dilluns, 26 de desembre de 2011

... i el vi, posat a taula,...

Dels vins que he dut a taula en aquests àpats de Nadal n'hi ha un que hauria de sortir en aquest bloc. Al mig de la taula hi havia un bon pollastre, rostit amb paciència i amb abundància d'albercocs, prunes, dàtils i altres delícies, opulent de canyella i comí, clàssic i desitjable. I també hi havia una ampolla de Coma d'en Pou 2004, de mida màgnum.

Sempre que tasto alguna cosa de Bàrbara Forés, m'agrada, i sempre em reca no tastar els seus vins més sovint. El record del formidable Coma d'en Pou 2001 que vaig obrir fa mesos em va incitar a escollir aquest màgnum del 2004 —que hauria merescut tenir una vida força més llarga— i el vi no m'ha decebut gens. És un vi que "feia Nadal", perquè era potent, saborós i sòlid, molt plaent en el tast desacurat que aquests àpats generen i, al mateix temps, era un vi que es deixava llegir a un segon nivell i, aleshores, apreciar-ne les virtuts menys òbvies.

És un vi d'aromes suggeridores, molt madures i potents, des de la fruita —confitada, com la que hi havia al rostit— a l'herba (ben entesa) i a la fusta (justa). A la boca, sense deixar de ser corpulent, era equilibrat, mel·lós, gairebé vellutat i, al mateix temps, dens i fluid, allargat, embolcallant, molt madur, persistent. Era millor aquell 2001? No ho sé pas. Fins on podria arribar, aquest màgnum, si li donéssim temps i temps? No ho sabré mai. Tant se val! Avui, la qualitat d'aquest gran vi de la Terra Alta ens ha acompanyat i potser ens ha servit per aconseguir —com deia Pla— afinar els sentits i el gust, evitar el ridícul, suscitar l’amor, enriquir la comprensió, avivar la vida de l’esperit, fomentar la bondat, enriquir la sensibilitat... Fer Nadal com cal.

divendres, 23 de desembre de 2011

Blanc de negre pirinenc

Finalment, la primera collita dels vins del Batlliu de Sort és al mercat. N'hi ha poques ampolles i, per això mateix, aquests vins d'aigües amunt de Collegats —un de blanc i un de negre— no seran pas fàcils de trobar. El nom que duen és Biu i la presentació —etiqueta elegant i, evidentment, ampolla borgonyona— és atractiva i molt neta. El fet que es tracti dels primers vins d'una comarca com el Pallars Sobirà i, també, la singularitat de l'elaboració i l'estil, em feien esperar amb delit el moment de poder tastar-los en la seva forma definitiva. En un article anterior ja vaig parlar de les característiques d'aquest nou celler i de la impressió que em van causar els seus vins quan encara s'estaven acabant d'arrodonir al dipòsit. Ara puc parlar del vi embotellat, d'aquesta primera collita de Biu blanc 2010 i Biu negre 2010.

La varietat, en tots dos casos, és la pinot noir i la criança s'ha fet sense fusta. El Biu negre 2010 té, per ser un pinot, un color força dens, i el nas és agradable, amb sensacions fresques i elegants, i una bona dosi de fruita a la punta de la llengua. Diferent, saborós i llaminer, ens fa pensar en l'extrem sud de la Borgonya —Givry, Mercurey,...— si bé aquest negre de Sort és encara una mica primet i no té pas una notable complexitat. Com que es tracta de la primera collita d'unes vinyes joveníssimes, crec que caldrà estar atents a l'evolució d'aquest projecte singular.

Ja he dit que el Biu blanc 2010 és fet amb pinot noir i és, per tant, un autèntic blanc de noirs. Només dient això ja veiem que estem davant d'un vi del que tenim pocs referents per comparar-lo. No hi ha pas gaires vins blancs fets amb pinot noir! Em refereixo, és clar, a vins blancs tranquils, perquè ja sabem que el Champagne sí que conté —en major o menor proporció— pinot noir. Em falten, doncs, referents per poder situar aquest vi català estrany i atípic que, fàcilment, ens durà records de Champagne, de xerès fino, d'aquell "vi taronja" de Recaredo que vaig tastar un dia...

Què us diré d'aquest blanc? D'entrada, m'interessen aquests vins off topic com un estirabot perquè et fan replantejar esquemes i prejudicis. És un blanc subtilment daurat amb reflexos vermellosos evanescents; és dens al nas, fins en podríem dir acaramel·lat —però no pas dolç—; entra a la boca amb un volum molt gran, amb notes lleument meloses i amb acidesa, per acabar amb un punt amargós. Tot plegat dóna una mica de sensació d'anarquia i s'hi pot llucar alguna tendència oxidativa que pot provocar rebuig en certs paladars ultra-ortodoxos. Però el volum i l'atac llaminer i ple d'aquest vi iconoclasta no els hem de menystenir. Només convidaria a tastar-lo a algun bon amic d'esperit obert i inquiet.

divendres, 16 de desembre de 2011

La llei de la gravitació: dues demostracions

Tornar a tastar un vi que, en el seu dia, em va enlluernar, comporta una certa sensació d'inseguretat. D'una banda, hi ha una expectativa de gaudi, una il·lusió de retrobar un vi delitós. D'altra banda, hi ha la temença que els elogis que vaig publicar en un determinat moment, ara em facin envermellir de vergonya.

Fa un parell de dies vaig obrir una ampolla de Saó blanc 2009, del celler Mas Blanc i Jové, i aquests sentiments d'inseguretat que he comentat van esvair-se immediatament. Segueixo pensant que es tracta d'un vi blanc de qualitats sòlides i seductores. Potser ha evolucionat en aquests mesos cap a una bellesa més serena, potser ha perdut una mica de força per guanyar una mica de perfecció. El cas és que aquest vi penetrant, net i deliciós m'ha tornat a enamorar. Hi ha una lleu complexitat feta de fruita blanca i torrats lleus, un acurat equilibri entre les notes àcides i les notes afruitades, una expansió en les tres dimensions: pes, volum i longitud. És viu i amorosit, subtilment untuós (dlc-iec: d'una dolçor penetrant, insinuant) i embolcallant, sense perdre la linealitat. Francament bo. Potser és el nostre millor macabeu.

El contrapunt a aquest blanc opulent l'ha donat un xarel·lo del Penedès que es mou en un espai de característiques pràcticament ortogonals a les del Saó. Parlo d'un vi blanc de nom seductor —si més no, per a un científic com sóc jo. Es diu Principia Mathematica 2010 i és obra del celler Alemany i Corrió. Suposo que el nom del vi fa homenatge a l'obra magna de Isaac Newton, però no puc saber quina idea tenien al cap la Irene i en Laurent quan van escollir aquest nom. Vaig conèixer l'existència d'aquest vi en un tast vertical de Sot-Lefriec que ells van presentar, deu fer poc més d'un any. Poc temps després, vaig aconseguir-ne una ampolla —n'hi ha poques— i ara l'he oberta per acompanyar, fent duet amb el Saó, un bell turbot.

No puc tastar aquest Principia Mathematica sense pensar en la Borgonya. No diré pas que el vi "sembli un borgonya", però sí que crec que el vi es pot mesurar amb paràmetres borgonyons. El nas és subtil i delicat, cítric en un primer moment per deixar pas a diverses coses amagades i elegants més endavant. Les notes de criança són d'una puresa atípica. Entra a la boca com una bombolla, però després es va allargassant amb molta netedat. Estricte, lineal, d'exacta acidesa, d'equilibri newtonià, inequívocament xarel·lo. Exigeix atenció i concentració. Ara que l'ampolla ja és buida, em pregunto quina insospitada evolució podria haver tingut, si jo hagués estat capaç d'esperar uns anys...

dilluns, 12 de desembre de 2011

E cascú pot plantar vinya axí com Noè

Tothom qui vol plantar vinya deu podar los mayols que deu metra en luna vella, ço és passada la plena hun dia o dos, com pus prop més ne val...
Així comença el segon paràgraf del llibre primer del manuscrit 754 de la Biblioteca de Catalunya, que és un tractat d'agricultura català del final del segle xv. Tot aquest llibre primer està dedicat a les feines de la vinya —com s'han de fer i en quin moment s'han de fer. Més endavant, el llibre sisè tracta de fer vins e conservar aquells e que li són corromput e affollats que tornen a la primera bonesa.

