diumenge, 28 d’abril de 2013

Tocat (de l'ala)

Vaig conèixer el Tocat de l'Ala un dia de l'estiu passat que vaig coincidir amb en Santi Roig al seu minúscul celler Roig-Parals de Mollet de Peralada (ara ja s'ha instal·lat a un celler molt més gran). Hi havia anat a comprar-li algunes ampolles del seu gran Camí de Cormes 2007 i ell em va fer tastar un nou vi que encara era a un dipòsit. Em va agradar molt i en Santi em va explicar que es tractava d'una col·laboració entre en Toni Coca i ell. No és pas la primera vegada que un vi m'agrada molt i després sé que al seu darrera hi ha la ma d'en Toni Coca!


Ara aquell vi ja és una realitat i el podeu trobar al mercat. És fet amb garnatxa i carinyenes de vinyes velles —o molt velles— i s'ha criat només quatre mesos en bóta. Es diu Tocat de l'Ala 2011 i he de reconèixer que, si bé el nom no m'acabava d'agradar, un cop he vist l'etiqueta, que posa l'èmfasi en la paraula «TOCAT», els meus escrúpols han desaparegut.

He passat uns dies a l'Empordà, embadalit en la contemplació de la brotada dels ceps enmig de l'esclat primaveral de la vegetació i, a banda d'altres experiències enogràfiques que ja explicaré, si escau, he obert una ampolla d'aquest Tocat de l'Ala 2011. M'ha semblat encara molt millor —més fet, més sòlid— que quan el vaig tastar l'any passat. 


D'entrada diré que recomano que oxigeneu bé aquest vi, si voleu que mostri totes les seves qualitats. Quan ho fa, és magnífic, dens i concentrat, amb força i caràcter. Genera molt de sabor i té textura i cos molsuts, amb sensacions minerals i una llargada que es prolonga una bona estona. El sabor es va desplegant en capes successives, amb records de cacau i presència varietal de la carinyena. Un vi considerable que, a ulls clucs, em diu —que ningú s'escandalitzi!— més «Montsant» que «Empordà».

I caldrà seguir atents a aquesta col·laboració entre en Toni Coca i en Santi Roig perquè a la pàgina web de Coca i Fitó es fa esment d'un cert «Més Tocat de l'Ala» que potser ja és en alguna bóta o algun dipòsit de Mollet, esperant el seu moment...


dimecres, 24 d’abril de 2013

Els xarel·los de Can Credo

Ja feia anys que el vi blanc que feien a Recaredo —se'n deia Can Credo, en record del nom tradicional del mas pairal de la família— era per a mi una referència del xarel·lo més pur i precís, com a mi més m'agrada. Ara, els amics d'aquest celler admirable —principalment en Joan Rubió— han donat una sèrie de turns of the screw importants, tots en la bona direcció. Han segregat —conceptualment— els vins tranquils dels caves, sota el nom de Celler Credo; han culminat el seu procés cap a l'agricultura més respectuosa amb la terra; s'han centrat en el xarel·lo; han passat d'un únic xarel·lo a una gamma de, com a mínim, tres vins diversos —i l'han completada amb un nombre variable de vins singulars, experimentals, agrupats sota el nom de L'Obrador de Can Credo.


Sentir parlar en Joan sobre el conreu de la terra m'embadaleix. Dir-ne només «biodinàmica» és simplificar massa. Hi ha seny, respecte, coneixement empíric, ciència, consciència, radicalitat i rauxa; i en canvi no hi ha ni un bri d'afectació ni de superstició —dos defectes que més d'una vegada enterboleixen el món de la biodinàmica. Si mai heu tingut el plaer de parlar d'agricultura amb ell —millor encara si és a la mateixa vinya, envoltats pels ceps, els fems, la matèria viva— segur que enteneu el que vull dir.

