dissabte, 29 d’octubre de 2016

Carinyenes velles i vermut

No sabria dir quantes hectàrees en queden, però les vinyes de carinyenes molt velles, a l'Empordà, són un petit i preuat conjunt de petits trossos, esparsos, salvats in-extremis i extraordinàriament valuosos. Donen lloc, ja ho sabeu, a un reduït nombre de vins que, els que tenim la sort de conèixer-los, els considerem excel·lents i memorables. N'hi ha pocs, ni ha poques.

En canvi, a l'altra banda de l'Albera, al Rosselló, Déu n'hi do quantes vinyes de carinyena centenàries —o, si més no, molt velles— podem trobar. Us heu preguntat mai quin pot ser el motiu d'aquesta disparitat entre un costat i l'altre de la carena?

Vaig plantejar-li aquesta pregunta a la Marjorie Gallet, al seu celler Le Roc des Anges, a Montner. Aquest celler té unes vinyes de carinyena extraordinàries, alguna de les quals es va plantar fa més de cent anys. La resposta que va donar la Marjorie a la meva pregunta sobre l'existència de tantes vinyes velles de carinyena no me l'hauria imaginat mai. Em va sorprendre i m'agradaria compartir-la amb els lectors d'aquest blog.

L'explicació es troba en el vermut Byrrh. Aquesta beguda —vi, mistela, cacau, cafè, quina, pell de taronja amarga— s'elabora a Tuïr des del 1866 i molts de nosaltres recordem els seus clàssics anuncis com a «Vin Tonique». La visita al centre de producció, amb el famós tonell d'un milió de litres, pot ser més interessant que la degustació d'una beguda que jo no crec haver tastat mai.

Resulta, doncs, que aquest vermut Byrrh comprava una ingent quantitat de raïm als pagesos rossellonesos...amb preferència per la carinyena! D'aquesta manera, quan es van haver de replantar les vinyes després de la fil·loxera, es van replantar, en gran part, amb carinyena. Fa una mica més de cent anys.  


El celler Le Roc des Anges fa tres monovarietals de carinyena molt notables. Es diuen Reliefs, Les Trabassères (ai, l'ortografia natural!) i 1903. Provenen de vinyes diferents, sempre sobre les pissarres de Montner, sempre amb l'exquisida mineralitat i l'elegància que aquest celler sap imprimir als seus vins. El 1903 (que és el que no he tastat), procedeix efectivament d'una vinya datada d'aquell any llunyà. Les Trabassères 2014 és un vi molt gran, de profunda complexitat, que encara reclama més temps a l'ampolla. El Reliefs 2014, quan el vaig tastar al celler, em va enlluernar per la seva subtilesa. Avui n'he destapat una ampolla.

El Reliefs 2014 que tinc ara a la meva copa és intens de color i l'aroma és esmorteïda i subtil, de farigola i romaní i amb una mineralitat difícil de descriure. És lluny de qualsevol ardència, de licors i de dolçors apegaloses. M'hi sembla trobar aquell punt una mica bla que sovint prové de la criança en ciment o en terrissa. Més al fons, hi ha fruita —pruna?— i aquell tremp auster de la carinyena. Fluid i ben sedós, saborós sense llaminadura, líquid pur. Hi ha aquella regalèssia tan característica, hi ha elegància, hi ha caràcter. I el glop es prolonga, i es manté en el record. Convida a la reflexió i a beure amb atenció i respecte. Fóra ben malaguanyat per a fer-ne vermut!

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Encara hi ha espai per a un blog no professional?

L'extinció de devinis.org ha tornat a despertar en mi la reflexió sobre si encara hi ha espai per a blogs no professionals sobre vins i, en particular, per a blogs que parlin dels vins de Catalunya. El bloc de l'amic Joan Gómez Pallarès ha seguit el camí d'altres blogs que jo llegia habitualment. N'hi ha que han desaparegut i n'hi ha d'altres que s'han professionalitzat. Mica a mica, l'espai dels blogs d'opinió completament no-professionals s'ha anat empetitint. No els vull comptar, però som ben pocs els que quedem dempeus.