Aquest manuscrit té un interès lingüístic molt gran i acaba de ser publicat com a primer volum de la col·lecció Scripta (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). L'edició és de Xavier Luna (Universitat Autònoma de Barcelona) que, a més de tenir cura de la transcripció i interpretació del text, inclou una introducció, un centenar llarg de notes a peu de pàgina i un glossari, per tal que els que no tenim prou expertesa en aquestes qüestions filològiques puguem, fins a un cert punt, treure l'entrellat d'aquest text tan curiós.

El que caldria fer ara, el que m'agradaria poder llegir, fóra un estudi d'aquest text des del punt de vista de la viticultura i l'enologia modernes. Jo no sóc pas capaç de fer aquesta feina, però sí que puc, en aquest bloc, fer esment de l'existència d'aquest text —a veure si algun dels meus lectors s'engresca a fer aquest estudi— i, també, recollir algunes de les coses que podem llegir en aquest Libre de plantar vinyes e arbres... del segle xv. Com són aquestes:

  • Exobrir deu hom les vinyes aprés que són veremades car de les bones laurons que hom los pot fer és lo exobrir.
  • Tot podar se deu fer en la luna vella. E deu-se hom gordar que no pot hom en lo jorn que és plena. [...] Mas pessat aquell dia és bo lo podar tota hora e com pus prop és de la plena val més lo podar.
  • La podahó de la luna vella fa sarments e rahims grossos e bells. E la podahó de la luna nova fa molts rahims menuts e moltes serments sotils.
  • Cavar vinya deu hom de mijan giner tro a mijan ffebrer e encara per tot ffebrer, com d'equí avant borren les vinyes e no·y deu hom entrar.
  • Magencar les vinyes lo millor temps és mijant abril tro a X de maig.
  • En lo principi de maig deu hom espampotar o virbar les vinyes, ço és levar-ne los brots que·s fan en los ceps en los quals no hage rahims e lexar-hi los brots en què ha rahims e los que han a fer brocada en l'any vinent.
  • Ffemar vinyes deu hom com són novellament plantades, e aprés se poden femar de VI en VII anys.
  • En juliol no deu hom fer neguna cavahó ni laurar.
  • En una quarterada de vinya entren de exobrir tres hòmens, de podar tres hòmens, de cavar VII hòmens, a magencar tres hòmens.
  • Veremar vinya deu hom en luna vella per ço com lo vi se'n salva mils. Emperò guardar deu hom tota hora que en l'esperansa de la luna no pogués haver perill dels dits splets a collir.
Acabaré dient que en el llibre sisè hi ha un apartat que es titula Si volets fer vi que s'apella rosat de Belna i aquest Belna, segons en Xavier Luna, és el que avui dia coneixem com a Beaune...

dimarts, 29 de novembre de 2011

Apunts d'excel·lència

Hi havia el bo i millor del país —o, mes exactament, una part del bo i millor. Era la Festa de la Guia de Vins de Catalunya i s'hi podien tastar els vins més ben puntuats en la darrera edició de la Guia, que acaba d'aparèixer. Hi havia coses molt bones, vells coneguts, algunes novetats que jo no sabia que existien, vins diversos i, més enllà de preferències individuals, vins francament bons. Tots hi hauríem afegit algun celler, i també tots n'hauríem deixat fora algun altre —és natural i ho hem d'assumir així— però jo vaig acudir a la Festa sense parar esment en les puntuacions de la Guia ni tampoc amb cap ànim de controvèrsia.

L'espai —la Sala Roma del Camp Nou— era ben adient i tot convidava al coneixement i al gaudi. Vaig poder-hi passar una estona —força més curta de la que hauria desitjat i m'hauria calgut— i ara us puc presentar alguns apunts personals, subjectius i incomplets.

Vull destacar el macabeu de vinyes velles que du el nom Vinya del Tiet Pere 2010, un vi de l'Oriol Pérez de Tudela (el vi a punt) fet a Vilabella —potser el municipi de l'Alt Camp amb més proporció d'Aguadé's del país. Aquest vi —que no té criança en fusta— és interessantíssim, original, perfumat i complex al nas. Fresc, persistent i agradable, elegant i molt fi, de riquesa sorprenent. Ha estat una bona troballa.

L'altre vi blanc que va cridar la meva atenció va ser el Tros blanc 2009 de Portal del Priorat (un vi que, en l'article anterior, lamentava de no haver tastat). Es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca amb criança en bóta que, sense deixar de ser fresc, genera un grandíssim volum a la boca, i expressa amb contundència tota la força embolcallant d'aquesta varietat. Tastar-lo, paladejar-lo, assaborir-lo i sentir el seu pes a la llengua és un plaer. Ara bé, l'aroma em va generar alguns dubtes, perquè em va semblar que la criança es feia massa evident i em costa d'entendre si aquests petits matisos licorosos que hi vaig percebre podrien presagiar una vida més curta del que voldríem, una certa inclinació oxidativa.

Quin nivell d'excel·lència i de plaer que conté Els Escurçons 2008! Quin ventall d'aromes! Quina riquesa! Si el comparo mentalment amb la collita 2006, en aquest vi del 2008 hi trobo moltes més coses delitoses. Fresc, immens, llarguíssim, complex... Genera addicció. De fet, però, sembla que encara tingui molt i molt de camí per recórrer: una vida per davant que el farà, possiblement, encara més gran, més elegant, més arrodonit.

També vull parlar del Teixar 2009, el gran vi de Vinyes Domènech, que encara no ha sortit al mercat, però que ja vàrem poder conèixer en aquest tast. Em va impressionar la seva força i la profunditat de matèria que es nota que conté. No s'ha pas de beure ara —això és el que jo vaig pensar— sinó que se l'ha de deixar que es vagi fent, durant un temps que podria ser força llarg. Vi de guarda, indòmit, amb un pes de fruita impressionant que satura fàcilment els sentits. Amaguem-ne una ampolla al celler i l'obrirem d'aquí a deu anys...

I acabaré amb un negre que no em va generar admiració —com els dos anteriors— però sí que em va generar el que en podríem dir empatia. Un vi atractiu, saborós, elegant, un vi que no sembla un vi de país càlid sinó que té una certa delicadesa prima, una linealitat, una certa perfecció. També un punt d'aparent simplicitat. Parlo del vi de trepat que es diu Molí dels Capellans 2009, d'un celler de Barberà de la Conca que no conec, però que hauré de tenir en compte.

Vaig tastar altres coses, interessants i menys interessants, fins vaig tastar-ne algunes que jo mai hauria inclòs en aquesta mostra d'excel·lència. I també he de dir que vaig tastar algun vi que no sabria valorar... perquè hi havia un parell de cellers tan gasius que ben just em vaig poder mullar els llavis amb el seu vi...

divendres, 25 de novembre de 2011

Un màgnum de vi blanc

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:
  • Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
  • Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
  • Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
  • De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

  • Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
  • Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
  • Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
  • La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
  • Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
  • Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
  • Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
  • Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.


dilluns, 21 de novembre de 2011

RQP: Una aproximació científica

Tots, en un moment o altre, hem parlat de la relació qualitat-preu (RQP) d'un vi —o d'un altre producte qualsevol— però ho hem fet sempre d'una manera subjectiva i vaga. Més d'una vegada m'havia preguntat a mi mateix si no hi havia alguna manera objectiva i científica, perfectament estandarditzada, de definir aquest concepte important i útil. El que publico ara són les meves reflexions sobre la resposta a aquesta pregunta, unes reflexions que condueixen a una proposta concreta de definició de la RQP d'un vi.

Què hauria de ser la RQP?

