dijous, 30 de gener de 2014

Records de Collbaix

El tretze de març de l'any passat nevava al Bages. De fet, nevava a bona part del país. Jo conduïa amb precaució per la ruta que du al Celler El Molí, el que està situat al peu del turó de Collbaix. Tenia un bon motiu per fer-ho: en Josep Maria i en Gerard m'havien convidat a tastar el seu nou vi blanc que —com el vi negre més valuós d'aquest celler— també duria el nom de Singular.

Un cop al celler, a recer de les grosses volves que anaven caient sobre les vinyes, els meus amfitrions em van anar descobrint algunes de les joies —el Singular blanc, tanmateix, però també moltes altres coses— que s'anaven criant en aquell soterrani aïllat de tot brogit. No vaig prendre apunts, però hi ha coses que recordo relativament bé. En línies generals, vaig quedar molt impressionat per dues coses: la primera prové de la Natura i és la qualitat intrínseca de la collita 2012; la segona fa referència a la cura que en Josep Maria i en Gerard tenen en la selecció i ús de les millors fustes.

Entre els 2012 que no havien passat per fusta recordo un merlot fresc, franc, net i llaminer i un cabernet sauvignon boníssim, que vessava de fruita i alguna cosa més. També hi havia un altre cabernet que havia fermentat en bóta oberta i que tenia les virtuts del seu homòleg, però amb un punt més de complexitat i de dimensionalitat. Del que havia d'esdevenir el Singular 2012 en vaig tastar dues versions —magnífica lliçó pràctica!— una que acabava d'entrar a la bóta i una altra que ja hi duia alguns mesos. Tots dos eren excel·lents i, si no m'enganyo, l'anyada 2012 d'aquest vi —que tant m'agrada— pot esdevenir ben gran. Encara, vaig poder participar en aquell joc tant plaent d'intentar copsar les subtils diferències entre les diverses bótes que contenien el complex, profund, excel·lentíssim Singular 2011.

Però el motiu de la visita —ja ho he dit— era el nou Singular blanc, la primera collita del qual (la 2011) encara no havia sortit al mercat i la segona (la 2012) reposava en un parell de bótes. El cupatge consisteix en macabeu criat en bóta, macabeu sense bóta i una part relativament petita de picapoll —aquesta varietat típica del Bages que em sembla tan valuosa. El 2012 em va entusiasmar. El recordo corpulent, aromàtic, net, voluminós i interessantíssim.

Avui, precisament ara, em vénen  al cap tots aquests records perquè he obert —prematurament?— una ampolla de Singular blanc 2011. D'entrada, l'aroma està com retinguda i, encara que es vagi expressant una mica més cada vegada, sempre es manté austera i subtil. Hi ha records de préssec i també de mel, sense que això indiqui cap mena de blanor. Les notes de criança les trobo perfectament integrades en el conjunt. Al tast també es mostra com un vi seriós, lleument cremós, amb unes textures esfèriques que es resolen en unes boniques tonalitats amargoses, àcides, fresques. Hi ha pes i tremp, presència sòlida i sabor. Pot ser realitat o una fantasia de la mena imaginació, però mentre bec aquest vi penso que el picapoll acaba de delimitar perfectament la seva personalitat. És un vi que potser hauria merescut la paciència de deixar-lo fer el seu camí durant alguns anys més.

dissabte, 25 de gener de 2014

Vins de la Fenolleda

A l'etiqueta hi diu que és un vi dels costers catalans, però la Fenolleda —que és on neix el vi del què vull parlar avui— és terra occitana o, com a molt, terra de frontera que es va integrar a l'estat francès pel tractat de Corbeil de 1258 i  la Revolució va annexionar als Comtats Catalans. En qualsevol cas, la relació amb Catalunya és incontrovertible. Quan, a tocar de l'any mil, els comtats de Cerdanya i Besalú van repartir-se els seus dominis, la Fenolleda va passar a Bernat Tallaferro —que va crear el vescomtat de Fenollet. Fins l'any 1111 el vescomtat estigué sota el domini dels comtes de Besalú però per un pacte signat el 1107 entre el comte Ramon Berenguer III de Barcelona i el comte Bernat III de Besalú, els vescomtes de Fenollet havien de prestar vassallatge als vescomtes de Narbona i aquests, als comtes de Barcelona.  [Font: Antoni Pladevall: GGCC 1985]

