dimarts, 29 de setembre del 2015

Astres de carinyena

A Catalunya s'hi fan els millors vins de carinyena del món —fins allà on jo puc saber. D'entre les moltes delícies que les velles vinyes de carinyena ens ofereixen, hi ha un petit grup de vins autènticament monumentals. No vull fer-ne una llista tancada —sempre me'n descuidaria algun— però penso en ampolles de la magnitud d'un Mas de la Rosa, un 1902, un Selecció Míriam, un Planassos, un Les Tosses, un Vd'O...

Després d'un tast que vaig fer fa uns dies, penso que potser tindrem ben aviat un nou astre en aquesta constel·lació olímpica. He de dir que considero la meva opinió com a provisional —procedeix d'un tast breu i «a peu dret»— i l'hauré de confirmar quan el vi sigui al mercat i en pugui heure una ampolla.

Es tracta d'un vi del 2013 de Mas Ígneus que encara no té nom (espero que el desafortunat nom «Costers de Carignan» que figurava a l'ampolla que vaig tastar sigui rebutjat). El cas és que el vi em va captivar com poques vegades. Quina riquesa i profunditat d'aromes! Quina fondària insondable de sabor! Quin doll de plaer!


El celler Mas Ígneus ha jugat un cert paper en la meva vida d'aficionat al vi. Vaig iniciar-me al Priorat —fa ja un grapat d'anys— amb ampolles de Scala Dei, Clos Martinet i Mas Ígneus. Buscant entre els meus papers, encara he trobat, per exemple, l'etiqueta d'un 98 de Mas Ígneus. Em sorprèn, doncs, que aquest celler no hagi tingut en aquests apunts la presència que mereix.



Mentre espero que arribi la carinyena sublim de Mas Ígneus, he destapat una ampolla del magnífic Coster de l'Ermita 2012 i, com que l'ocasió s'ho mereix amb escreix, he usat la Zwiesel 1872 Roger Viusà «Priorat» —una copa que haurà de tenir un article complet en aquest blog, un article que espero escriure un dia.


No he de descobrir aquest vi, prou conegut dels que vivim captivats pels nostres priorats. Avui l'he trobat poderós, ple de fruita, net, madur, ben afinat per una criança impecable que ha integrat màgicament tots els components d'aquest gran vi. A la boca és setinat i corpulent, fresc i viu, llarguíssim, sense cap aresta ni màcula que en disminueixi el plaer. Per als adoradors de la garnatxa, una autèntica deïtat, una deessa la virtut de la qual persisteix insistentment en els sentits i en la memòria.

Però també he de dir —i puc equivocar-me— que el vi de carinyena que protagonitza aquest article em va semblar més gran que aquesta molt gran garnatxa. Espero poder-ho confirmar un dia.

dilluns, 21 de setembre del 2015

Com ho celebrarem?


La magnitud del que tenim en joc aquest diumenge és tan monumental que parlar de quins vins beurem si arriba el moment de celebrar la victòria pot semblar una frivolitat. La dignitat i la vida, el benestar dels nostres fills, la supervivència d'una nació i una cultura, la nostra llengua, els camps i els conreus, les ciències i les arts... la democràcia: Això i moltes coses més dependran de les decisions que prenguem cadascun de nosaltres aquest diumenge, al davant de l'urna.

Però aquest és un blog de vins i si, com espero i desitjo, el diumenge fem el primer pas —imprescindible i necessari— cap a la Llibertat, ho voldrem celebrar. Com quan va morir el tirà assassí —o molt més encara! Com no van poder fer mai els nostres pares, ni els nostres avis. I ho celebrarem amb vins de la nostra pàtria. Contra la por, contra l'odi, contra els llops.

Sempre m'ha resultat difícil triar vins de celebració. Si seguiu el meu blog, ja haureu vist que m'agrada el beure relaxat, contemplatiu; m'agraden els vins que exigeixen uns sentits esmolats i amatents. L'apoteosi d'una celebració com la que volem fer aquest diumenge al vespre —amb amics, amb els meus fills— predisposa a destapar les més grans ampolles, una cornucòpia de proporcions mitològiques. Però moltes d'aquestes ampolles contenen elixirs que conviden més a la meditació que a l'eufòria desfermada.


