dimarts, 29 de juny del 2010

El Tast amb Ritme d'enguany

Cada any, per la Festa Major, a Sant Cugat del Vallès s'organitza un tast de vins.

Dit així, podria ser un tast de tants, un fenòmen estiuenc i intrascendent. No ho és pas. Deixeu-me que ho expliqui millor.

El tast ---se'n diu "Tast de Vins amb Ritme"--- té lloc al claustre del monestir. Això vol dir que sóm en un recinte limitat per al qual hi ha un nombre també limitat d'entrades. Un recinte, no cal dir-ho, magnífic i emblemàtic. El "ritme" el posa un grup de músics de jazz (Twenty Flight Rock) que acompanya el tast, sense interferir-hi. Afegiu-hi que l'entrada es restringeix a les persones adultes i que la copa que es proporciona és de mida adient i d'excel·lent qualitat (una sorpresa agradable i inesperada!). Tenim, doncs, allò que abans s'en deia "un marc incomparable" i un ambient idoni, sense empentes, propici a la conversa i enològicament acurat.

En poques ocasions he trobat un equilibri tan encertat entre l'ambient festiu que pertoca en una celebració ciutadana com la Festa Major d'un municipi i l'ambient prou serè que cal per tastar vins i poder-ne parlar amb els seus autors.

Però l'ambient no ho és tot. Si els vins fallen, ja hi podeu anar posant jazz i pedres mil·lenàries, que tot acabarà grinyolant.

Arribem, doncs, a "la mare dels ous" d'aquest tast: L'organització del Tast amb Ritme és responsabilitat, cada any (en fa onze), de Vins Noé i ells són la garantia que l'elecció dels cellers ---aquest any n'hi havia nou--- estigui governada per criteris enològics molt encertats. Els vull felicitar, doncs, per la qualitat que s'observa en totes els aspectes d'aquest tast.

No repassaré els nou cellers ni cadascun dels seus vins. Tampoc no els vaig tastar tots. Permeteu-me, només, alguns apunts fets a ma alçada sobre els vins que més em van plaure.

Del Celler Dosterras, de Marçà, em va agradar molt un blanc de garnatxa blanca, fresc i aromàtic, que no coneixia. Del seu negre de garnatxa ja n'he parlat en algun altre article d'aquest blog. Vaig poder conèixer també el Llavors 2008, de La Vinyeta, de Mollet de Perelada, que segueix en la bona línia marcada per les collites anteriors, molt net en el pas de boca, ben acabat i plaent.

El celler Ca N'Estruc, d'Esparreguera, ens presentava la seva darrera novetat: L'Equilibrista blanc, un 100% xarel·lo amb sis mesos de criança en bóta de 300 litres. Seriós, compacte, de gran volum i pes, llarg i precís, extraodinari.

També hi era el nou celler Castell d'Encús, de Talarn, sobre el que vaig escriure un llarg article en aquest blog. El seu Taleia (sauvignon blanc i sémillon) és una delícia. El nas és molt bonic i a la boca és fresc i exacte, per a gaudir-ne glop a glop. Com a novetat, vaig conèixer i tastar la primera collita del seu syrah que s'anomena Thalarn. Extraordinàriament aromàtic i en un estil més fresc i lineal que els syrahs tradicionals del nostre país, ens mostra un camí interessant i novedós al que caldrà estar atents.

dimarts, 22 de juny del 2010

Coses ocultes que dormen sota terra

Lovecraft ens diu que hi ha coses desconegudes i formidables que dormen sota terra sense que la majoria de nosaltres les arribi a conèixer mai.

Ara ho sé del cert, perquè s'ha esdevingut que, gràcies a la generositat d'en Ton Mata i la seva família, he pogut participar en un tast memorable fet en la fresca penombra de les caves de Recaredo, on certes ampolles que havien romàs en aquestes caves durant més de quinze o vint anys han estat degollades i, tot seguit, degustades per un petit nombre de persones privilegiades, entre les que he tingut el goig de ser-hi.