Però no toca parlar de comtes i vescomtes, sinó de vinyes i vins —i això és el que faré ara. Parlaré d'un celler del Domaine Gauby que vaig tenir el plaer de visitar la primavera passada, i dels seus vins —un dels quals és ara a la meva copa. Era un dia magnífic, d'aquells en què la Natura es mostra exuberant i plena de vida. Al petit celler del  poble de Prunyanes (potser n'hauríem de dir Prunhanas) em rep en Gerald Stanley i passem una llarga estona en què ell m'explica el com i el perquè dels seus vins, mentre anem tastant alguna o altra copa. M'agrada molt poder entendre aquestes metodologies que són força diferents de les que s'usen més cap al sud i aprendre que —afortunadament— els camins de perfecció són múltiples.

És un celler relativament nou que va començar amb la collita del 2001 i que, pel que jo sé, no és gaire conegut a la banda sud dels Pirineus. Es diu —ai las!— Le Soula. Les vinyes són una sèrie de petites parcel·les disperses que hi ha a l'altiplà de Sant Martí de Fenollet, entre els quatre-cents i els cinc-cents metres d'alçada, a una contrada preciosa que podeu descobrir si sortiu de Caudiers de Fenollet —on hi ha l'impressionant Castellfisel—, aneu cap el Viver i torneu a Sant Pau de Fenollet per la Fou. En total hi ha unes 22 ha (de cultiu biològic), amb algunes vinyes velles, com la de carinyena d'on surt el vi negre Le Soula.


Le Soula negre 2010 —en vaig obrir una ampolla la setmana passada— és majoritàriament carinyena d'una vinya de 5 ha plantada fa setanta anys. Té també sirà i una mica de garnatxa. El color és vermell molt fosc, i les aromes fugen totalment de qualsevol densitat de compotes, girant més cap a una discreta elegància de fruita fresca i herbes mediterrànies. Quin interès em desperta quan el bec! Per la fluïdesa, la finor, l'elegància, l'acidesa suau i equilibrada, els tanins gràcils, la gran persistència —sense excessiva calidesa, sense reducció apreciable. Cireres, gerds, magrana, jovenesa. En Gerald m'explica que la criança en bóta gran ha durat prop de dos anys, però de tots aquests mesos no en resta cap indici fusteny, només una agradable suavitat. Una altra cosa a tenir en compte és que hi va haver una maceració d'uns quinze dies amb els gotims complets.

Le Soula blanc 2010 que tinc a la copa ara —un vi de macabeu amb sauvignon blanc, garnatxa blanca, chardonnay, malvasia i fins una mica de vermentino— és tant o més interessant que el negre que acabo de comentar. Va entrar a la premsa amb tot el gotim i una part del vi s'ha criat en bótes de mida grossa durant més d'un any i mig. Contrasta enormement amb els macabeus de l'Empordà, per exemple. Al nas és un vi seriós, estricte, elegant, que troba el punt d'equilibri entre austeritat, frescor i un subtil perfum de flors. Entra incissiu i es resol en una sensació voluminosa i pura, feblement untuosa, molt mesurada, excel·lent. A mida que el vi ha anat airejant-se a la copa, em sembla que s'ha anat fent més deliciós, amb tremp i el pes just. M'està complaent profundament.

Quan vaig anar al celler, en Gerald em va donar a tastar també un vi blanc excepcional —vermentino i macabeu— que encara no estava comercialitzat. Era un blanc de maceració fet amb un cupatge de dues collites i em va semblar en aquell moment que era un gran vi, un vi de virtuts  notables. No l'he pogut tornar a tastar.

La Fenolleda és més a prop del que pensem i els seus paisatges —i els vins que fan en Gerard Gauby i els seus socis— justifiquen plenament que hi fem alguna escapada.

dilluns, 20 de gener de 2014

Introibo ad altare deum

Rosat, gairebé vermell, característicament pinot, amb la fina bombolla que ja sabem. Intens. Ho és i se'n diu: és l'Intens 2010 de Recaredo —el primer vi escumós amb certificació biodinàmica. Trenta mesos de criança, un 40% de monestrell i la resta és pinot: intensament pinot, un pinot llaminer que m'acosta a un pinot català que m'encanta, que és el Biu de Batlliu de Sort.


