dimarts, 28 d’abril del 2015

Brotada al país del Gaintus

M'agradaria fer un repàs —en articles successius— als vins de sumoll que més m'agraden, i penso que és escaient que comenci pel que crec que va ser el primer de tots: Gaintus.


M'agrada molt recórrer amb bicicleta el país on neix aquest vi. L'Avella, Font-rubí, la vall del Foix, la Llacuna... Un tomb excel·lent que he fet força vegades és el següent: Surto de Sant Pere de Riudebitlles, faig els dos quilòmetres (desagradosos) fins el trencall del Cerdà de Palou, passo pel Pla del Penedès fins a Sabanell i segueixo fins Guardiola. Aleshores, m'enfilo amunt —és una pujada agradable— fins el bonic altiplà on hi ha l'Avella i Font-rubí, i també vinyes del celler Mont-rubí. A partir d'aquí, generalment segueixo pujant el collet de la Serra, baixo a la Llacuna i torno ràpidament al punt d'origen per Rofes, Sant Joan i Sant Quintí de Mediona. El paisatge és magnífic i les vinyes encara hi afegeixen un al·licient suplementari.


L'altre dia, en acabat d'un tast memorable, vaig voler resseguir aquesta mateixa comarca, aquest cop amb cotxe. Era molt bonic anar observant els diversos estats de la brotada dels ceps en funció de l'alçada, el terreny, l'exposició... A la partida que en diuen de les Dorones, vaig aturar-me a fer alguna fotografia. Aquí, la brotada era incipient, molt tendra. Ni conec la propietat d'aquests ceps, ni la seva raça, però els seus braços que es recargolen cap el cel, i la bonica llum que els il·lumina, me'ls fa atractius.


També vaig aturar-me un moment al celler d'en Josep Queralt i vaig comprar un Gaintus 2009, perquè ara feia temps que no en destapava cap ampolla i perquè en Josep es mereix que li reconeguem la prioritat en la recuperació del sumoll. I també perquè, d'alguna manera que no cal justificar, fa dies que em deleixo per retrobar-me amb els millors vins de sumoll.

Sumoll! Que desconegut que és, encara! Fou una de les varietats més importants del país, com ja consta a una memòria presentada el 1787 a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona. Però, a partir dels anys 70 del segle passat, el sumoll s'arrenca massivament. Ara mateix, a les estadístiques de la  DO Penedès hi consten unes 26 ha de sumoll —tantes com de chenin blanc i per sota de les de riesling— que hem de comparar, per exemple, amb les més de mil cinc-centes de merlot. Recordem les paraules d'un llibre clàssic del 1979 que diu «...sumoll, una varietat no massa recomanable, perquè a part de no envellir massa bé és excessivament fustosa al paladar...». Encara avui, de vins de sumoll n'hi ha pocs i allò que en diuen «el gran públic» els desconeix absolutament. Són «rareses» de les que en gaudim un petit grup d'adeptes.


El Gaintus 2009 és un gran vi. Procedeix d'una vinya d'una ha que es va plantar fa uns seixanta anys. Se n'han fet 2.099 ampolles i una d'aquestes és la que vaig destapar jo l'altre dia. En Josep m'ha explicat com va ser la vinificació d'aquest Gaintus: verema manual en caixes de vint kg, transport al celler en camió frigorífic, maceració pel·licular en fred, fermentació amb llevat autòcton en dipòsits de fusta oberts de 1.500 l, criança de catorze mesos en cinc bótes de roure francès de 300 l, dues de les quals noves.

A l'hora de triar la copa per beure aquest vi, he dubtat. Un dels efectes de tenir una cultura del vi a Catalunya tan precària, tan primparada, és que no hi hagi «cànons d'ús» i sovint haguem de «descobrir» les coses per nosaltres mateixos —efecte que no és del tot negatiu. El cas és que jo m'he decidit per una copa tipus Borgonya, d'aquelles de panxa ampla i vora relativament petita —una Riedel Vinum que, de fet, no m'acaba d'agradar del tot.

No he decantat el vi. El color és molt fosc —no deien que el sumoll és esblaimat?— Les aromes són de bosc, d'herbes molles, de llimona, de romaní, de gerds... amb alguna lleu nota torrada. El tast és fresc i àcid, allunyat dels paradigmes càlids i compotats més usuals. Els sabors són complexos, refrescants, fluids, lineals —elegants. L'acidesa és notable i les diverses tonalitats de l'espectre dels sabors àcids —no pas agrassencs— formen part de l'encant d'aquest vi. Els tanins són fins i agradables.