Com ens indica el seu nom, la RQP hauria de ser una relació entre qualitat i preu, el el sentit que hauria de ser un cert coeficient numèric que fos directament proporcional a la qualitat del vi —que ja veurem com la mesurem— i inversament proporcional al preu d'aquest vi. És a dir, entre dos vins de la mateixa qualitat, el més barat hauria de tenir una RQP superior a la del vi més car; i entre dos vins del mateix preu, el vi millor també hauria de tenir una RQP superior a la del vi pitjor.

La RQP no s'hauria de veure influenciada pel fet que el preu estigui en euros o en iens o en qualsevol altra moneda, ni pel fet que la qualitat estigui mesurada en una escala qualsevol de les que utilitzen els crítics de vins. De manera ideal, la RQP hauria de ser un nombre sense unitats, per exemple en una escala de 0 a 10.

No cal dir que aquesta RQP s'hauria de definir de manera científicament acceptable, computable i estàndard.

Què hem d'evitar?

Sovint, quan afirmem que un cert vi té una bona RQP, el que estem dient és que "ens ha agradat prou com per estar disposats a pagar el preu que ens demanen per ell". Aquí hi ha un subjectivisme incompatible amb el que hem exigit d'un índex RQP estàndard, perquè és evident que els diners que una persona està disposada a pagar per un vi depenen absolutament de la capacitat econòmica d'aquesta persona.

Tampoc no podem pretendre que la solució al problema de trobar un bon concepte d'índex RQP sigui tan matusser com, simplement, dividir els "punts" d'un vi pels euros que costa. Aquest número de "punts per euro" no tindria cap de les bones propietats que exigim en un índex RQP.

Com mesurem la qualitat d'un vi?

Hi ha qui dirà que la qualitat d'un vi és un concepte absolutament subjectiu que no es pot mesurar. Respecto aquesta opinió, però la realitat és que hi ha moltes i moltes persones al món que es dediquen a avaluar la qualitat de coses que, per la seva pròpia naturalesa, no admeten una mesura de tipus objectiu. Hi ha crítics de cinema, de literatura, de teatre, de cuina, de fotografia, d'actius financers... I, tanmateix, crítics de vi. Si volem seguir endavant, hem d'admetre, doncs, que acceptem que un crític (o un grup de crítics) pot donar unes valoracions vàlides de les qualitats dels diversos vins d'un cert grup, utilitzant una determinada escala (l'escala de cent punts, l'escala de vint punts, l'escala de cinc estrelles, etc.).

La necessitat d'un "univers"

La RQP no pot existir sense fer referència a un cert "univers", entès com un conjunt de vins —ni massa petit ni massa gran— de característiques suficientment pròximes. Em sembla que aquesta necessitat és prou clara, però posaré un exemple exagerat: Imagineu que un dia viatgeu a una galàxia molt llunyana i us ofereixen una ampolla de la seva beguda tradicional (que no heu tastat mai) i us diuen que aquella ampolla val cent diners. Creieu que podeu dir alguna cosa de la RQP d'aquella ampolla? Oi que no? Ens manca un context, un sistema de referència, un "univers".

La RQP ha de fer referència, doncs, a un cert univers, ha de tenir sentit en un cert context. Per exemple: Priorat negre de criança del 2007, garnatxes de l'Empordà, Pomerol 2003, etc. Aquest univers pot ser més o menys gran, dintre d'uns límits relativament flexibles.

Què és un vi de 1 punt?

Si afirmem que han caigut 23 litres per metre quadrat de pluja o que un cotxe té 125 cavalls, sabem què estem dient, perquè sabem què és un litre, què és un metre quadrat i què és un cavall de potència. Si diem que un vi té "93 punts", què estem dient? Què és, realment, un punt?

Crec que en la resposta a aquesta pregunta hi ha el desllorigador del tema de la RQP, tal com jo l'entenc.

L'expressió un vi de 1 punt no té cap sentit. En canvi, un vi de 93 punts sí que té un cert sentit. Com pot ser? La resposta es basa en adonar-se que, encara que mesurem la qualitat d'un vi amb nombres (93 és un nombre), no estem mesurant la qualitat en una escala numèrica. No hi ha una unitat de mesura, ni podem operar amb els punts com ho fem amb els nombres (sumar, restar, fer mitjanes...). La qualitat del vi —i de moltes altres coses— es mesura en el que s'anomena una escala ordinal.

Dit de manera més planera: el significat autèntic de l'expressió un vi de 93 punts és aquest: un vi que, en l'opinió del crític de referència, té més qualitat que els vins de 92 punts i menys que els vins de 94 punts. És a dir, l'escala de mesura es limita a ordenar els vins segons la seva qualitat. No té valor numèric ni valor absolut, sinó que té només un valor ordinal.

Les confusions que es donen a la vida quotidiana amb escales ordinals que es codifiquen amb nombres i, aleshores, s'utilitzen (incorrectament) com a escales numèriques, podrien donar tema per a un llarg article —que no penso publicar aquí.

El preu just d'un vi

El terme preu just s'utilitza amb significats diversos. Pot fer referència a que el productor ha rebut un salari digne, pot fer referència als costos de producció o al preu que cadascun de nosaltres, subjectivament, creu que hauria de tenir una ampolla de vi. Cap d'aquests punts de vista no ens convé en aquesta anàlisi de l'índex RQP.

Imagineu que us fan tastar dos vins A i B i us diuen que valen 6€ i 10€, respectivament, però no us diuen quin preu correspon a cada ampolla. Si trobeu que, per exemple, el vi A és marcadament millor que el vi B, pensareu que, en justícia, el vi A hauria de ser el de 10€ i el B hauria de ser el de 6€. Aquest és el concepte de preu just que ens durà a un bon índex RQP.

Considereu un conjunt d'ampolles de vi, cadascuna amb una etiqueta amb el seu preu. Per una banda, recolliu totes les etiquetes i ordeneu-les del preu més alt al més baix. Per una altra banda, avalueu la qualitat dels vins i ordeneu les ampolles de millor a pitjor. Finalment, enganxeu al millor vi l'etiqueta amb el preu més alt, al segon millor vi, l'etiqueta amb el segon preu més alt, i aneu seguint fins que totes les ampolles tinguin assignat un preu que, en general, no coincidirà amb el seu preu original. Aquest nou preu l'entendrem com el preu just de cada vi. Just, en el sentit de que aquest hauria de ser el preu del vi si l'adjudicació d'un preu es fes únicament amb criteris de qualitat.

Observeu que els preus els fixa el mercat, però nosaltres els re-assignem atenent a la qualitat de cada vi.

Finalment: l'índex de RQP

Ara ja tenim tots els ingredients per definir un índex de RQP que compleix les exigències que ens hem marcat.

Tenim un univers de vins i cada vi té un preu P. Hem avaluat la qualitat d'aquests vins (en una escala arbitrària) i aquesta mesura ens ha permès ordenar els vins segons la seva qualitat i, a partir d'aquí, determinar, per a cada vi, el seu preu just PJ.

El quocient PJ/P és un índex sense unitats que té les característiques apropiades per ser una bona mesura de la RQP d'un vi. No té unitats, és calculable, és directament proporcional a la qualitat del vi i inversament proporcional al preu del vi.

L'únic problema és que el quocient PJ/P varia de zero a infinit i, si volem un índex de 0 a 10, cal fer una petita manipulació matemàtica. Suposem que, a més, volem que un índex de 5 correspongui a un vi en que el seu preu sigui igual que el seu preu just. Aleshores, l'expressió que cal prendre és:
(L'aparició d'una funció exponencial no ens hauria de sorprendre, perquè la resposta dels nostres sentits als estímuls té un caràcter exponencial. Per posar un exemple, les fotografies digitals s'han de sotmetre a una transformació de tipus exponencial (es parla de "gamma") si volem que s'assemblin a les percepcions que nosaltres tenim.)