Aquests «Apunts d'Enografia de Catalunya» que esteu llegint van començar l'any 2008, en una situació immensament diferent de la d'ara —en tots els aspectes—. En aquella època, jo llegia quotidianament blogs sobre vi, com el wine-journal.com d'en Neal Martin i el thewinedoctor.com d'en Chris Kissack. Ja sabeu com han acabat. En Neal Martin va ser contractat per Parker i el blog d'en Kissack s'ha convertit en un blog professional, només per a subscriptors. I tant un com l'altre abominen dels bloguers no professionals com jo:
«There are [bloggers] that do it as a vehicle to further their personality, essentially a vehicle for selling themselves and their glamorous lifestyle that you too can buy into. I personally find [them] rather superficial.» (Neal Martin)
«Sadly the world is not big enough for a legion of wine writers[...], because wine worth writing about appeals to a miniscule percentage of the buying public that seems much larger because of both your unbridled enthusiasm and the romantic, quasi-religious nature of wine itself. My advice is to spend an hour standing in the aisles of a supermarket noting what Joe Public buys and why they buy it.» (Neal Martin)
«...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense.» (Robert Parker)
«... the lifestyle blogger who, while writing glorious reports, and posting prolifically on social media, must bear in mind with the comments they make that next year’s dinner invitation hangs in the balance?» (Chris Kissack)
Deia que en aquell any 2008 la situació del vi a Catalunya —del vi com a professió— res tenia a veure amb la d'ara. Ara tenim —gràcies a Déu— una legió de professionals (reals o would-be!): sommeliers, periodistes, gestors, consultors, organitzadors d'«events», dinamitzadors d'enoturisme, mediàtics... I s'organitzen una miríada d'actes que en aquella època no podíem ni imaginar: caminades a les vinyes, veremes en família, shows, maridatges, visites teatralitzades, fires fins a l'infinit...

Google tampoc no ens ajuda. Busqueu a Google informació sobre algun vi que us interessi: us adonareu que Google us presentarà en primer lloc mil opcions professionals que mai del món no us donaran informació de primera mà sobre aquest vi. Trobareu mil pàgines «escrites» per robots informàtics que només busquen el vostre clic per alimentar el seu compte de publicitat. Després, mil pagines més amb les mateixes frases —paraula per paraula— extretes de la nota de premsa del celler. Si hi persevereu, més avall, molt més avall, potser sí que hi trobareu encara alguna persona humana que compartirà amb vosaltres alguna experiència personal i directa sobre aquest vi, sobre les persones que el fan, sobre les vinyes on neix... Quan aquests quatre bloguers ho deixem córrer, s'haurà acabat.

Deu ser inevitable que tots els blogs vagin desapareixent? No, definitivament no ho és. Us explicaré per què ho dic.

La gran afició de la meva vida ha estat i és la muntanya: l'excursionisme, l'alpinisme, l'escalada, l'esquí de muntanya,... Doncs bé, en aquest món de la muntanya, els blogs no professionals encara tenen una presència immensa. Si m'interessa, per exemple, saber com es puja tal pic des de tal vall, sempre trobaré un (o dos, o una dotzena) de blogs de persones com jo que han pujat aquell pic i els ve de gust explicar com s'ho han fet. Itineraris, horaris, consells, fotografies, vivències... Aquests blogs encara estan magníficament vius i estalvis i tenen una utilitat innegable. Jo també n'escric un: Muntanyes, camins, traces.


No penso abandonar aquests «Apunts d'Enografia de Catalunya». Possiblement, ja no fan el servei al país que potser feien fa set o vuit anys —jo em pensava que el feien—. Possiblement, ja els llegeix poca gent (no crec que les set mil i escaig visites mensuals que Google m'atribueix siguin reals). Possiblement, arribarà aviat un dia que aquests apunts només seran el meu vinologue personal.... Tanmateix...

...crec que seguiré tastant, bevent, aprenent, gaudint.... i explicant-ho en aquest blog.

Salut!

divendres, 14 d’octubre de 2016

Vi de tardor

Fa anys que l'estiu s'allarga massa i ens escatima la tardor, que per a mi és el temps de beure pinot noir. No sé d'on em ve aquesta dèria. Deu tenir a veure amb les meves primeres ampolles de pinot, ara deu fer uns trenta-cinc anys? O amb aquells Blauburgunder de la tardor del 89, a Göttingen? Potser sí que el pinot és un vi de tardor, si més no en la seva expressió més clàssica: gerds, humitat, sotabosc humit, bolets... Un vi fred que vol un clima més ... de tardor. Un vi delicat que m'imagino sempre amb una llum tamisada, amb una certa fresca. Poc color, poc taní, però una «voluptuositat freda» —com la que Dalí atribuïa a la mort—, o una «bellesa freda» —com la que Bertrand Russell atribuïa a les matemàtiques—. Un vi allunyat de la mediterraneïtat, de la llum enlluernadora i dels seus colors excessivament càlids.