Sembla com si fos un vi de llarg recorregut en el temps. Tinc molt poca experiència en vins de sumoll «vells» (ben poca gent la deu tenir, aquesta experiència), però puc contradir aquella referència que he fet abans sobre que el sumoll «no envelleix massa bé»: Vaig tastar fa poc un extraordinari sumoll 2001 i penso que aquest Gaintus 2009 potser també amaga unes delicadeses que floriran d'aquí uns anys...

És fantàstic que tinguem gent arrauxada que maldi obstinadament per fer vins com aquest. Ens està costant molt que els catalans ens adonem de les virtuts del sumoll, però hi arribarem, segur que sí.

dimarts, 21 d’abril del 2015

L'estranya història de la copa de xampany

Les vicissituds que ha sofert la copa de xampany al llarg del temps em produeixen perplexitat i sovint em sembla que, en aquest camp, encara estem vivint una època prehistòrica.


No fa pas gaires anys, bevíem el xampany —que és com se n'ha de dir, en llenguatge ordinari, dels vins espumosos obtinguts per doble fermentació a l'ampolla— en una copa estranyíssima (la de més a la dreta a la fotografia) que, més enllà de llegendes apòcrifes, vés a saber d'on venia. Aquesta copa tenia dues propietats clares: 1) impedia apreciar la qualitat del vi; 2) deixava clar a tothom que no s'estava bevent «vi plebeu», sinó «xampany aristocràtic», inaugurant així una confusió intencionada que encara perdura (com si el xampany no fos vi!).

La copa que apareix a la dreta de la fotografia és una Stölzle d'excel·lent qualitat que forma part d'una dotzena de copes que ens van regalar l'any 1983. Ben aviat, aquestes copes absurdes van ser substituïdes per les infaustes i omnipresents «flautes», com la segona copa de la foto. Curiosament, aquest disseny de copa manté les dues propietats de la copa «pompadour»: pèssima per a l'apreciació conscient del vi i òptima per a mantenir el ridícul «glamour» de manifestar que estem bevent una cosa «diferent». La forma tan estreta i llargaruda es justifica perquè el xampany «no s'esbrava» (fa més bromera) i permet observar com les bombolletes pugen i pugen de baix a dalt, tan bufones...

Amb aquestes «eines» es fa difícil poder gaudir plenament d'un bon xampany. L'única manera era —encara ho és— prescindir d'aquestes flautes i utilitzar una copa de vi blanc que s'hi adapti bé. Afortunadament, mica a mica algunes primeres marques de cristall han començat a fer unes copes de xampany força millors que les nefastes flautes. Per exemple, la tercera copa de la fotografia és una Spiegelau Authentis, que és la copa que estic utilitzant jo de manera habitual. Visualment, pot semblar que no és massa diferent d'una flauta, però si la tens a la mà i comences a usar-la, de seguida t'adones que és una eina infinitament més plaent.

Però encara no n'hi ha prou, perquè hi ha vins espumosos que clarament exigeixen anar més enllà d'una «mitja flauta» com l'Spiegelau anterior. I les primeres marques de cristall estan començant a fer —finalment!— copes de xampany «de debò». N'hi ha pocs models i són difícils de trobar. Jo m'he acabat decidint —provisionalment, si més no— per la nova Riedel Veritas Champagne, que és la copa que apareix a l'esquerra de la fotografia.

No sóc gaire amic de Riedel —la major part de les meves copes són Schott o bé Zwiesel 1872— perquè crec que Riedel és una marca excessivament sobrevalorada. Gràcies al seu màrqueting astut, aquesta empresa aconsegueix vendre copes de vidre —Oberture i Wine— al preu de copes de cristall, i copes fetes a màquina al preu de copes fetes a mà. És cert que les Riedel Vinum del 1986 van ser un revulsiu per al món de les copes de vi, però avui dia aquestes Vinum —també en tinc algunes— no justifiquen ni de lluny el preu que costen. Riedel sap vendre...

A banda d'aquesta Riedel Veritas, també m'agraden —sobre el paper, perquè no les tinc al meu abast— la Zwiesel 1872 Gusto Champagner i la Zwiesel 1872 Enoteca Champagner 77. I, sobre tot, la Zwiesel 1872 The First Champagner 77, dissenyada per l'Enrico Bernardo... Però Riedel ven per correu i Schott és força difícil d'aconseguir.

En qualsevol cas, jo he anat a parar a la Veritas i, sense haver-la provat prou encara, em sembla una copa molt bona. L'estrena la vaig fer amb un vi grandíssim: Reserva Particular de Recaredo 2004 —del que res no diré, perquè és un vi que està tant amunt que quan en bec, les paraules em resulten insuficients. M'incita al silenci, com a màxima expressió de la paraula.