Acabem amb uns exemples. Suposem que tenim un vi de 10€. Si el seu preu just fos de 5€, la RQP valdria aproximadament 3. Si el seu preu just fos de 17€, tindria una RQP de 7. Amb un preu just de 33€, la RQP pujaria a 9 i amb un preu just de 50€, tindríem RQP=9.7. Pel que fa a exemples concrets de càlcul de l'índex RQP per a una llista de vins, espero poder presentar-ne algun en aquest mateix bloc, en una propera ocasió.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Començar, recomençar

Hi ha ampolles que comporten una certa primícia, que obren o reobren un camí, que són les primeres en un sentit o un altre.

Per exemple, el primer vi negre del celler L'Olivera, un vi que, escaientment, es diu Primers Vins Negres 2009. Ara fa un any, al CatavinsSabadell, vaig conèixer l'existència d'aquest vi negre, i el vaig tastar allà mateix, de peu dret. A la meva agenda em vaig limitar a anotar-hi un "molt, molt interessant" perquè en aquella ocasió van ser els vins dolços de L'Olivera —els dos Rasim— els que van captivar tota la meva atenció.

Ara aquestes primeres ampolles de vi negre —a l'etiqueta hi diu que n'hi ha tretze mil— ja són el mercat. Aquesta cooperativa exemplar que ens ha fet delir amb els seus vins blancs durant tants anys, ens fa ara una proposta en negre, a partir de "raïm de petites finques familiars de Sant Martí de Maldà, a la Vall del Corb, i de Bonretorn, al vessant sud de les muntanyes de Prades". És un vi que no passa per fusta, llaminer i directe, atractiu i fresc. Al nas hi trobem fruita de la bona i algunes notes de verdura i a la boca ens dóna sensacions amples. Em vindrà de gust tastar la collita 2010 que potser ja deu estar a punt.

Quan vaig obrir una ampolla de Vi_Bord 2010 no vaig poder deixar de pensar que, amb seguretat, deu ser el primer vi del Pallars Sobirà que s'ha embotellat en tota la història. Una altra ampolla, doncs, que és un inici —o un reinici. És un vi del celler Batlliu de Sort, del que ja he parlat en aquest bloc (aquí).

El nom d'aquest vi pot semblar massa agosarat, però s'ha d'entendre en clau pallaresa perquè al Pallars la paraula "bord" s'usa de vegades en el sentit de "menut", de "canalla". És un vi força atípic, un pinot roig cirera, que ni és fosc ni és claret, sinó que és més aviat un "vi vermell". Cal deixar-lo respirar bé perquè mostri matisos de fruita fresca que ens transporten a altres latituds, i cal estar preparats per una entrada viva, fresca i no del tot trivial, amb un cert recorregut. Tanmateix, és un vi "bord", és a dir, petit i escardalenc, però ens marca el punt de la recuperació de l'activitat vitivinícola al Pallars Sobirà.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Alella, però de cara al Montseny

M'agrada el nom d'aquest celler: Altrabanda. Està inclòs a la DO Alella, però les seves vinyes no miren a mar, sinó que són a Martorelles, a l'altra banda. De fet, els seus vins duen el nom Serralada de Marina i dubto si el nom del celler és pròpiament aquest o l'altre. Tant se val. Hi he anat en un dia d'aquesta tardor tan càlida i en Joan i la Roser m'han parlat dels seus vins i els seus projectes.


El celler és molt petit, s'abraça amb un cop d'ull, però les ganes d'aconseguir que la pansa blanca s'expressi en tota la seva vàlua s'hi mostren amb força i els vins que he anat tastant arran de la meva visita a aquest mas de Martorelles —tots són vins blancs fets exclusivament amb pansa blanca— tenen un clar interès.

El Pas de les Bruixes 2009 és un vi blanc de maceració pel·licular, una mica desconcertant, que m'aporta unes aromes peculiars de pellofa de raïm, que no són pas desagradables. Les sensacions a la boca em semblen desordenades, sui generis, amb textures complexes i canviants. El Pansa Blanca 2009 és fresc i viu, amb bon pas de boca i una certa elegància. Finalment, el Santa Maria 2009 —pansa blanca fermentada en bóta— té un nas força interessant, amb notes de fruita seca i un puntet de fusta. És el vi que més m'ha agradat dels tres. Agradable, saborós, fresc, cítric, consistent, no oxidatiu, molt viu.

La producció d'aquests vins és minsa: de l'ordre de les cinc mil ampolles per a cada un dels tres vins blancs.

Ara estic tastant la darrera copa de El Pas de les Bruixes i no entenc que la pàgina web d'un celler que es diu Altrabanda —o, potser, Serralada de Marina— i que es troba a Martorelles, a la DO Alella, no estigui escrita en català.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Dues bótes de gatnatxa empordanesa

Parlaré de dos vins de l'Empordà que tenen en comú que només se'n va fer una bóta de cadascun d'ells. També, que són vins de garnatxa, però un dels dos és un vi blanc i l'altre és un vi negre.

El blanc es diu Blanc de Roig 2007 i el van fer al celler Setzevins d'Espolla, un petit celler del que he parlat en un article recent i que em va sorprendre per la qualitat dels seus vins. El nom del vi fa referència a que és un vi blanc fet amb garnatxa roja, una varietat que, a l'Empordà, es coneix com a lledoner roig. És un vi que només s'ha produït, en molt petites quantitats, en algunes anyades escadusseres. He estat afortunat de tastar-lo i em reca que aquest vi sigui tan escàs, perquè m'ha semblat que és un vi valuós i significatiu.

El Blanc de Roig ha estat criat en bóta, però el nas es manté impecable, sense excessos de fusta i amb notes cítriques i una mica meloses, ben netes. Fins hi observo un subtil toc de flors i alguna sensació de pastisseria. És un vi elegant, embolcallant, moderadament untuós sense deixar de ser fresc. Pensant que és un 2007, m'agrada constatar que no s'hi observa cap signe de declivi, cap nota oxidant, espesseïda ni assecant. Nectari i potent, fresc i fi. Sorprenent.

L'altra bóta de garnatxa és d'Empordàlia i es tracta del seu Garnatxa 2005. Pel que m'expliquen al celler, en aquella collita van seleccionar la millor bóta de garnatxa del celler —quatre-centes ampolles mal comptades— i en van fer un vi monovarietal que, a dia d'avui, encara es pot aconseguir a la botiga de Pau o a la de Vilajuïga.

Si us agraden les virtuts de la garnatxa, crec que us agradarà aquest vi d'aromes potents i denses, força múltiples, molt atractives, equilibrades de fruita i alguns torrats. És un vi llaminer, ben afinat, d'aquells que omplen la boca de bones sensacions, amb uns bells tanins, amb caràcter. Per damunt de tot, un vi saborós i de bona mena.

divendres, 30 de setembre de 2011

Carinyenes de l'Empordà -3-

El 1909 el país començava a recuperar-se de la devastació de la fil·loxera, el meu avi arribava a la colònia Gomis ("can Gomis") desnonat de la casa pairal de l'Alt Camp, i a Capmany —en un terreny sorrenc del "paratge d'Olivardots"— es plantava la vinya de l'Hort d'en Joan. Ara que han passat cent anys, Can Gomis ha desaparegut, però els vells ceps de carinyena de Capmany estan ben vius i donen el que pot ser un dels millors vins de l'Empordà.

La vinya no és pas gaire gran. Es troba a tocar del celler Vinyes d'Olivardots, en una lleu clotada de terra de sauló. No pertany al celler, però la Carme, l'enòloga, controla el procés de viticultura d'aquesta petita joia que, en la collita 2008, ha donat un vi extraordinari, elegantíssim i profund, que es diu V d'O 2.08. En aquest repàs que estic fent —la d'avui és la tercera entrega— dels millors vins de carinyena de l'Empordà, calia que, en algun moment, em referís al dos vins de carinyena que elabora —quan l'anyada arriba a un cert nivell d'excel·lència— el celler Vinyes d'Olivardots.