Desvariejo una mica: això que he dit deu ser ben bé un clixé. De fet, hi ha tantes expressions del pinot! Però sí que és cert que jo, que bec pinot molt de tant en tant, encara el segueixo veient com un vi de tardor i ara, que encara que no ho sembli som a la tardor, vaig destapant alguna ampolla de pinot —entre Nova Zelanda i la Côte de Nuits passant, és clar, per Catalunya— i n'obtinc un plaer punyent, penetrant.


Entre els vins que em fan delir —quan arriba la fresca i els dies es van fent curts— hi ha l'Acusp de Castell d'Encús. Neix a la més alta de les vinyes d'Encús, a la carena de la Costa Ampla, encimbellada entre el barranc de Seròs i el de les Bruixes, al Pallars Jussà. És una vinya petita que està ben bé a més de nou-cents metres d'alçada. Sovint, a l'hivern, la cobreix la neu. Quan faig el camí del Pirineu, m'hi enfilo a veure-la. Procuro no perdre'm cap collita d'aquest vi insigne, i fins n'atresoro, amb infinita gasiveria, algun màgnum.

L'altre dia vaig destapar una ampolla d'Acusp 2012 que havia arribat al seu òptim estat de saó.  Vermell, perfumat i delicat: tabac, gerds, net i clàssic. Fresc i confitat —en el sentit que pot ser-ho un pinot, vull dir— elegant. Realitat o imaginació, hi notava sentors de sotabosc humit, notes torrades. A la boca, linealitat, precisió, fluïdesa i sabor. Tanins finíssims i equilibri. Aquella dolçor tan particular del bon pinot, que no contradiu l'acidesa fresca.

No m'estranya gens que aquells que sucumbeixen a l'encís del pinot arribin a un punt que cap altra cosa els abelleixi!

divendres, 7 d’octubre de 2016

Classificacions: El Rosselló

Els francesos estan molt cofois de les classificacions dels seus vins —hauríem de dir «de les seves vinyes»— i el fet és que aquestes classificacions que tenen una història tan llarga han tingut una influència incontrovertible en la creació del paisatge enogràfic de França. Vull dir tot allò dels premiers crus i els deuxièmes. Aquí sembla que no ens agraden gaire aquestes coses.

He pensat en tot això perquè he trobat, a La Revue du Vin de France, una proposta de classificació que afecta a vins catalans. En parlaré més endavant, però deixeu-me que comenci preguntant-me si les classificacions poden influir els nostres consumidors.

Jo veig diversos tipus de consumidors:
  • Els impermeables. Sempre han begut el mateix i no pensen canviar. Beuen, diguem, Marqués de Cáceres i Blanc Pescador, i quan van convidats toleren amb resignació aquells vins estranys que els ofereixen.
  • Els que compren l'ampolla de vi com qualsevol altre producte del súper: per una etiqueta atractiva, per un preu d'oferta. Són l'objectiu del màrqueting dels creadors de la gran quantitat de vins de marca blanca que han omplert, en molt poc temps, les lleixes de les nostre botigues. Sembla que amb aquests consumidors les do o les indicacions de qualitat no hi tenen gaire a fer.
  • Els que retenen tres o quatre noms mediàtics (Rueda, verdejo, roble,...). En aquest grup seria possible que la publicitat hi incidís, però costarà molt. Si he de fer cas del que veig al meu entorn més immediat, sembla que el nom que més ha penetrat és el de «Montsant». Visca!
  • Els curiosos, que volen tastar coses noves, però sovint no gosen ni saben cap on tirar. Aquests potser encara no són prou nombrosos, però formen un col·lectiu que sí que és molt permeable a la publicitat ben enfocada (vull dir la publicitat basada en el coneixement del vi).
  • Els experts, que encara són tan pocs que no tenen gaire significació comercial. Lamentablement.
Les classificacions, les guies, les puntuacions, els premis, la zonificació de les do, els vins de vila, de finca, de paratge, etc. sí que són útils de cara als consumidors del penúltim grup, el dels «curiosos». Per a tots aquests, doncs, reprodueixo aquí una proposta de classificació de La Revue du Vin de France. En un article titulat «Vins du Languedoc et du Roussillon: Ils méritent un classement» proposen una classificació dels vins negres d'aquestes regions en tres categories. Si ens fixem només en els vins del Rosselló, la llista queda així:

Premiers crus 
  • Domaine Gauby (Calce)
Deuxièmes crus
  • Domaine Jean Gardiés (Espira de l'Aglí)
Troisièmes crus
  • Clos du Rouge Gorge (La Tor de França)
  • Le Roc des Anges (La Tor de França)
  • Le Soula (Prunyanes)
  • Olivier Pithon (Calce)
  • Clos des Fées (Vingrau)
  • Domaine de la Rectorie (Cotlliure)
  • Coma del Mas (Cotlliure)
  • Domaine Matassa (Montner)
  • Sardà-Malet (Perpinyà)
  • La Casenove (Trullars)
Què us sembla? Jo no puc opinar gaire, però després alguna ampolla de Clos des Fées i d'una copa de La Petite Sibérie, jo col·locaria aquest celler un graó més amunt (com a mínim).

