també, en bona part, de la seva capacitat de reobrir records d'un passat en que jo vivia a Alemanya i descobria, dia a dia, els seus vins delectables. Riesling, tanmateix, però potser encara més altres coses com Müller-Thurgau o Muskat i, per damunt de tot, Gewürztraminer.

La meva recomanació sobre aquest vi diria, a la manera de Salvat-Papasseit, "si en saps el plaer, no l'estalviïs". A la meva llibreta hi vaig apuntar coses (exagerades? massa subjectives?) com ara aquestes: "Color molt pàl·lid, fràgil, bonic. Nas deliciós, varietal: fruita blanca, préssec de vinya, flors. Caràcter i sensació d'autenticitat. A la boca, magnífic, fresc i melós. Entra molt bé, té volum i longitud. Equilibri. Dolcesa continguda. Acidesa encertada. Vi fràgil. Records d'Alemanya. Molt encertat. Treball acurat. Molt bo!". No descarto deixar envellir alguna ampolla d'aquest vi a veure què ens pot aportar d'aquí a quatre o cinc anys...

dijous, 4 de març del 2010

Com érem

Per atzar he retrobat en unes caixes mal endreçades un llibre que havia oblidat. Es titula "The Wines of Spain" i el va publicar Faber&Faber el 1982. Ha passat força temps, és cert, però tampoc no estem parlant de fa cent anys. En canvi, llegint el que l'autor (Jan Read) hi diu sobre els vins catalans, me n'adono del camí tan llarg i magnífic que ha fet l'enologia al nostre país, des d'aquells llunyans anys 80.

En les poc més de 20 pàgines que l'autor dedica a Catalunya hi trobem imatges diverses: una noia bevent amb porró, un celler de Torres, una masia decrèpita, unes garrafes de vi ranci a sol i serena, la Masia Bach...

Pel que fa als cellers, es parla de Torres, de Bosch-Güell, de Perelada, de De Muller i poca cosa més. Es parla de la "sangría", i de "Vinícola Ibérica", en la qual l'autor explica que "...a staff of skilled chemists have developed the art of elaboración to the pitch where any sample falling into their hands —from London, Vienna or Buffalo— is a challenge to their powers of alchemy." Ens explica també com una canonada de 200 metres amb una capacitat de 150.000 litres/hora unia el celler amb el port de mar, d'on el "tarragona" fruit d'aquesta "alquímia" sortia cap on fos...

Sembla mentida, però això és el que érem, no fa tants anys.

Haver passat de tot allò a la situació actual de Catalunya al mapa vinícola mundial és com un petit miracle, fruit de "la terra i el treball dels homes", com deien a la missa, és a dir, un miracle que ha estat possible perquè tenim el terrer que tenim ("el millor del món", em deia l'altre dia, sense complexos, un dels nostres viticultors més il·lustres) i perquè un determinat nombre de persones "de seny i rauxa" hi han posat el coll i les mans i el cor.

Nogensmenys, el que no ha canviat, el que no sembla que vulgui canviar de cap de les maneres és la "gran paradoxa vinícola catalana" que ens fa ser, possiblement, l'única zona vinícola de qualitat de tot el món en que els seus habitants no consumeixen, majoritàriament, els seus propis vins. Digueu-n'hi provincianisme, digueu-n'hi síndrome d'Estocolm, digueu-n'hi colonització, digueu-n'hi manca d'autoestima. Sigui el que sigui. El cas és que, encara a dia d'avui, el vi més consumit a Catalunya és el de la Rioja. I no parlem pas dels millors productes d'aquella regió extraordinària —que ja és bo que coneguem i tastem— sinó d'altres productes molt inferiors que només la rutina pot justificar que segueixin ocupant l'absurda quota de mercat que posseeixen a casa nostra.