El V d'O 1 és un carinyena cent per cent d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, en terreny de pissarra. El vi du el subtítol "Samsó de Pissarra" i se n'han fet 2.500 ampolles el 2007 i només 750 el 2008. El V d'O 2 du el subtítol "Samsó de Sorra" i és un carinyena cent per cent d'aquesta vinya del 1909. La primera collita, amb només 1.350 ampolles, ha estat la del 2008 i, com amb la resta de vins de la col·lecció V d'O, només existirà en aquelles anyades que donin alguna bóta de virtuts excepcionals.

Un vespre d'aquest setembre estiuenc vam obrir, amb els companys de sempre, una ampolla de V d'O 2.08. Fèiem un tast de vins de carinyena de procedències diverses. El cas és que aquest V d'O em va enamorar: Potència i complexitat però, per damunt de tot, una elegància que incitava al silenci i a la reflexió. Aquell punt dolç d'equilibri entre el pes d'una fruita molt madura i la finor avainillada d'unes fustes que són on han de ser —ni més amunt ni més avall. Textures sedoses, molt precises, impecables en el pas de boca. Sensacions esfèriques plaents, amb un final que s'allarga i s'arrodoneix. Elegància —ja ho he dit— i una certa sensació —inversemblant en un vi que, segons l'etiqueta, arriba als quinze graus— de delicadesa.

He caminat per la vinya de l'hort d'en Joan. He conegut el procés meticulós que practica aquest celler. He tastat el Vd'O 2.08 amb els meus amics, en una llarga vesprada plena de vivències i dialèctiques a l'entorn d'unes ampolles de carinyena. Em considero privilegiat.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Vins de fora

Aquest bloc està dedicat al coneixement, apreciació i exaltació dels vins de Catalunya i de la feina dels nostres viticultors i enòlegs, però no voldria de cap manera que aquesta focalització en els vins catalans es prengués com una invitació a desentendre's dels vins de la resta del món ni, encara menys, a menystenir-los. Ni practico l'autarquia enològica ni la recomano a ningú.

Per deixar clar que crec que només podem entendre i valorar encertadament el que fem a Catalunya si ho situem dintre d'un món global, avui parlaré de vins de fora del nostre país. Enteneu-ho, si voleu, com una divagació off topic.

El problema que tenim amb els vins de fora de Catalunya és que, si exceptuem els que ens arriben d'Espanya —que omplen les nostres botigues fins més enllà del que seria lògic— són difícils o impossibles de trobar. Quines opcions tenim si volem conèixer els vins d'Àustria o Califòrnia? Quina és l'oferta real de vins d'Itàlia o Alemanya al nostre país?

Ara bé, en aquest panorama tan poc satisfactori hi ha alguna excepció que hem de saber aprofitar: la gloriosa Borgonya té una ambaixada a Barcelona. Se'n diu La Part dels Àngels i l'ambaixador és en Julien, que posa al nostre abast un llarg catàleg de delícies borgonyones. Per exemple, aquest Givry Pied de Chaume 2009 de Joblot, que vaig tastar fa poc i em va fer delir. En Julien me'l va recomanar com una introducció al que podrà ser la gran collita del 2009, en un vi que encara és econòmicament força accessible. Quina ampolla més bonica! Subtil i pur al nas, persistent, llaminer i expressiu a la boca. Fruitat i auster, fluid i saborós, lineal i amb una bellíssima expressió de fruita. Franc, plaent, d'estructura senzilla, borgonyó. Un excel·lent contrapunt als nostres vins mediterranis!

Pel que fa als vins d'Itàlia, hi ha una petita botiga a Gràcia que val la pena de visitar: L'Enoteca d'Italia, a tocar de la plaça de Trilla. Allà em van recomanar aquest Amarone della Valpolicella 2006 del celler Ca'Rugate de la família Tessari, a Montecchia di Crosara.

D'aquest Amarone només se'n fan unes quatre mil ampolles i és una petita meravella. Penetrant i intens, molt peculiar, complex, amb sentors de figues i compotes i notes amargoses i, al mateix temps, untuoses i llamineres. L'amarone della Valpolicella és —ja ho sabeu— un vi de panses sec. Per fer-lo, es cull el raïm ben madur, triant bé els botims, i es deixa que es panseixi. A finals de gener, es premsen els raïms i s'inicia una lenta fermentació que acaba donant un vi sec que, aleshores, es cria de vint a trenta mesos en bótes de roure de cinc-cents litres. Si el tasteu i us agrada, ja sempre més viureu seduïts per aquest vi.

Pouilly-Fumé, quin altre món per explorar! Fa poc vaig tenir la sort de compartir amb la colla d'amics de sempre una ampolla de Blanc Fumé de Pouilly 2009 de Didier Dagueneau. Es tracta de la cuvée més bàsica d'aquest "monstre" de la viticultura —heterodox i arriscat— que ens va deixar el 2008. Si us hagués de parlar d'aquest blanc no sabria trobar les paraules i acabaria utilitzant termes ambigus, com enigmàtic o apassionant. O també estrany, auster, complex, difícil... Però el cas és que aquesta ampolla persisteix a la meva memòria com alguna cosa substancial, significativa.


I acabaré aquesta petita recol·lecció de vins de fora amb un vi d'Espanya: Clío 2008, aquesta obra d'art que en Miguel Gil i en Chris Ringland fan a Jumilla. Quaranta mil ampolles d'un vi extraordinàriament ric i potent fet amb un 70% de monastrell i un 30% de cabernet sauvignon.

He de confessar que hi ha alguns vins d'aquesta mena que m'han arribat a intimidar una mica —per exemple, el propi El Nido, d'aquest mateix celler que, per dir-ho ras i curt, no em va fer el pes— però aquest Clío em va enamorar. Al nas, és com un "generador" aromàtic, però no és simplement potència bruta, sinó que hi ha tot un món aromàtic molt complex que no et cansaries mai d'explorar. Vi ric i opulent com el que més, explosiu però increïblement equilibrat. Es situa francament a un extrem de l'espectre però, si el seu nivell de potència us abelleix i us tempta, us pot semblar sublim.

dissabte, 17 de setembre de 2011

El discret encant de la collita 2002

Mica a mica, van buidant-se les ampolles que encara em queden de la terrible collita del 2002. Va ser un any fred i plujós i la vinya va estar sotmesa a tota mena de malures. Molts vins d'aquell any són dignes d'haver estat oblidats, però n'hi ha alguns que, ara que estan propers al seu desè aniversari, posseeixen una certa elegància que a mi me'ls fa força atractius.

Per exemple, el Clos de l'Obac 2002. Aquest vi me'l va fer tastar en Carles Pastrana al seu celler de Gratallops, juntament amb el gran Clos de l'Obac 2004 —i altres delícies que explicaré en algun altre moment— en un dia força fred de l'hivern passat. Tastar aquests dos vins en paral·lel podria semblar una mena joc del tipus "David versus Goliat": Un gran vi de l'excel·lent collita del 2004, amb 95 punts de R.P., intens i complex, poderosament prioratí, enfrontat a un modest 2002, que no va passar dels 86 punts de R.P., subtil i elegant, amb qualitats de les que, en èpoques passades, s'anomenaven femenines.

El resultat d'aquest enfrontament —si en podem dir així— va ser que, sense menystenir la qualitat del 2004, l'ampolla que em va fascinar i l'ampolla que jo vaig endur-me a casa aquell dia va ser la del 2002. Quan l'he destapada, hi he trobat fruita amagada i subtil sobre un fons força cremós i amb uns torrats elegants i persistents, molt ben integrats; i també aquelles notes terciàries clàssiques de cuirs i de tabac, sempre molt suaus. Un vi de virtuts una mica amagades, que convida a tastar a pleret.

Un altre 2002 que he begut en aquests darrers mesos és el Cérvoles 2002. El vaig trobar complex i molt sòlid, amb bona evolució i un cos equilibrat i encara molt viu. Fruita agradable i torrats i pastisseria. Compota i cabell d'àngel i un pas de boca amb bona textura, lleument vellutada. "Persistència i elegància", vaig anotar a la meva agenda. Tinc la sort de tenir al meu celler alguna ampolla de (poc o molt) cadascuna de les collites de Cérvoles, perquè intueixo que aquest vi pot ser molt interessant als vuit o dotze anys, com ha estat el cas amb aquest 2002.