Encara no ho tinc del tot decidit, però podríem destapar vins com, per exemple, una Jeroboam d'Embruix 2010 de Vall Llach. Pel Priorat, per en Lluís Llach, perquè amb una ampolla tan gran en tindrem a dojo per a tothom, perquè aquest vi ha seguit en paral·lel l'extraordinària mobilització que, del 2010 ençà, ens ha dut a poder ara exercir el dret a la llibertat. I també, és clar, perquè és un vi de força i de terrer, i perquè aquestes ampolles grosses s'adiuen amb l'exultació i l'optimisme.


L'altra ampolla que tinc a punt per a la festa és la sublim Garnatxa Solera de Mas Llunes. És un vi del que vaig parlar-ne en aquest blog ara fa tres anys, quan aquest vi encara era pràcticament desconegut. Després va guanyar el premi absolut de la primera edició del Vinari i aquest any torna a estar entre els finalistes del premi. No cal que en canti les lloances perquè tothom que l'ha pogut tastar en alguna ocasió no l'oblidarà fàcilment. Elixir celestial per a una nit de caixa o faixa! També m'agrada que sigui un vi fet pel mètode de solera, perquè em sembla una metàfora apropiada que ens farà recordar que el que guanyem el diumenge no ho hem fet nosaltres sols, sinó que s'haurà guanyat per l'acumulació de tots els afanys dels patriotes d'anys i segles.

I també cal que hi hagi bombolles! En aquest capítol és on encara no he pres cap decisió definitiva.

Crec que a la meva vida només he viscut dos moments que es puguin comparar al de diumenge —si el diumenge vencem— i cap dels dos és més transcendent. El primer va ser la mort biològica del dictador —que lamentablement, segueix exercint un domini tirànic abassegador sobre les nostres vides, quaranta anys després. El segon, la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya, que vaig poder veure en directe perquè jo estava vivint a una ciutat propera a la frontera amb la DDR. Distrec la meva impaciència i la meva angoixa mentre espero el diumenge, pensant en la festa que farem, i en els seus vins.

dijous, 17 de setembre del 2015

Tap, copa, vi: elBlanc XXV

Potser algun dia hauria de parlar del tap de suro, i potser aquest dia serà avui, perquè he destapat una ampolla de elBlanc XXV 2013 i m'he trobat amb un tap magnífic, un autèntic regal per a la vista i el tacte, un tap de primeríssima qualitat que, mentre anava gaudint del vi, no podia deixar de tenir a la mà. Natural, renovable, sostenible —el tap de suro té una petjada de CO2 negativa!—, tradicional, microporós, segur, valuós... i, en aquest cas, perfecte, bellíssim.


Quan una ampolla m'obsequia amb un tap com aquest, ja començo a sentir-me recompensat. És clar que és el vi qui farà —o no— que l'ampolla sigui memorable. Però, si el vi és gran, un tap com aquest, encara que no hagués contribuït gens ni mica a la qualitat del vi que clou, ja el consideraria un plaer afegit, gens menyspreable.

Mentre jugo amb aquest tap gairebé perfecte recordo, per exemple, els taps escarransits i vulgars que he trobat en algun gran château de Bordeus, o el lamentable tap de silicona que tapava un borgonya força interessant que vaig beure no fa gaire. 

Comparació entre l'escarransit tap d'un Lafite i el magnífic tap de l'Albet i Noya.

Com que crec que aquest vi singular d'Albet i Noya em plaurà, trio una de les millors copes que tinc: la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo 122.

L'altre dia, un bon amic em recriminava que sovint parlo de copes sense mostrar cap imatge. Per posar-hi remei, aquí al costat tenim una fotografia d'aquesta copa contenint el blanc d'Albet i Noya.

Tenim, després del tap, un altre plaer estètic i sensorial previ al vi —una copa feta a mà, d'un cristall finíssim, ingràvida com l'aire, perfectament equilibrada, visualment esplèndida, de mida i proporcions impecables.

I després del tap i de la copa, arribem al vi —sempre pas a pas, sempre lentament, a pleret.

La base de elBlanc XXV és el viognier, però també inclou dues varietats una mica insòlites. Una és la vidal, que coneixem bé els amants del vi de gel d'Okanagan, al Canadà, però que jo no crec haver tastat en cap altre vi català. És una varietat que podem qualificar d'estranya, perquè és un híbrid, però no un híbrid de dues varietats de la mateixa espècie vitis vinifera —com el marselan, per exemple— sinó un híbrid de varietats de diverses espècies, incloent espècies americanes com la vitis rupestris. La tercera varietat de elBlanc XXV és la Marina Rión que és una varietat ancestral redescoberta i batejada pel celler Albet i Noya, que en fa un vi monovarietal (vegeu aquest article).