Un deuxième?
Els curiosos —com jo— ja tenim, doncs, alguna cosa on agafar-nos per començar a conèixer els injustament oblidats grans vins del Rosselló. Si seguiu aquest blog ja haureu vist que he parlat recentment de Gardiés i de Le Roc des Anges. I també vaig publicar un article sobre Le Soulà. De Gauby i de La Casenove fa temps que no en destapo cap ampolla. Els altres aniran venint. Som-hi!

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Els noms del vi

Va ser una coincidència.

Fa poques setmanes, vaig publicar en aquest blog un article titulat «Com és que podem decantar una garnatxa, però mai una carinyena?», on explicava algunes perplexitats que havia tingut quan vaig voler conèixer la normativa sobre el gènere de les diverses varietats de raïm i dels vins a què donen lloc. En aquell article citava en Xavier Favà i TERMCAT. Després de publicar l'article, vaig voler parlar amb els responsables del TERMCAT i em van dir que coneixien el meu article i que, precisament, havien estat treballant en el tema que jo plantejava i estaven a punt de treure un dels seus «Diccionaris en Línia» sobre les varietats vitivinícoles.


Han passat uns pocs dies i, efectivament, ja tenim aquest nou diccionari del TERMCAT. Tothom el pot consultar, però jo explicaré en aquest blog quines són les conclusions a què arriben els experts.
  • Recullen aquests noms de varietats: airén, alvarinyo, boval, cabernet, carinyena, cartoixà, chardonnay, chenin, garnatxa, garró, garrut, gewürztraminer, godello, lledoner, macabeu, malbec, malvasia, mandó, marseguera, merlot, monestrell, montònec, montònega, moscatell, pansa blanca, parellada, pedro ximenes, picapoll, pinot noir, requena, riesling, samsó, sauvignon, sirà, subirà parent, sumoll, syrah, tintorera, trepat, ull de llebre, verdejo, vinyater, viognier i xarel·lo. Alguns d'aquests noms admeten adjectius: cabernet franc, lledoner pelut, etc. 
  • Com hem vist, els noms de varietats s'escriuen sempre en minúscula, fins i tot en el cas que siguin paraules d'altres idiomes en els quals s'escriuen amb majúscula inicial. Jo ja ho feia, excepte per al riesling que jo escrivia Riesling.
  • Pel que fa al gènere gramatical (que, si ho recordeu, era el punt que més perplexitat em va generar, tal com vaig recollir a l'article citat) es corregeix el que diu el diccionari normatiu i es dóna llibertat per utilitzar el femení o el masculí en els raïms i en els vins de les varietats de nom femení. Textualment:  «En els casos en què s'ha constatat vacil·lació, que són els dels substantius acabats en a àtona (carinyena, garnatxa, malvasia, etc.), el Consell Supervisor ha optat per l'assignació del doble gènere (nom masculí o femení), que dóna llibertat d'ús als parlants.» Per tant, a partir d'ara, sí que podem decantar una carinyena.
  • Es confirma que hem d'escriure «monestrell» i no pas «monastrell» (com estava fent jo en aquest blog), si bé es constata l'existència d'aquests segona paraula. Per tant, en aquest blog, a partir d'ara, ja no parlaré de cap més monastrell. 
  • S'accepta samsó com a sinònim de carinyena, si bé reconeixen que «Aquesta qüestió es troba encara (2016) en procés de debat entre els professionals». Jo no sóc pas un professional, però sí que rebutjo aquesta equivalència. 
  • Pel que fa al sirà, —«per petició dels especialistes»— es desdiuen de la nota terminològica que vaig comentar en el meu article i aproven la denominació syrah com a sinònim principal de sirà. Jo en seguiré dient sirà.
  • No hi apareix «moscat» ni com a variant. Jo, d'acord amb els criteris d'en Xavier Favà, parlaré de moscat quan el productor l'anomeni així.
  • Ens podem preguntar quin criteri s'ha utilitzat per fer la tria de les varietats. Com és que hi ha l'airén i no hi ha, per exemple, l'escanyavelles —que, per cert, sí que surt al DLC—? La resposta és que s'han inclòs només les varietats autoritzades a Catalunya segons el decret 740/2015. 
A la pàgina web del TERMCAT hi podeu trobar la informació completa, però em sembla que aquest resum que n'he fet pot ser prou útil.