Per a l'àpat d'avui també he triat un 2002: Gran Claustro 2002, del celler del Castell de Peralada. A l'etiqueta hi llegeixo que només se'n van fer unes 14.000 ampolles i que les varietats són cabernet sauvignon (59%), merlot (23%), garnatxa (10%) i carinyena (8%). Aquí sí que hi he trobat poques coses que em recordin els freds d'aquell estiu del 2002, perquè el vi, tot i l'evolució que hagi pogut fer en aquests anys d'ampolla, té una gran potència i es mostra immens a la boca, amb un gran volum, textures una mica vellutades i tanins de bona maduresa. El nas és força característic —pebrot, tanmateix, però també fruita madura— i tot ell es mostra viu, amb gran matèria, però també amb prou equilibri. Encara en tinc una copa al meu costat, mentre escric això, i vaig bevent-ne mentre penso com n'és de fútil voler condemnar a priori —de manera genèrica— tal o tal collita.

dilluns, 12 de setembre de 2011

El celler petit d'Espolla

A l'antic edifici de la "guardia civil" d'Espolla, ben bé al peu de la serra de l'Albera, a la sala de sostre voltat on hi havia hagut els cavalls del "cuerpo", ara s'hi elabora un dels vins més minimal i menys conegut de l'Empordà.

Crec que es tracta del celler més petit de la D.O., amb una hectàrea i mitja de carinyena, sirà i les tres garnatxes —blanca, negra i roja. Estic parlant del celler Setzevins, talment un celler de garatge, modest i artesanal, que fa cada any unes dues mil cinc-centes ampolles d'un vi negre que du el nom d'Octubre.

Descobrir aquest celler i aquest vi —aquest estiu ho he fet, gràcies a l'amabilitat del propietari, en Carles Galofré Batlle "Galo"— ha transcendit la simple satisfacció d'una curiositat, per una raó fonamental: l'Octubre és un vi molt bo! Que la modèstia del celler no us enganyi: el vi que s'hi fa té un nivell altíssim que no pot ser —no és— fruit de l'atzar sinó que, necessàriament, ha de respondre a la conjunció de diversos factors com són la terra, la vinya, l'enologia i, tanmateix, la dedicació i la bona feina d'en Galo.

Quan vaig anar al celler Setzevins —el nom fa referència a que el projecte va començar amb un gran nombre de socis, potser setze— vaig comprar tres ampolles: Octubre 2007, Octubre 2008 i una ampolla d'un blanc que han elaborat en alguna anyada especial i es diu Blanc de Roig.

De moment, he tastat els dos negres que, com és natural, tenen característiques similars. La varietat majoritària és la carinyena, que procedeix d'una vinya de més de cinquanta anys que es troba al nord d'Espolla, al camí dels Vilars. També hi ha garnatxa i sirà de vinyes de nova plantació. He preferit l'Octubre 2008, que m'ha semblat més arrodonit, més elegant que el 2007. L'he decantat, i crec que he fet bé, perquè semblava que el vi agraïa l'aire, que feia emergir més i més aromes de fruites i confitures. Fins m'hi ha semblat distingir algunes notes com de pedra, de mineral. A la boca té qualitat i persistència i l'hi pots mantenir una llarga estona —assaborint-lo intensament— sense que defalleixi ni deixi d'aportar-te tonalitats i matisos. Hi ha caràcter, hi ha maduresa, ordre i riquesa tànnica. És francament bo.

Tornem a trobar a l'Empordà una vinya de carinyena d'una edat important de la qual un celler eixerit —i audaç!— ha sabut extreure un vi notable. Felicito en Galo i també, molt especialment, l'enòleg d'aquests vins que no és altre que l'Emili Esteve, l'enòleg d'Empordàlia. M'imagino que aquest Octubre deu representar el vi més personal de l'Emili.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Exercici de tast empordanès

La Cooperativa de Garriguella ens convida a fer un exercici de tast que és, simultàniament, agradable, instructiu i molt assequible. Aquesta cooperativa fa uns vins excel·lents anomenats Puntils —el nom ve d'un topònim local que, tanmateix, l'ICC escriu Pontils— que tinc sovint a la meva taula. Però amb la collita 2010 aquest celler innovador ens ha sorprès amb una col·lecció de tres Puntils blancs monovarietals fets, respectivament, amb carinyena blanca, garnatxa blanca i macabeu.

N'hi ha poques ampolles —em diuen que poc més de mil ampolles de cada mena— i el preu, vista la qualitat i la singularitat d'aquests vins, sembla ridícul perquè no arriba ni als cinc euros. Cadascun dels tres ens podria acompanyar perfectament en aquests vespres de les acaballes de l'estiu, però el que us recomano de fer és dur-los tots tres a taula i aleshores, al plaer de tastar tres bons vins s'hi afegirà el plaer de comparar, d'aprendre a distingir matisos, de descriure i comentar allò que trobem a cada copa. Si feu el tast amb uns bons amics, la vetlla s'enriquirà i, glop a glop, les virtuts de l'Empordà que es concentren en aquestes tres varietats ancestrals ens faran, potser, una mica més entenimentats.


El Puntils blanc 2010 carinyena m'ha semblat el més sorprenent dels tres, segurament perquè aquesta varietat és força escassa i no estem avesats a tastar-ne. És el més auster al nas i el més elegant a la boca: cos lliscant, amb sensacions suaus, fluides i persistents, lleument untuoses. Es manté molta estona a la boca fins que es resol amb un puntet amargós i àcid.

El Puntils blanc 2010 macabeu és més predictible, més clàssic: saborós, fresc, amb un fons de fruita subtil, net i bonic. L'acidesa actua ja des de l'atac i el pas de boca és més lineal que en els altres dos.

Finalment, el Puntils blanc 2010 garnatxa té el caràcter i la tipicitat dels blancs de garnatxa de l'Empordà, que sorprèn si no hi estàs acostumat. M'ha semblat que és el més voluminós, melós i embolcallant dels tres. Aroma una mica complexa, amb una mica de pela de llimona i fins —si no m'enganyo— algun indici de mel i pastisseria.

No feu gaire cas de tot això que dic. Aneu a Garriguella, aconseguiu alguna ampolla de cada mena i gaudiu per vosaltres mateixos d'un exercici de tast ben arrelat a la terra de l'Empordà.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Carinyenes de l'Empordà -2-

En un article del 2004 al seu bloc, Jancis Robinson es preguntava si la carinyena podria realment arribar a donar mai grans vins. Amb moltes matisacions, la seva conclusió era més aviat negativa, però feia una excepció important:
And yet, and yet. There are wines made almost exclusively from Carignan that are very impressive. Some of the most obvious are grown not in France but over the Spanish border on the distinctive brown schists of Priorat in Catalonia.
Si ara Jancis Robinson tornés a considerar el tema, potser hauria d'ampliar l'excepció a l'Empordà, perquè hi ha diversos cellers de l'Empordà —Vinyes d'Olivardots, La Vinyeta, Martí Fabra, Roig Parals, Empordàlia...— que estan elaborant monovarietals de carinyena que són realment molt i molt sòlids. El secret es troba en que la fruita procedeix de vinyes molt velles. No em pregunteu per què —no ho sé pas— però aquesta varietat té realment molt poc valor fins que la vinya no arriba a una edat venerable. Per aquest motiu, l'existència al nostre país —encara!— de vinyes molt velles de carinyena és un patrimoni valuosíssim que està en perill de desaparèixer i que ens cal conservar i explotar.

Un d'aquests cellers que té la sort de posseir vinyes ancestrals de carinyena i té la saviesa que cal per extreure'n un vi notable és el petit celler Roig-Parals de Mollet de Peralada.

Fa uns dies, en Santi i la Mariona, els propietaris del celler, em van mostrar la seva vinya de carinyena, plantada el segle XIX. Es troba a la zona del Garrigal de Peralada, un terreny que s'ha considerat, des de sempre, com un dels millors per als vins negres de l'Empordà. Aquesta vinya ha estat propietat de la família d'en Santi i ara la jove parella s'ha entestat en voler-ne extreure tot el potencial de que és capaç aquest terrer.