Una part del vi ha fermentat i s'ha criat en bótes i la resta ho ha fet en inoxidable, sobre les mares. Només n'hi ha dues mil set-centes ampolles.


L'aroma és alhora complexa i austera i aquelles tonalitats una mica barroques i decadents que són típiques del viognier (vegeu aquest article) queden totalment compensades per les sensacions àcides, lleument florals i de fruita fresca que potser procedeixen de la vidal i la Marina Rión. Antagonisme total amb altres viognier que també admiro —com el Vall Llach, per exemple. Aquí tot és net, elegant, fins una mica senyorívol. A la boca sí que hi ha una certa moderada exhuberància, molt plaent, sostinguda per una estructura notable, sense cap desviació snob. No és recomanable per als que volen blancs fàcils i enganyosament aromàtics.

Tap, copa, vi. En paraules de Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa».

dimecres, 9 de setembre del 2015

Tocat —a quatre mans

En Santi Roig i la Mariona Parals tenen algunes vinyes extraordinàries de les que ja he parlar més d'una vegada en aquest blog. Per exemple, la vinya que es diu «el peixet» —a la zona que es coneix com el garrigal de Peralada— que ja deu haver complert els cent anys. D'aquesta vinya en surt el Camí de Cormes, un vi monovarietal de carinyena que és l'estrella del celler Roig-Parals. Manta vegada he fet la lloança del Camí de Cormes (vegeu aquest article, o aquest altre), però avui no en parlaré, sinó que parlaré d'un altre vi que també neix —en part— en aquesta vinya antiga i és una obra a quatre mans, de virtuts diferents.

La centenària vinya del peixet, a Mollet de Peralada, just abans que arribi la pluja
Ja sabeu que en Toni Coca —que no cal que us presenti— i en Santi Roig van iniciar fa uns anys una col·laboració que, com a primer resultat, va donar lloc a un vi tan interessant com el Tocat de l'Ala. En aquest article podeu trobar-ne una descripció. I, si llegiu fins el final de l'article, arribareu en un punt on jo especulava que aquest vi no podia ser encara la culminació del projecte en comú, perquè esperava que arribarien coses superiors.


Aquesta «cosa superior» ja és aquí i es diu Tocat i Posat 2012. L'altre dia vaig anar fins Mollet i vaig comprar-ne una ampolla. És un vi excel·lent però, anem pas a pas. És meitat i meitat de garnatxa i carinyena de vinyes molt velles. La carinyena ve de la mateixa vinya del Camí de Cormes i la garnatxa ve d'una altra vinya que no he pogut identificar. Se'n fan poques ampolles. El color és vermell prou fosc, però deixa passar la claror. El vaig decantar i no estic convençut que calgués haver-ho fet. Al primer moment, l'aroma subtil de fruita madura dóna unes sensacions fresques i elegants que —no he pogut evitar-ho— m'han fet pensar en algun dels vins del Montsant que admiro, com els que fa l'Alfredo Arribas. Després, l'espectre es fa més ample, només una miqueta més confitat, sense cap desviació cap a la llaminadura ni a la fruita exuberant i sobre-madura. Té alguna cosa de la regalèssia. És pur, exacte, ple.

L'entrada a la boca —en diuen «l'atac», però aquí aquest terme bèl·lic em sembla fora de lloc!— l'entrada a la boca, deia, és espectacular i escau parlar de sedositat, d'absència d'arestes, de frescor fluid que, malgrat això, dóna sensació de volum, de tridimensionalitat. Manté aquella elegància que —ja ho he dit abans— tenen alguns Montsant del bo i millor. És garnatxa i carinyena i aquesta dualitat ens presenta una certa contradicció. Segurament, el cupatge augmenta el plaer i la perfecció però també, inevitablement, perdem alguna cosa en caràcter, en tipicitat i en allò que, per dir-ho d'alguna manera, en podríem dir «terrer».

Aquest Tocat i Posat 2012 m'ha produït una molt bona impressió. Si el comparo mentalment —potser un dia els podré comparar realment— amb el seu germanastre Camí de Cormes, penso que no tenen res a veure l'un amb l'altre.