Parlem, doncs, dels xarel·los del Celler Credo, que vénen tots ells de vuit hectàrees de vinya a l'indret de la Pedra Blanca, entre la font del Ferro i el torrent de la Salada. Ara per ara, hi ha cinc vins —tres de la gamma «comercial» i dos de l'Obrador— i he tingut el privilegi de poder-los tastar tots junts, en companyia d'en Joan i d'un grup de persones expertes. Els vins són aquests:
  • Miranius 2012 —el modest. La paraula «miranius» significa «badoc» i no apareix ni al DLC ni a l'Alcover-Moll, però em consta que és encara una paraula prou viva a diversos indrets. En Joan m'explica que se'ls va acudir quan es van trobar a la vinya una guineu que badava tranquil·lament. És l'únic vi de la sèrie que no és cent per cent xarel·lo: Hi ha macabeu i una miqueta de chardonnay. Senzill, modest, però amb la bona educació i les virtuts dels seus germans més grans. Frescor cítrica, puresa del xarel·lo i només un puntet de complaença, de relaxament, que el fa més assequible, menys «intel·lectual».
  • Aloers 2011 —el bell. El nom fa referència a un alou. És cent per cent xarel·lo d'una vinya plantada l'any noranta-quatre. La vinificació és interessantíssima perquè aquest vi blanc té maceració amb la rapa i un parell de mesos de criança amb les mares, sense contacte amb fusta. El resultat és extraordinari —és un vi de gran bellesa— amb un nas que és al mateix temps complex i elegant, en el que hi pots trobar, si hi pares prou atenció, notes d'herbes d'olor del nostre país. Les característiques comunes de tots aquests xarel·los —puresa, austeritat, caràcter reductiu, acidesa cítrica, sabors de la gamma dels amargosos— hi són ben presents. És un vi que evoluciona constantment mentre el tens a la copa i incita al plaer.
  • Can Credo 2010 —el perfecte. Aquest xarel·lo emblemàtic passa dos o tres dies de maceració amb les pells i un mes en bóta usada. Crec que he anat tastant cada nova collita des de fa uns anys i sempre m'ha agradat. Necessita temps a l'ampolla i també necessita un temps a la copa per anar-se obrint. Quan ho fa, va deixant anar aromes cítriques, potser minerals, molt subtils i elegantíssimes, sense màcula. Em produeix sensació de perfecció sensorial, de puresa, de rectitud —orthos— com la del tiralínies. Delícia de volum contingut, de pes equilibrat, sedós i tens. Vi de silenci, de glop atent. Vi que potser pot créixer al celler durant un parell o tres d'anys. 
Endemés, hi ha dos xarel·los de l'Obrador de Can Credo, de producció minúscula, que es diuen Estrany 2011 i Capficat 2012.  Dos vins impressionants que intentaré dilucidar a la segona part d'aquest article.



diumenge, 21 d’abril de 2013

Vinyes i flors


Hi ha força neu al Pirineu, del Canigó al Puigmal, tancant l'horitzó quan l'Empordà s'acaba. Els ceps ja han fet la brotada i s'hi han afanyat, perquè poc abans de Sant Jordi la bonança ha arribat de pressa. A les vinyes que encara no s'han llaurat hi ha flors a dojo. Tot és un esclat de verd i blau i blanc.


Passejo per vinyes conegudes, que sé que són de Roig Parals, de Masia Carreras, de Terra Remota, de Gelamà... Hi ha una tramuntana fresca, d'escassa violència, que dóna lluminositat als paisatges i fa onejar els sembrats, com si fossin les aigües d'un llac mogudes pel vent. Els contorns de cada bri d'herba, cada rosella, cada fulla primerenca, queden delineats amb precisió per la llum pura i acerada.


Busco vinyes velles, sense emparrar, de ceps que han crescut lliures anys i anys. No penso ara en els vins que en sortiran, sinó en la seva pura i simple dimensió estètica.