El celler Roig-Parals és força recent, però procedeix d'una llarga tradició familiar, molt relacionada amb la Cooperativa de Mollet. En aquests moments, les instal·lacions s'encabeixen en el que fou el celler familiar, un espai clarament insuficient que aviat serà substituït per un nou celler més ampli. A banda d'aquesta vinya valuosíssima de carinyena vella, el celler té fins a deu ha de carinyena, cabernet, merlot, i també una vinya molt interessant de varietats blanques —moscatell, macabeu i garnatxa blanca—, situada a la lleu elevació que separa Mollet de Sant Climent.

Al llarg d'aquest estiu he anat tastant tota la gamma de vins d'aquest celler i n'hi ha més d'un que podria ben bé generar una entrada en aquest bloc —per exemple, el Mallolet 2010 o el Pla del Molí 2007— però parlaré només de dos vins que m'han semblat extraordinaris.

El Camí de Cormes 2006 és el vi emblemàtic d'aquest celler i és el vi que procedeix de la vinya del XIX que vaig tenir la sort de visitar. Ha estat per a mi un dels grans vins d'aquest estiu. Fosc, dens, potent, embolcallant, complex, concentrat. És un vi que agraeix una bona oxigenació (decantació) i que ens rep amb unes aromes poderoses de fruites confitades que contrasten magníficament amb un pas de boca ben equilibrat i força fluid, amb tanins ben marcats i ben agradables. M'ha sorprès i m'ha agradat l'equilibri que s'aconsegueix entre les dues sensacions aparentment contradictòries de cos i de fluïdesa. No deixa de ser interessant veure com un vi tan gros, amb tanta matèria, pot ser ben equilibrat.

Aquest vi no ha estat cap xamba. De fet, vista la vinya i el compromís de la Mariona i en Santi, i després de tastar algun Camí de Cormes que encara no està embotellat, jo diria que les noves collites d'aquest vi seran encara millor, en el sentit de més elegants i amb un punt més de subtilesa. Ja ho veurem.

Pel que fa al nom, en Santi m'explica que el Camí de Cormes era un camí que anava de Mollet al Coll de Banyuls i el seguien els veremadors que passaven a França. La vinya vella de carinyena es trobaria, doncs, al costat d'aquest camí.

L'altre vi de Roig-Parals que m'ha interessat molt és el vi negre jove Roig Parals 2010, que el fan amb carinyena i merlot i és un dels vins joves més complets i plaents que he tastat darrerament. Dic complet en el sentit de plenitud, de cosa acabada i ben feta. És un vi amb molt de cos, que omple la boca d'agradables sensacions de fruita madura, però que al mateix temps té prou recorregut i és prou ample d'espectre. Cal deixar-lo respirar una mica —no cal decantar-lo, n'hi ha prou amb fer que s'oxigeni una mica a la pròpia copa— i també cal saber trobar el punt just de temperatura —com en tots els vins—; aleshores, gaudirem d'un vi profund i llaminer al mateix temps, amb caràcter però sense arestes, fresc però molsut, perfumat i accessible.

dissabte, 27 d’agost de 2011

Blanc de garnatxes i carinyena

Avui, finalment, ha entrat la tramuntana —més aviat ha entrat el que en Pla en diria la tramuntaneta— i s'ha endut la gran xafogor que ens havia estat entorpint els sentits en aquests darrers dies. L'aire ha quedat ben net i me n'he anat a visitar la vinya d'on surt el Blanc de Gresa de Vinyes d'Olivardots.

És una vinya vella que hi ha al camí de Sant Climent a Mollet, a tocar d'unes vinyes magnífiques del celler Martí Fabra, en un indret de terra sorrenca, una mica elevat sobre la plana, bonic de veritat. La carena de l'Albera sembla a tocar, més avui que la tramuntana ens allarga la vista i ens fa les coses més properes. Fins el Canigó sembla aquí mateix.

No havia tingut ocasió de tastar aquest vi escàs i delectable fins fa uns pocs dies, quan la Carme —l'enòloga de Vinyes d'Olivardots— me'n va oferir una copa i me'n va explicar les característiques. El cupatge del Blanc de Gresa 2010 —del que n'hi havia 1780 ampolles que, ai las!, ja s'han exhaurit— és engrescador: Hi ha, a parts iguals, garnatxa blanca, garnatxa roja i carinyena blanca. Ja sabem que les garnatxes blanques de l'Empordà són llegendàries; vinificar la garnatxa roja en blanc és innovador; finalment, la carinyena blanca és una varietat força escassa, de propietats atípiques. Les vinyes d'on surten aquests raïms són —ja ho he dit— centenàries, i una d'elles és la que he visitat avui.

La garnatxa blanca i la garnatxa roja han fermentat i s'han criat en bótes noves de roure francès de cinc-cents litres —escollides, n'estic segur, amb la cura exquisida amb que aquest celler tria la fusta dels seus vins— durant vuit mesos, mentre la carinyena blanca s'ha vinificat en un dipòsit inoxidable. El vi no s'ha filtrat.

La combinació d'aquestes tres varietats dóna un resultat una mica sorprenent. Aromàticament, se'm va fer difícil de classificar el que sentia en el tast, perquè hi havia com uns contrapunts interessants, sempre molt elegants i purs. A la boca, el vi era pur plaer: omplia la boca amb una esfera que perdurava i, finalment, es resolia en un conjunt de sensacions fresques i força exactes, plenes de tremp.

Encara he pogut adquirir una ampolla —només una!— d'aquest vi i, sabent com n'és de bo, m'hauré d'enfrontar a un dilema força típic: Obrir-la avui, aquest vespre, en aquesta terrassa de l'Alt Empordà, i sadollar-me amb les seves virtuts... o bé deixar-me vèncer per l'avarícia i esperar que el vi segueixi evolucionant durant dos o tres anys, al llarg dels quals, potser, adquirirà propietats encara inconegudes i, conjecturalment, sublims...

diumenge, 14 d’agost de 2011

Un celler a redós del santuari de la M. D. de Vida

El santuari de la Mare de Déu de Vida és un edifici del XVII edificat sobre una ermita del XV dedicada a Sant Miquel. L'indret s'eleva a ponent del poble de Cistella i té una vista de gran qualitat. És interessant observar que el santuari actual té una orientació perpendicular a la de la capella original. Al costat del santuari hi ha el que fou en el seu moment la rectoria i que ara és el mas i el celler Mas Vida.

Aquest celler és el projecte personal de l'Albert Fernández Massó, que s'hi va establir fa uns vint-i-cinc anys, va restaurar el santuari i la rectoria, va plantar vinyes de cabernet, merlot, chardonnay i sauvignon blanc, va construir un celler modèlic —que resulta pràcticament invisible des del santuari— i va començar, a partir de la collita de 1996, a elaborar vins amb una elevada exigència de qualitat.

Tot el conjunt format pel santuari —dalt d'un turó, a dos-cents metres d'alçada—, el mas, el celler i les vinyes, amb tot el territori que s'obre als nostres ulls, és d'una gran bellesa i considero un privilegi que l'Albert Fernández m'hagi obert les portes d'aquest racó privilegiat, talaia de la plana empordanesa.

La producció d'aquest celler ha estat sempre relativament petita i els seus vins no han estat gaire coneguts. Recordo haver tastat, fa força anys, un blanc de chardonnay, amb una mica de criança en fusta, que em va deixar un bon record, i un negre de cabernet sauvignon, poderós i clàssic. Però d'això fa molt de temps i els detalls d'aquests vins s'han esborrat de la meva memòria i, de fet, no he tornat a saber res dels vins de Mas Vida fins aquest estiu del 2010.