Com que vaig anar fins a Mollet de Peralada, vaig aprofitar per comprar també un Tocat de l'Ala Blanc 2014, que encara no havia tastat mai. És fet amb garnatxa blanca i macabeu, també a quatre mans entre en Santi i en Toni. Em va satisfer molt i molt! Aromes de raïm net i fruita blanca, expressiu sense ser apegalós ni tenir cap aroma artificiosa o equívoca. A la boca hi ha volum i sabor ple i una mica —només una justa miqueta— d'untuositat. Equilibrat de pes, una certa dolçor bona, atractiu, fresc i interessant. Amb aquesta sensació de cosa ben feta que sempre tenen els vins d'en Toni Coca.

dimarts, 1 de setembre del 2015

Apunts de vacances

El beure d'aquestes vacances ha estat tranquil i lliure de tot neguit, sense cap pla preconcebut. La llibreta, molts dies, ni l'he oberta: he pres poques notes. Les ampolles s'han anat succeint sense seguir cap estructura. Bones ampolles —gairebé sempre—, ampolles excepcionals —ben poques—. No he pogut estar-me d'anar a tal o tal vinya: contemplar la vinya de Garbet  des del Borró, o les del Pla de Palau des dels Obertins.

Només puc escriure uns apunts disconnexos i fragmentats.


• Visito Bell-lloc, a sobre de Palamós, prop de les restes del Castell de Vila-romà, i hi trobo en Pep Trallero que rep la verema d'un monastrell que serà un xampany. Em parla de la finca, dels vins que s'hi fan i dels que s'hi faran, i em guia per l'extraordinària arquitectura de metall del celler enterrat. La Pepi Marin m'ofereix un tast de la fragant malvasia (amb una mica de xarel·lo) que han fet —i ja han exhaurit. Els qui vam conèixer els vins del Serrat de Montsoriu —i enyorem aquells Vinya Ilària i aquells Vinya dels Tons— mirem amb interès el què en Pep pugui fer a Bell-lloc.


• Torno a la Vinyeta i compro un Punt-i-apart 2013, que destapo un vespre que ha refrescat una mica i la tramuntana s'ha endut la humitat. L'aroma és densa i confitada i vessa de fruita madura, però a la boca es manté fresc i amorosit, amb sensacions dolces, complexes i persistents, i una trempera neta, saborosa.

• Miro si a Pau encara els queda oli. No els en queda, però m'enduc una ampolla d'Antima 2013 que és fluid, fruitat, cremós i agradable. El trobo més fresc que altres anys.


• Parlo amb en David-Albert Serra de Mas Romeu per saber si ja puc aconseguir en primícia una ampolla del vi que descansa amb pany i forrellat al celler de Palau-saverdera. Em respon que encara no, però ara com a mínim ja puc anomenar el vi pel seu nom: Puig de Guàrdies 2012. És el topònim de la vinya d'on surt aquest vi que m'ha generat tanta expectativa.

• Un dia que passo per Capmany entro a la botiga de Pere Guardiola i en surto amb un assortit dels seus vins —com faig cada any, poc o molt. Tots em vénen prou de gust, però aquest any m'ha sorprès el Floresta 3B8 2011. És un vi de carinyena amb un 30% de garnatxa i també sirà i merlot, criat dinou mesos en bótes de tres-cents litres de roure francès. Té la força d'una carinyena ben amansida, sentors de canyella i cacau, glop carnós i ple de sabor, interessant complexitat.

• Vénen a sopar uns amics i els rebo amb una novetat de Mas Llunes: Àuria 2014, que és un vi de moscatell, dolçament fragant —però amb olor de net!—, fresc i deliciós. És un magnífic «vi de benvinguda», que refresca l'esperit, incita a la bonhomia i denota hospitalitat i acollença.

• Vaig a Sant Climent a saludar en Joan Fabra i els seus pares. Compro una mica de totes les delícies que fan en aquella santa casa. També el Masia Carreras blanc que acaben d'embotellar, un vi gran —un blanc de guarda— del que procuro no perdre'm cap anyada.


• Tornant de Portbou, a l'horabaixa, contemplo els darrers rajos de sol que tenyeixen de daurat les aspres roques de Cap Ras. La  platja de Garbet ja s'ha buidat de gent. La vinya de Garbet és a l'ombra. Corre una mica d'aire fresc. Tinc una ampolla d'Aires de Garbet 2012. Em trobo força bé. Ha estat un estiu prou feliç.