[Nota: Aquest oxímoron del «silenci, com a màxima expressió de la paraula» té una important base documental. Podríem citar el «love minus zero/no limits» del mestre Dylan:
«...my love / she speaks like silence...»
 però jo prefereixo fer referència a un parell de ratlles de Borges que em van impressionar molt i sempre he recordat: el «duelo de los bardos» del conte Guayaquil.
«Uno, acompañándose con el arpa, canta desde el crepúsculo del día hasta el crepúsculo de la noche. Ya bajo las estrellas o la luna, entrega el arpa al otro. Éste la deja a un lado y se pone de pie. El primero confiesa su derrota.»]

dijous, 16 d’abril del 2015

De les Garrigues al Purgatori...

El Mas de l'Aranyó, la masia dels Desterrats, la Finca Purgatori... Són noms que fa pocs mesos no tenien, per a mi, cap significat especial. A partir d'avui, seran noms que relacionaré amb un vi —uns vins— i que crec que ocuparan un espai en el meu àmbit d'interès.

Comencem pel principi. El Mas de l'Aranyó es troba a la comarca de les Garrigues, al terme de Juneda, a la carretera que va de les Borges Blanques a Castelldans. Diuen —però jo no ho he pogut confirmar— que aquest mas i la gran finca que l'envolta (més de dues-centes ha) pertanyien, fins l'amortització, a l'Abadia de Montserrat, a la qual subministraven gra, oli i —producte importantíssim, no cal dir-ho— vi. El mas també s'utilitzava amb finalitats que en podríem dir «penitenciàries»: s'hi «desterraven» els frares que es volia castigar. Més enllà d'aquesta història (que miraré de comprovar), el que és clar és que Torres va adquirir la finca el 1999 i va plantar-hi una mica més de cent ha de vinya: carinyena, garnatxa, sirà... —i també les varietats «trobades» o ancestrals que Torres fa anys que investiga. És un terrer extremadament sec i força càlid, amb una gran amplitud tèrmica.

El vi d'aquesta finca de les Garrigues ha anat a marques com, per exemple, el Gran Sangre de Toro, fins ara que —a partir de la collita 2012— s'han produït unes 24.000 ampolles d'un nou vi que es diu Purgatori 2012 que surt de les vinyes més altes de la finca.


He d'agrair al personal de Torres —la Isabel Vea, en Josep Sabarich— l'oportunitat que he tingut de tastar aquest vi —que no estarà al mercat català— i escoltar en la pròpia veu d'en Josep, les intencions, objectius i vicissituds que conformen aquest projecte. No transcriuré tot el què he après avui en aquesta interessant trobada, però sí que vull fer un parell d'apunts sobre aquest vi i sobre altres coses que he tastat.

La varietat que hi predomina és la carinyena, amb un 40%. Després hi ha garnatxa, sirà i una petita part de varietats ancestrals recuperades. La vinificació s'ha fonamentat en aprofitar les característiques climatològiques de la finca i, al mateix temps, fugir dels paranys que aquestes mateixes característiques ens paren. Tot el vi ha passat a bóta de roure francès —menys de la meitat és bóta nova— però el temps que hi ha fet estada ha variat segons els diversos lots.


El resultat és un vi de virtuts notables, profundament negre, intens i atractiu. L'aroma no és gens simple: un lleu torrat, herbes d'olor mediterrània, alguna cosa balsàmica, potser regalèssia, una mica de canyella... tot en ple equilibri sobre la base de l'austeritat i la força de la bona carinyena. A la boca, hi ha moderació, contenció. Les sensacions són fresques i lliscants, molt setinades, estranyament polides. Això no vol pas dir que no hi hagi greix, o tanins, o un cert pes, però tot això hi és delicadament ben posat, en dosis per sota del llindar que les faria dissonants. Hi ha hagut una clara voluntat de reinterpretar la «mediterraneïtat» i el resultat és ben interessant.

He tingut la sort de poder tastar també —per separat— els diversos ingredients que configuren aquest vi, i el joc de voler intuir quins poden ser els orígens de les diverses virtuts del Purgatori ha estat un exercici interessantíssim.

Finalment, en Josep ens ha donat a tastar dues mostres de dues «varietats trobades» de Torres, que ells han batejat, respectivament, com a moneu i gonfaus: Formidables! Diferents, enigmàtiques... Quan tastes coses com aquestes —i no oblidem la increïble querol!— penses en els universos ignots que encara podem (re-)descobrir.

diumenge, 12 d’abril del 2015

Moscatell de la vall de Barcedana

Procuro estar amatent a les novetats que es produeixin a la Conca de Tremp, com aquell macabeu que fan a Figuerola d'Orcau, del que vaig parlar no fa gaire —vegeu Macabeu de la Conca Dellà—, i ara n'he conegut una altra que mereix un apunt en aquest bloc.