El que ha succeït és que, pels motius que siguin, el celler Mas Vida ha passat per un període en que els seus vins no s'han embotellat amb el nom del celler. I ara mateix —em complau que la meva visita a Mas Vida hagi coincidit amb aquesta renaixença— el celler inicia una nova etapa en que tornarem a trobar al mercat els vins de Mas Vida, amb característiques enològiques i comercials diferenciades de les de l'etapa anterior.

Ara el celler —que compta amb la direcció enològica de l'Elisabet Rimalló— ha tret al mercat un negre Mas Vida 32 Merlot 2010 i un blanc Mas Vida 17 2010. El negre és un vi de criança curta (uns vuit mesos) del que se n'han fet unes quatre mil ampolles. Dóna una bona sensació de fruita madura —al nas i a la boca— i és força atractiu. El blanc té un cupatge de chardonnay i sauvignon blanc a parts iguals i m'ha agradat força, perquè és net i és equilibrat i fresc. Al nas té un puntet floral i alguna nota cítrica, i el joc de les dues varietats —ara sembla que notis més el chardonnay i ara sembla que notis més el sauvignon— és divertit. Són vins relativament senzills —que no vol pas dir ordinaris ni sonsos— però el que resulta més interessant és veure que aquest celler tornarà a ocupar un lloc en el panorama enològic de l'Empordà. Ben tornat!

dilluns, 8 d’agost de 2011

Lectures de la llista Parker-Miller (2)

En la primera part d'aquest article vaig parlar, principalment, del que les puntuacions de Parker-Miller ens diuen sobre els vins catalans de la collita 2007. Vegem ara els vins de la collita 2008.

Collita 2008

En aquest cas, cal tenir en compte que hi haurà vins de la collita 2008 que no sortiran a la llista fins l'any que ve. De moment, tenim aquests vins:
  • El "podi" està format per dos vins "habituals" Clos Erasmus (99 punts) i Espectacle del Montsant (98 punts) i també per la Selecció Especial de Ferrer-Bobet (97 punts).
  • El grup dels 96 punts està format per quatre vins. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, que sempre són al capdamunt de la llista. De l'altra, el Ferrer-Bobet "normal" i La Creu Alta, del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. Veiem, doncs, que els dos vins de Ferrer-Bobet han obtingut, en aquesta collita 2008 (que no he tastat) uns resultats excel·lents. També m'agrada veure en aquesta posició privilegiada el vi de Mas Alta. Quan he tastat vins d'aquest celler de la collita 2008 (Artigas, Cirerets) els he trobat dotats d'una estranya i fresca perfecció i, per tant, no se'm fa difícil de creure que el seu La Creu Alta 2008 mereixi realment aquests 96 punts.
  • En el grup dels 95 punt només hi ha tres vins, tots tres ben coneguts: Nit de Nin, Camí Pesseroles i Doix. Tal i com passava amb la collita 2008, el Camí Pesseroles torna a ser el vi més ben puntuat de Mas Martinet. Crec que hi estic d'acord.
  • En els 94 punts hi trobem un altre vi de Mas Alta: La Basseta. També tres priorats infal·libles, com són Clos Martinet, Vall Llach i Clos Figueras. Hi ha el Laurel de Clos i Terrasses i Els Escurçons de Mas Martinet. Hi ha també dos vins més que potser, fins a cert punt, eren menys previsibles. El primer d'aquests dos, Perpetual, de Torres, és un priorat que no he tastat i que, si he de ser franc, no m'esperava trobar en aquesta zona tan alta de la llista —potser per un prejudici meu.

    L'altre vi de 94 punts pertany a un celler que no és ni del Priorat ni del Montsant i és, per això, el vi més ben puntuat de fora d'aquestes dues denominacions. El fan a un celler pel que tinc una certa predilecció: Vinyes d'Olivardots, a Capmany. El vi és el V d'O 3.08, que és un monovarietal de sirà. Si tenim en compte que el V d'O 2.08 —un monovarietal de carinyena (recordeu què deia de la carinyena del nostre país?)— obté 93 punts, crec que hem de felicitar aquest celler empordanès per aquest èxit impressionant. Per tal que quedi clar, torno a repetir que 94 punts és exactament el que va rebre el Château Margaux 2008.

  • A més d'aquest V d'O 2.08, hi ha vuit vins més a la zona dels 93 punts. El Finca Dofí empata amb el vi de vila Gratallops, ambdós de l'Álvaro Palacios. L'enhorabona al Celler de l'Encastell per col·locar el seu Roquers de Porrera en aquesta zona —s'ho ben mereixen! També el Martinet Bru obté 93 punts, una puntuació excepcional per al que, en teoria, és el vi "petit" del celler. Completen el grup Tros Negre i Somni de Portal del Priorat, Vinya Les Sorts, del celler Clos Berenguer —un celler del Molar que no conec— i un vi anomenat Besllum que em resulta totalment desconegut —mai no s'acaba d'aprendre tot el que hi ha en el món dels vins de Catalunya!

El Cava

Seixanta-tres vins amb noranta punts o més! Quin reconeixement tan important al cava català! Ja tocava, ja era hora, tenim cellers que s'ho han ben guanyat... podem dir això i moltes altres coses, però el que ara ja no es pot discutir és que hi ha vins fets a Catalunya pel mètode del xampany que es situen al màxim nivell mundial pel que fa a la qualitat.

Dintre d'aquest èxit global del cava català (és trist que no hi hagi una paraula per designar el cava català), hi ha un celler que destaca per damunt dels altres i aconsegueix un èxit merescut i importantíssim: Recaredo. En efecte, els seus caves meravellosos apareixen al capdamunt de la llista i, de fet, el que seria el "podi" de la llista està format exclusivament per cava de Recaredo. Turó d'en Mota 1999 obté la puntuació màxima de 96 punts i Turó d'en Mota 2000 i Reserva Particular 2001 el segueixen amb 95 punts. No hi ha cap altre cava en aquest segment. El Recaredo Brut de Brut 2003 obté 94 punts i és també l'únic cava del mercat amb aquesta puntuació. (És cert que a la llista hi dos caves més amb 94 punts, però són ampolles d'enoteca de les collites 1988 i 1997 que no em sembla equitatiu que entrin en aquesta comparació.) Als 93 punts hi trobem el Recaredo Subtil 2006 —el que abans se'n deia "Recaredo Gran Reserva"—, el Gramona III Lustros 2001 i l'Agustí Torelló Kripta 2005.

Si seguiu aquest bloc, ja sabeu que en més d'una ocasió he cantat les alabances de la feina que està fent Recaredo. No cal que digui que el fet de veure aquesta feina reconeguda pels crítics més influents del món m'omple de satisfacció.

Vi blanc

Les valoracions dels vins blancs catalans estan molt allunyades de les dels negres, però crec que aniran pujant. Fem un repàs dels blancs de la llista. El blanc que trobem més amunt és el Coma Blanca 2009 de Mas d'en Gil, amb 93 punts. Després, hi ha un grup de vins de 92 punts: El Rocallís 2007, de Can Ràfols; Taleia 2009, de Castell d'Encús; Clos d'Agon 2009; Mas d'en Compte 2009; Artigas 2009 i 2010, de Mas Alta (Déu-n'hi do, quin èxit ha obtingut aquest celler de la Vilella Alta!); Tros Blanc 2008 i 2009 (aquest segon amb una forquilla 92-94), de Portal del Priorat i Pedra de Guix 2009 —un blanc que no conec—, de Terroir al Límit. Molts d'aquests vins excel·lents han anat apareixent a la pàgines d'aquest bloc i m'han proporcionat, personalment, moments de gran plaer.

Aquesta és la lectura que jo he fet d'aquesta llista de Parker-Miller. N'hi ha moltes d'altres. El que sí que voldria dir és que em sembla igualment equivocat sacralitzar aquestes puntuacions —no deixen de ser, en el fons, una opinió d'una persona concreta en un moment concret— o menystenir la seva importància mediàtica, econòmica i conceptual. Caure en qualsevol d'aquests dos errors seria lamentable.

[Afegit el 14 d'agost: Recomano llegir aquest article que ha publicat Chis Kissack: $15.000 for a lecture?]