D'aquestes ampolles antigues, reserves d'enoteca fora de qualsevol comercialització, en queden només, en molts casos, unes poques desenes i tenen, per a les persones que les van crear, un valor emocional fortíssim. Estic parlant, en concret, de la Reserva Particular de Recaredo de les collites 1996, 1991 i 1984.

Si és cert ---com bé crec--- que el plaer del tast s'amplia amb el coneixement i amb les múltiples sensacions col·laterals que l'entorn ens transmet, aquest tast a Recaredo s'havia d'acostar a la perfecció. Al matí ---un dia d'estiu que semblava d'inici de primavera, fresc i lluminós--- havíem recorregut les vinyes de xarel·lo i apreciat la seva saó. Sota les oliveres del Turó d'en Mota, de cara a Montserrat, havíem conegut la nova collita de l'elegant Can Credo i del fresc i harmoniós Recaredo Rosat. Quan, finalment, asseguts ja en el silenci de la cava, ens disposem a conèixer aquests líquids honorables, la càrrega emocional és impressionant.

Hom podria pensar que aquestes velles ampolles ja no podrien aportar res més enllà de la banal fatxenderia d'allò que és escàs; que serien, com a molt, bonics cadàvers, records de temps passats...

De cap manera! El que no oblidaré d'aquest tast, el que el fa realment gran, és que aquests vins mostraven una força, una complexitat i una personalitat immenses. Estaven totalment vius i eren frescos i rodons, d'acidesa modèlica. El nas resseguia tot el ventall de matisos, de la pastisseria i la crema al bosc i els bolets o les nous i avellanes, fins i tot amb alguna increïble nota mineral. Passos de boca llarguíssims, amb un carbònic tan subtil, tan integrat en el conjunt, que incitava a l'emoció. I tot això formava part d'un tot plaent i amable. Vull dir que, si bé els registres es situaven a molts nivells, el tast era fàcil i agradable, gens "cerebral", i cap nota licorosa o plana no trencava l'equilibri.

Fa feredat pensar que, al nostre país, enterrades sota terra, a les caves de Recaredo i d'algun altre celler exemplar, conegudes només per un petit grapat de persones, hi hagi ampolles com aquestes que he tastat. Què hauríem de fer perquè tot aquest malaguanyat tresor trobés el seu públic? Reinventar el cava?

Quin prodigiós cop d'efecte s'hauria de produïr perquè nosaltres mateixos ---i la resta d'aficionats d'arreu--- reconsideréssim la posició del cava ---d'un determinat nivell de cava--- i aquests productes admirables trobessin el lloc que els correspondria en els mercats mundials... i en el mercat català?

Jo no ho sé pas, però els experts en màrqueting n'haurien de treure l'entrellat el més aviat possible.

En aquesta mateixa ocasió memorable vam tastar també les tres primeres collites del Turó d'en Mota, 1999, 2000 i ---en primícia--- 2001. Però això són ja figues d'un altre paner i potser en parlaré un altre dia...

diumenge, 20 de juny del 2010

Agraiment i compromís

Aquest blog que esteu llegint acaba de rebre el premi al millor blog vitivinícola català que concedeix la D.O. Catalunya.

El que va començar com un simple desig d'escriure en veu alta pensaments i vivències purament personals a l'entorn dels vins, les vinyes i els cellers d'aquesta terra, ara resulta que és llegit per més gent del que jo imaginava i és valorat per persones que, sobre el món del vi, hi entenen molt més que jo.

Ho agraeixo a tothom. Al jurat del premi, evidentment, però també a totes les persones que m'heu felicitat personalment, als que heu enriquit aquest blog amb els vostres comentaris i, molt i molt, als que em llegiu. Ara sento més que mai la responsabilitat que les meves paraules us puguin aportar alguna cosa, per minsa que sigui.