N'he obert una ampolla fa un parell de dies i l'hem begut a taula, amb entusiasme, perquè és un vi deliciós que pot acompanyar gairebé qualsevol menja. He dit ja que és intens? En aquest cava, la tradicional austeritat de Recaredo sembla que s'hagi relaxat una mica per donar-nos un vi que, sense sortir dels paràmetres de qualitat d'aquest celler, és més obert, més fàcil, ple de cireres i magranes, de color desacomplexat, de bombolla manyaga i de pas de boca pur.

Però aquesta ampolla d'Intens 2010 només ha estat el nostre particular Introibo ad altare deum, perquè teníem la intenció d'obrir una ampolla que feia mesos que esperava el seu moment de glòria terrenal: Reserva Particular de Recaredo Enoteca 2002.


Es tracta d'una edició especial de 628 ampolles numerades que es va fer amb motiu del 50è aniversari de la primera Reserva Particular que en Josep Mata Capellades va elaborar el 1962. En aquests 50 anys s'han fet 39 collites d'aquest vi superlatiu i jo em considero molt afortunat d'haver-ne pogut tastar —en aquests darrers cinc o sis anys— algunes de les més mítiques: 1984, 1991, 1993, 1996, 1999, 2001, 2002. Parlo de vins amb dos-cents o tres-cents mesos de criança!

L'ampolla de l'altre dia va ser degollada el 17 de setembre del 2012, quan duia 112 mesos de criança. Tot ell era un prodigi de delicadesa, de matisos tènues i gloriosos, de sumptuosa harmonia. Podria intentar adjectivar-lo —ja ho sabeu: que si pastisseria, que si fruits secs, que si integració completa del carbònic, que si autòlisi— però tant se val! Hi ha un nivell de perfecció a partir del qual aquests adjectius més aviat denigren qui els emet perquè el vi vola força més amunt. Diguem que va ser una ampolla memorable.

I les copes? En algun article anterior ja he revelat la meva pueril preocupació per no haver trobat encara una copa per a vins espumosos que em satisfaci. Ara en tinc unes que m'agraden força i que van ser les que vaig utilitzar amb aquests dos vins de Recaredo: Spiegelau Authentis 440-01-85.

divendres, 10 de gener de 2014

"Cap esforç no cau en terra eixorca"

A la Vall de les Sentius, a la part més alta de la partida del Mas del Porrerà hi ha una vinya amb dos mil ceps de viognier que va plantar l'Enric Costa al començament d'aquest segle.

A una sala de Cal Valdrich s'hi manté viu el record del poeta que hi va fer estada. Els seus versos conviuen amb les bótes on es crien els vins de Vall Llach. La presència del poeta es percep amb força en aquest espai de calma i penombra.

El poeta —parlo d'em Miquel Martí i Pol— i l'Enric ja ens han deixat. En el cas de l'Enric, encara no fa ni un any. L'empremta d'aquests dos "homenots" —"Per mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable" deia en Josep Pla— roman en múltiples àmbits. També en un vi que aquests "apunts d'enografia de Catalunya" no podrien oblidar.


El vi blanc de Vall Llach —aquest celler creat, paradoxalment, per dos abstemis— neix de la vinya que va plantar l'Enric Costa i pren el seu nom d'uns versos d'un poema de Miquel Martí i Pol. El poema es diu "Solstici" i tothom el coneix; el vi es diu Aigua de Llum i s'elabora en algunes anyades excepcionals, sempre en quantitats minúscules.

Recordo que jo era a Porrera el mateix dia que les primeres ampolles d'Aigua de Llum 2008 travessaven la plaça del celler a la botigueta. Va ser així que vaig poder-ne comprar una ampolla que ha sabut esperar fins el dia de Reis d'aquest any de 2014 —l'any de totes les esperances.


Segons la fitxa del celler, és un vi de prop de 16 graus, elaborat amb maceració prefermentativa i criança de quatre mesos en bóta nova. N'hi va haver 820 ampolles i el cupatge va ser d'un 55% de viognier, un 40% de garnatxa i una mica de macabeu, escanyavella i moscatell.