Aviat farà tres anys que vaig publicar l'article Vinyes de la Vall de Barcedana en el qual parlava d'un celler modest i poc conegut que dirigeix en Miquel Roca a Sant Cristòfol de la Vall —un petit nucli de població a la vall de Barcedana, que és la vall que trobem a la banda de llevant, just a la part més meridional de la conca de Tremp. En aquell article em mostrava sorprès pel potencial que jo intuïa en els vins d'aquest petit celler, però també deia que hi veia coses a millorar.

M'han dit que ara la filla d'en Miquel Roca —que ha estudiat enologia— comença a intervenir en els vins del celler i, de moment, el resultat fefaent que tenim és el brocat muscat 2014 —una grata sorpresa. N'he destapat una ampolla per sopar —o, més exactament, per abans de sopar(*)— i l'he trobat encertadíssim. És inequívocament moscatell, amb tota la força i també tota la delicadesa, amb fermesa i equilibri. M'ha semblat «molt autèntic» i amb això vull dir que hi ha una interpretació estricta del moscatell, sense amaneraments, amb l'acidesa justa, amb puresa: un moscatell que proclama les seves virtuts amb orgull de ser-ne. L'aroma —melosa, de bon raïm— i el glop —ampli, saborós— es complementen bé i la persistència del sabor —sense que es degradi—és considerable.

Així que pugui pujar a Sant Cristòfol, miraré d'esbrinar tot l'entrellat d'aquest vi i d'altres novetats que hi pugui haver al celler, i en parlaré en aquests Apunts d'enografia de Catalunya.

Plou i fa sol a la conca de Tremp. Visions des de la vall de Barcedana
(*) El vi del sopar també va ser un blanc de la conca de Tremp.... En parlaré properament.

dilluns, 6 d’abril del 2015

Forever Young

Són uns elixirs que no us garantiran l'eterna joventut... però us poden donar uns bons instants d'exultació que poden assemblar-se a la sensació de ser jove. Són dos vins joves que he begut darrerament i que m'han semblat especialment notables.

El primer d'aquests dos vins neix a la vall del Riu Corb, en uns indrets que a mi sembre m'han semblat bellíssims. Els he recorregut sovint, amb cotxe, però encara més i millor amb bicicleta. Quan arriba el bon temps, agafo la bicicleta de carretera i, per exemple, pujo de l'Espluga de Francolí al coll de Senan; baixo a Sant Martí de Riucorb i aleshores segueixo cap a Guimerà, Vallfogona i Llorac. Després, m'enfilo a Savallà del Comtat i retorno per Conesa, Rocafort, Solivella... La vinya m'acompanya gairebé tota l'estona.


Parlo del vi que es diu Naltres 2013, un vi de la Cooperativa L'Olivera, jove, viu, net i fresc, immensament agradable. A l'etiqueta, hi ha els seus noms, els de les persones que el fan, els «nosaltres» de L'Olivera. He anat bevent aquest vi des de la primera collita i aquesta del 2013 m'ha semblat la millor de totes. Conté cabernet, garnatxa i trepat i —sorpresa!— també té una part de touriga nacional. Només la garnatxa ha passat una mica per bóta. El resultat és magnífic perquè combina les sensacions joves, fresques, potents i saboroses, amb una estranya «maduresa» —en els dos sentits de la paraula. Vi directe i, al mateix temps, polit, sense arestes ni astringències. Hi ha una «puresa» difícil de trobar en molts altres vins. Es beu amb delit. Força, aroma, sabor, territori...


El segon d'aquests vins joves d'avui és un vi que fan en Jordi Masdeu i l'Alessandro Marchesan —els mateixos del celler Molí dels Capellans, a la Conca— al celler Mas la Mola, de Poboleda. El vi es diu L'Expressió del Priorat 2013 i crec que és majoritàriament garnatxa, una part de la qual ha tingut una mica de bóta. És un vi que m'ha encantat! Negre i opac, d'aroma potent i expressiva de fruita i, també, un cert indici mineral —inequívocament Priorat— i una mica de perfum d'herbes i flors. A la boca és tot ell fruita densa, fresca i saborosa, dolçors meloses i, com el Naltres —però en un altre registre—, també ens ofereix una mica el millor dels dos mons: jovenesa i maduresa.


Begueu aquests dos vins amb bona companyia. Destapeu-ne ampolles: que n'hi hagi a dojo per a tothom. Exulteu sense recança! Escolteu les sàvies paraules del mestre Dylan:
May you grow up to be true
Stand upright and be strong
May your heart always be joyful
May you stay forever young