Per festivar aquest premi he obert una ampolla de Léoville-Las Cases 1981. El vi era bonic, però havia superat clarament el seu millor moment i, per això mateix, m'ha proporcionat un excel·lent memento mori o, si voleu, m'ha recordat allò que diuen "és més fàcil arribar que mantenir-se". Aquest blog ha tingut, aquest dissabte, els seus quinze minuts de glòria. Algú ha dit en veu alta que "és el millor". Ara hauré de seguir escrivint i ara serà més difícil, perquè m'exigiré més a mi mateix. Vegem si me'n surto.

dilluns, 14 de juny del 2010

La vall del Riu Corb i els seus vins


La divisió comarcal del trenta-sis va esmicolar la capçalera del riu Corb entre tres comarques. La part superior, d'Albió cap amunt, malgrat formar part d'aquella zona de la Segarra que s'havia denominat tradicionalment "Els Comalats", es va incloure, contra tota lògica geogràfica, en la Conca de Barberà. (Un pagès em deia amb energia, mentre recorria amb la ma tota la volta de l'horitzó: "On la veu, vostè, la Conca?") Aigües avall, Vallfogona de Riucorb s'ha mantingut a la Segarra, però a partir de Guimerà entrem, administrativament, a l'Urgell.

Malgrat aquest desmembrament d'una zona profundament segarrenca, la vall encara manté una unitat cultural i paisatgística que la singularitza. Són terres d'una certa alçada que, bona part de l'any, mostren una bellesa dura i difícil però que us captivaran completament si les visiteu pels volts del mes de maig, quan l'esclat de color és poderosíssim i les ancestrals cabanes de pedra seca semblen surar en la flonjor dels camps vermells, verds, i daurats. Arreu hi trobareu les restes del temps del Temple i del Císter ---com ara les pedres fantasmals, envoltades de vinyes, del que fou Santa Maria de Vallsanta--- i castells i conreus... i la vinya.

De Nalec fins a l'Ametlla, al llit de la vall i també a les zones elevades d'ambdós vessants, hi trobareu vinyes ben treballades, d'estètica amable. La zona forma part de la D.O. Costers del Segre però, vés a saber per què, va quedar exclosa, en el seu moment, de la D.O. Cava, malgrat que bona part dels raïms d'aquestes vinyes acabaven a les ampolles d'alguna de les grans empreses de Sant Sadurní.

Sap greu que les gents d'aquest indret no hagin trobat la manera que les seves vinyes donin un producte personalitzat i únic, que reflecteixi i condensi la virtut d'aquesta vall singular. Només hi ha dos cellers ---ja en parlaré més endavant--- que estiguin treballant en els seus propis projectes enològics, mentre la major part del raïm, pel que he pogut saber, acaba a cellers llunyans i uniformitzadors o es malvèn a elaboradors sense cap objectiu de qualitat.

Les dues úniques excepcions, ara per ara, són el Celler Analec, a Nalec (es pronuncia Naléc) i el Celler Comalats a l'Ametlla de Segarra. Em refereixo, és clar, a la capçalera de la vall en sentit estricte i estic excloent, per tant, Vallbona de les Monges i l'admirable celler l'Olivera.

Deixo per a un escrit posterior el comentari dels vins d'aquests dos cellers. Mentrestant, si us abelleix, podeu mirar unes imatges de la zona seguint aquest enllaç:

La Vall del Riu Corb, juny de 2010.

dijous, 3 de juny del 2010

Fear no more


No pas tota la culpa, però sí una certa part de la culpa del descens del consum de vi el tenim nosaltres, els que escrivim sobre vins als mitjans de comunicació.

De manera deliberada ---o subliminal--- hem transmès la idea que escollir un vi per a cada ocasió és una acció difícil, de gran compromís, i que per poder apreciar com cal un vi s'han de posseir unes habilitats sublims, a l'abast només d'una petita elit.

Tot això és fals i absurd i hauríem de sentir vergonya d'haver donat aquesta imatge del que realment és el gaudi d'una copa de vi.

Fa uns dies, un amic em deia: "m'agrada beure vi, però quan entro a una botiga, em sento incapaç d'enfrontar-me a escollir entre totes aquestes ampolles". Afegia "m'hauries de donar alguna idea, perquè això del vi és molt difícil".

I jo em dic: "Que malament que ho fem fet, tots plegats!"