El decanto i deixo que agafi una mica d'aire i que no sigui gaire fred —uns dotze graus— i el bec en copa relativament gran i convexa. La potència del seu color daurat és sorprenent i atípica i ens avisa que ens trobarem amb un vi que pot generar un gran delit —o també un cert refús, en segons qui. Hi ha una profunditat d'aromes i un perfum dolç i poderós, com d'almívar o millor dit de fruita com l'albercoc. També hi ha una mica d'ametllat, una mica de pastisseria, però quan la ment es fixa en la fruita dolça extra-madura, aquestes sensacions passen ja a dominar-ho tot. Cap nota fustenya destorba aquest paisatge aromàtic. Confesso que tenia alguna indefinible prevenció que em feia patir de no trobar-hi una fusta massa dissonant...

A la boca la sensació de nèctar és extraordinària, amb un gran volum i moltes notes meloses —"meloses" de mel, naturalment— equilibrades per una impecable força àcida. És un vi que en podríem dir gros, intens, que ens ofereix diverses meravelloses dialèctiques com són densitat vs. lleugeresa, dolçor vs. amargor, fruita vs. mel...

Mentre bec aquest vi de les Sentius i mentre el comparteixo amb els que són amb mi a la taula del dia de Reis, no puc deixar de pensar en una ampolla de vi blanc que em va colpir profundament, ara fa uns anys: La Doriane 2003. Hi penso i em costa admetre aquesta gran servitud del vi —o potser és una de les seves grandeses? Em refereixo a que el vi només existeix "en directe". Només es pot experimentar en el moment exacte en que s'experimenta. No hi ha "gravacions". Si m'entra el neguit de comparar, per exemple, el concert de Keith Jarrett a l'òpera de Viena del 13 de juliol de 1991 amb el que va fer el 28 de maig de 1981 al Festspielhaus de Bregenz, puc recórrer a les gravacions d'aquests concerts, que tinc al davant dels meus ulls. Però no puc de cap manera comparar aquella ampolla de La Doriane 2003 amb aquesta d'Aigua de Llum 2008. Ja no hi són: En el vi només hi ha el directe.

[El títol d'aquest apunt —no cal dir-ho— és el tercer vers de la segona estrofa de "Solstici", un dels poemes més coneguts de L'Àmbit de tots els àmbits, de Miquel Martí i Pol. Aquest llibre i aquest poema tenen per a mi molts significats que ara no he d'explicar. Quan obro aquest llibre, a la primera pàgina hi trobo una dedicatòria amb data del 26 de juliol de 1982. A la pàgina 49 —que és on hi ha "Solstici"— encara s'hi veu l'empremta d'una flor que hi va romandre al llarg dels anys.]

dissabte, 4 de gener de 2014

Catedral recuperada


Semblava que no ho arribaríem a veure mai, però aquest Nadal —després de molts anys de paràlisi de les obres de rehabilitació— finalment hem pogut passejar-nos per l'interior d'una de les Catedrals del Vi que Cèsar Martinell va erigir a diversos indrets del país. Parlo de l'edifici que fou de la Cooperativa Vitivinícola de Sant Cugat del Vallès.

A l'inici de la dècada dels anys vint del segle passat, els viticultors de Sant Cugat van associar-se en forma de cooperativa i van encarregar a Cèsar Martinell la construcció d'un celler —que no es va arribar a completar mai, ni tampoc no tenia les dimensions dels cellers més emblemàtics d'aquell temps.


Ja han passat vint-i-cinc anys des que aquest celler va veure entrar la darrera verema. Ara és un museu i un centre d'interpretació que ens acosta una mica a les èpoques en que el Vallès era ple de vinyes i el celler modernista de Sant Cugat era un punt important en  la cadena que anava del pagès al consumidor de vi —quan el consum per persona era molt superior a l'actual.

L'edifici és molt bonic i els seus arcs parabòlics —o catenaris?— creen un espai extraordinàriament diàfan. La visita és recomanable i els plafons informatius ens poden ajudar a entendre com era la vida pagesa fa seixanta o vuitanta anys.


Passejo per aquest espai finalment recuperat i llegeixo que l'elaboració de vi blanc brisat fou molt important en aquesta cooperativa. Això em du a pensar que ara el blanc brisat ha desaparegut del mainstream de la nostra enologia —però en aquests darrers anys alguns cellers singulars han creat petites joies en aquesta direcció que és, al mateix temps, la més novella i la més ancestral. Quan torno a casa, obro una ampolla del magnífic Blanc d'Orto Brisat 2011 i filosofo amb mi mateix sobre aquesta evolució en què un procés que potser es devia a la necessitat ha esdevingut un objecte de culte.