Vaig de Mollet a Espolla, de Sant Climent a Capmany i torno a Garriguella, al turó de la Malaveïna, al pla del Molí. De qualsevol lloc que sigui una mica enlairat es veuen les neus del Canigó. Feia mesos que no venia a l'Empordà i avui ho miro tot amb els ulls nets: Les blanques parets del cementiri de Sant Climent, l'Estanyol, el Beurac,...


Quan he arribat a casa he obert una ampolla de Tocat de l'Ala 2011, el vi d'en Toni Coca i Roig Parals. Però avui no vull parlar de vins, sinó de vinyes i flors.

dissabte, 6 d’abril de 2013

Vins comprats a Tremp

Donaré avui notícia de tres vins que vaig comprar a Tremp. Em direu 

—Quina importància té que els hagi comprat a Tremp? 

Doncs, té més importància del que sembla. Fins fa poc, si anàveu al Pallars, on podíeu comprar alguna ampolla de vi interessant? No hi havia cap botiga que tingués un mínim atractiu per a l'aficionat al vi, que oferís els vins del Pallars i les zones més properes, que tingués vins dels petits productors, que oferís vins a copes, que fos digna de ser visitada. Era una mica lamentable que en una zona del nostre país com és el Pallars, que rep tants i tants visitants al llarg de l'any i on hi ha tantíssimes segones residències no s'hi pogués trobar un comerç vinícola atractiu. Això ara ha canviat una mica perquè a Tremp hi ha La Bodega que és un lloc —modest, tanmateix— que vol anar en la direcció que acabo d'esmentar. És al carrer Tarragona i quan hi vaig anar l'altre dia vaig veure que tenien una selecció interessantíssima de vins de la DO Costers del Segre i també una ferma voluntat d'arribar a l'aficionat inquiet amb propostes agosarades i interessants. 

[El que mai no podré entendre és tota la munió de gent que es desplaça fins el Pallars Sobirà per comprar allò mateix que poden trobar al costat de casa —parlo de la rifa de Nadal— i no són bons per comprar alguna cosa pròpia del país que visiten —com els vins del Batlliu de Sort o els formatges artesans de Surp—, alguna cosa que, en contra del que passa amb la rifa, trobaran a ben pocs altres llocs.]

A La Botiga hi vaig trobar una ampolla de Naltres 2011,que és el nou vi negre de L'Olivera. Crec que surt d'unes vinyes que hi ha a la Vall del Corb, a la plana sota mateix del poble de Nàlec. Vaig visitar aquesta zona, fa un temps, i vaig publicar en aquest bloc un article titulat La Vall del Corb i els seus vins. No cal que recordi aquí el respecte que em mereixen els vins de L'Olivera —un respecte crític, he de dir-ho. D'aquest vi vermell se n'han fet menys de tres mil ampolles. Després d'airejar-lo, el vi va deixar anar aromes de bona fruita, de cireres i també de pebrot. A la boca era líquid però tenia força, projecció lineal, sabor, acidesa fruitada. Vi interessant i llaminer que, malgrat tot, em va generar algun dubte. 


Escorça 2011 és un macabeu del celler Matallonga de Fulleda. Aquest petit municipi de les Garrigues es troba a tocar de la Vall de Vinaixa i el podríem incloure en el que seria la Segarra en un sentit ampli. Pel que fa a aquest vi, que de moment és l'únic que he tastat d'aquest petit celler, em va semblar que el nas estava una mica dominat per les notes de les mares del vi, però a la boca hi havia volum i una lleu i agradable sensació untuosa que es resolia en un final amargós. Les etiquetes dels vins d'aquest celler estan dissenyades per l'artista Ramon Guixé i contenen —vés a saber per què— imatges de llumins. 

El tercer vi que vaig trobar a La Botiga de Tremp és el blanc Ónra 2012 del celler La Gravera d'Alfarràs. Aquest és un celler sobre el que voldria publicar un article en aquest blog quan hagi pogut conèixer millor tots els seus vins. Crec que al darrera dels seus vins hi ha un membre de la colla 10 Sentits, aquests al·lucinats que fan algunes de les coses més eixelebrades i magnífiques del nostre panorama enològic. [Feu-me pensar que un dia us expliqui una garnatxa inverossímil de la Terra Alta que encara s'està criant en una bóta amagada en un celler de prop de Manresa.]