Si jo tingués la capacitat d'aconsellar aquest amic meu i tots els que, com ell, se senten marginats d'aquesta bombolla vinícola que s'ha desenvolupat aquests darrers anys, vet aquí els que els diria:

  1. Fear no more. Tot el vi és bo. No et pots equivocar. Entra a qualsevol botiga especialitzada i tria les tres o quatre primeres ampolles que trobis, dintre del teu pressupost.
  2. Tot el vi és bo. Ho torno a repetir. No et deixis enganyar pel que diem als blogs, ni pel que es diu a les revistes. El vi és bo. Tria el que vulguis. Compra'l i consumeix-lo. No el tinguis temps a casa: se't farà malbé.
  3. Escollir un vi és senzill. Molt més senzill que escollir una poma, un lluç o un meló. A les botigues, hi ha pomes farinoses i lloques, lluç estantís i melons abominables. El vi, en canvi, és un producte d'una qualitat inusual. Fixa't un pressupost, entra en una botiga-celler de vins de les moltes que hi ha al país i compra unes ampolles variades.
  4. Compra sempre ampolles diferents. No repeteixis. Si un vi t'agrada molt, pren-ne nota però, de moment, no en compris cap més ampolla. Ja et vagarà de repetir, un dia...
  5. Prescindeix, de moment, dels vins "cars". El preu d'un vi depèn de molts factors. D'una banda, depèn dels costos d'explotació (verema manual, agricultura ecològica, vinyes de coster, bótes noves...), però també de la llei de l'oferta i la demanda i de les diverses estratègies de màrketing. Més endavant, potser voldràs gastar una quantitat considerable en una ampolla ---amb el risc de sentir-te defraudat--- però, en aquesta primera etapa, tria vins d'un preu amb el qual t'hi sentis còmode.
  6. No esperis cap ocasió especial per obrir una ampolla. El vi, el bon vi, hauria de ser un producte quotidià. De fet, les grans festes no són pas les millors ocasions per apreciar els matisos complexos dels millors vins. Un sopar simple, de cada dia, i la teva parella i prou, són la companyia idònia per a una ampolla de vi.
  7. Olora llargament el vi a la copa. Ara et semblarà que ja m'he tornat a posar el barret elitista del set-ciències del vi. No. No és afectació ni elitisme: Una part importantíssima del plaer que pot generar el vi ens arriba a través del nas. Olora'l! Si més no, fes-ho quan no et miri ningú. Olora sense beure. Deixa que passi el temps, deixa que la copa s'ompli d'aromes. Tingues paciència.
  8. Beu el vi negre "fresquet". Una part immensa dels vins negres que consumim estan massa calents. Posa'l una estona a la nevera i treu-lo amb una certa antelació. No esperis que arribi als 20 graus. Obre'l i deixa que s'oxigeni una estona.
  9. No beguis el vi blanc glaçat. Espera una estona fins que perdi aquesta fredor excessiva.
  10. I he deixat pel final un desè consell, que potser és el més important de tots:

  11. Aparca el Rioja durant una llarga temporada. Ja hi tornaràs més endavant. La "Riojitis" (el terme no me l'he inventat pas jo) de molta gent del nostre país és una gran obstrucció per a copsar amb precisió les virtuts diverses dels vins del nostre planeta Terra. És cert que el Rioja és un vi admirable, però també és cert que ---com pot passar amb el Xerès o el Borgonya--- és tan personal i característic, tan peculiar, que molts consumidors habituals l'han assumit com el paradigma únic del vi de qualitat. Cal trencar aquest malefici si volem obrir-nos a tot un món infinit de possibilitats. No vull ara estendre'm sobre aquest tema: hi tornaré en alguna altra ocasió. Deixem-ho només en una recomanació a l'aficionat principiant: aparca el Rioja durant un cert temps i descobriràs altres universos de plaer enològic. Quan ho hagis fet, potser tornaràs a beure ---un dia--- alguna ampolla seleccionada de Rioja, però ho faràs amb tot un nou bagatge d'experiències.
És clar que tot això que he dit els que llegiu aquest blog ja ho sabeu de sobres, però jo crec que és exactament el que hauríem de ser capaços de transmetre, tots junts, a tanta gent que se sent intimidada per una certa imatge ---molt parcial--- que hem anat forjant a l'entorn del vi.