 Aquest Ónra blanc 2012 —garnatxa blanca, chenin i sauvignon blanc— em va entusiasmar!  D'un color clar i transparent, desprenia una aroma elegant, sorprenent, de flors netes, de fruita blanca i de poma, una aroma lleu i exacta en la seva dimensió. A la boca hi havia equilibri, fluïdesa, tensió, un punt just entre acidesa, fruita i linealitat. Acurat en el pes, saborós i fresc, molt sec —com si fos un vi de nord enllà en lloc de ser un vi del Segrià. Pur i de virtuts subtils, sense trompe-l'oeil. Em deleixo per tastar els altres vins d'aquest celler!

dilluns, 1 d’abril de 2013

Recordo que oblido

Tinc al meu davant una bona part de les obres de ficció que he llegit al llarg dels anys. Entaforats en tot de prestatges hi deu haver un miler de llibres, d'Ackroyd a Zola.  Em pregunto què recordo de cadascun d'ells. Mirant els lloms em vénen al cap els Mulvaneys i els Buendia, Alice la terrorista bona, la Maga, el bon soldat Švejk, el majordom Stevens i Albertine. També objectes —el blue notebook, la madeleine—, indrets —la biblioteca dels hexàgons, Región, una platja d'Argèlia—, situacions i, per damunt de tot, sensacions que la lectura m'ha donat. Però ben aviat me n'adono que el que recordo és poc més que una part infinitesimal del que he llegit. M'acosto als llibres i no em costa gens trobar-ne un, dos, tres, molts, que sé que he llegit i que avui no em diuen absolutament res. Tot el que em van fer viure —si és que em van fer viure alguna cosa— ho ha consumit l'oblit.

Al costat dels llibres hi tinc alguna ampolla buida que, per singular o significativa, ha evitat el camí del contenidor verd: La Landonne, La Conseillante, Pavie, les poques Mouton o Lafite que m'he pogut permetre, el màgnum d'Els Escurçons... Penso que aquestes ampolles han d'evocar records inesborrables però, com passa amb els llibres, quina part del que aquestes ampolles fóren resta a la memòria i quina part viu a l'oblit?

Lliuro contra l'oblit una batalla impossible de vèncer. M'obligo a descriure en unes Moleskine de 9x14 cada vi que vaig tastant. Hi poso els cinc sentits però sé que no podré aconseguir que quan llegeixi aquestes notes d'aquí uns mesos o uns anys pugui recuperar tot el que vaig sentir quan tenia el vi a la copa i el llapis a la mà.

Diuen que l'olfacte persisteix més a la memòria que cap altre dels nostres sentits. Però també és perible. Quan crec que recordo aquella ampolla de Romanée-Saint-Vivant del 2000 d'en Robert Arnoux, estic realment recordant l'ampolla o estic recordant el record que tenia d'ella?


Obro una de les meves Moleskine i hi llegeixo una anotació recent d'un vi que crec que recordo prou bé. Encara. És un Cérvoles 2005 que vaig obrir fa poc i vaig decantar. El color era vermell molt fosc i hi havia una lleu vora que s'acostava al color d'una teula vella. Les aromes eren potents, atractives i complexes, una mica amorosides pel pas del temps. Entrava a la boca amb una gran sensació de fruita dolça i llaminera, una sensació líquida i lliscant. Al mig-gust hi havia textura i sensacions de plenitud persistents, saboroses i allargades. Hi havia maduresa sense cansament i evolució sense reducció. Era viu i estava —crec— en el seu punt dolç. Tinc la sort d'haver pogut anar tastant les successives collites de Cérvoles —fins tinc una ampolla del 2004, que tan difícil és de trobar.

Cada ampolla com un fulcre impossible on ancorar la memòria...