dilluns, 26 de novembre de 2012

Amb els Envinats

Els Envinats són un grup de blocaires amb els que cada dos per tres coincidim en algun acte d'interès enològic. Són gent que en saben i també saben gaudir-ne amb ganes. Actuen d'agitadors socials —en el millor sentit de la paraula— i organitzen uns tastos per a la seva colla i els seus amics que ja són tot un referent a Girona. Els trobareu al seu bloc Envinats, que és un bloc que val la pena d'anar visitant sovint perquè sempre hi trobareu apunts molt encertats sobre vins catalans ben triats.

L'altre dia em van convidar a un dels seus tastos i va ser una experiència molt agradable. Devíem ser unes cinquanta o seixanta persones i vaig tenir la sort de trobar-m'hi dos personatges del món del vi i la comunicació que respecto molt. D'una banda, en Ramon Roset, que escriu un bloc que cal llegir. De l'altra, l'Agustí Ensesa, mestre tastavins, col·laborador de Dominical, fundador del Girovi i de l'Escola de Tastavins del Gironès. Tastar al seu costat va ser un privilegi.


Els amics Envinats ens van preparar vuit vins de quatre cellers de l'Empordà. En David Molas ens va presentar el Blanc dels Aspres 2011 i S'Alou 2008. De Terra Remota vam tastar el Caminante 2011 i el Camino 2010. A continuació en Joan Fabra ens va presentar el Masia Carreras blanc 2010 i el Martí Fabra Vinyes Velles màgnum 2008. Per acabar, la Maria Jesús Polanco en va presentar el Sota els Àngels blanc 2011 i Sota els Àngels negre 2008. Després va arribar el moment de sopar i encara va aparèixer alguna altra ampolla de vi empordanès.

D'aquest quatre cellers i dels seus vins ja n'he parlat a bastament en diversos articles en aquest bloc. No voldria acabar, però, sense destacar tres d'aquests vuit vins. D'una banda, el delectable S'Alou 2008, un vi que he tingut la sort de tastar —i beure!— en diverses ocasions recents. Vaig escriure això i no em desdic gens ni mica del que vaig dir aleshores. Aquesta nova ampolla m'ha confirmat —si encara calgués— el que ja pensava i les opinions concordants d'en Ramon i l'Agustí em deien que no vaig errat. 


L'altre vi memorable d'aquella nit va ser, per a mi, el Masia Carreras blanc 2010, un vi que he anat seguint cada anyada —la primera va ser la del 2003— i pel que sempre he sentit un interès especial. En Joan ens explica que el vi procedeix d'una vinya molt antiga, plantada just després de la fil·loxera amb ceps híbrids, una vinya on hi ha una barreja de varietats blanques i negres com la garnatxa, la carinyena i el picapoll. La criança amb les mares s'ha perllongat tot un any, sense usar bótes noves. El resultat és espectacular ara mateix —i encara potser ho serà més en el futur. No sé si en Joan omple algun màgnum amb aquest vi, però sembla talment la mena de vi que hauríem de comprar en ampolla grossa i deixar que evolucioni durant una bona temporada. L'equilibri de sensacions de fruita i criança és impecable —cap nota fustenya desafinada— i al nas hi ha un munt d'aromes complexes i atractives, de fonoll i anís i tota mena d'herbes.

La tercera ampolla de la que em plau parlar és també obra d'en Joan Fabra —aquest "crack" de l'Empordà, de tarannà modest i de gran coneixement. El seu màgnum de Vinyes Velles 2008 va passar de l'ampolla a la copa en pocs minuts i va caldre que tinguéssim el seny d'esperar ben bé una mitja hora si volíem apreciar-ne plenament les virtuts. El premi per als que vàrem saber esperar va ser força gran. Era un vi amb un bon pes i amb recorregut impecable, clàssic i opulent, amb força i capacitat de créixer. Ben allunyat del S'Alou i, nogensmenys, també enfilant-se cap a l'excel·lència.

dimecres, 21 de novembre de 2012

La força del temps

Hi havia un anunci, fa temps, que es preguntava si l'autèntic luxe no era l'espai. Jo em pregunto si l'autèntic luxe no és el temps.

No vull parlar ni de Kant ni d'Einstein, sinó d'alguns vins que he begut recentment i que, en la meva opinió, han assolit la grandesa per la força combinada del temps i de la seva virtut intrínseca. Són tres ampolles de collites que ja en podríem dir antigues i que el temps les ha fet com són ara. Ja sé que, per motius que no puc entendre, el vi "vell" ha perdut la credibilitat. No tenim temps per esperar que un vi maduri i es veu que el mercat vol vins joves. Aleshores, fent de la necessitat virtut, fa temps que se'ns diu que no, que no té sentit esperar, que els vins es malmeten, que no hi ha res com la fruita d'un vi jove, que ara toca beure els 2010...


La primera ampolla és un Finca Malaveïna 2003. A l'etiqueta hi diu que està fet amb un 40% de merlot, un 10% de garnatxa i la resta a parts iguals entre sirà i cabernet. Se'n van ver 28.468 ampolles i em sap greu pensar que la majoria d'aquestes ampolles ja fa anys que es van buidar, molt abans que el vi pogués desenvolupat les virtuts impressionants que jo hi he trobat ara. De fet, jo mateix n'he quedat sorprès. He tastat molt bones ampolles de Malaveïna, però aquesta potser les supera totes. Aromes molt complexes i perfectament netes, amb sensació de profunditat i concentració. A la boca hi entra com una gran esfera que es va desfent en capes consecutives (com una ceba) i després es va allargassant sense perdre l'equilibri. Ple de vida, però també ple de maduresa, ple de temps. Magnífic!


Dec a l'Adrià —el fill d'en Josep Lluís Pérez— el plaer de tastar un màgnum de Cims de Porrera 1997. La guineu —que no les pot haver— diria que va ser una collita fluixa, però ja us asseguro jo que aquest màgnum, que fins avui ha dormit al celler de Porrera, és una de les coses més delicioses que he tastat darrerament. És ben cert que els paladars massa acostumats als vins joves (pa tou?) hi posarien objeccions, però la llarga i plaent suavitat d'aquest vi, begut avui, ens incita a reflexionar sobre fins on pot arribar un priorat de quinze anys.


I la darrera ampolla de la que voldria parlar —però em mancaran les paraules— és un Reserva Particular de Recaredo 1984. He tastat aquest vi en dues ocasions memorables, sempre a les galeries de les caves de Recaredo, amb l'ampolla acabada de degollar, després d'un quart de segle de temps de criança. De la primera vegada ja en fa uns dos anys i mig. La segona va ser ara fa poc, quan vaig tenir l'honor de ser convidat a la celebració dels 50 anys —i 39 collites— de la Reserva Particular. Que jo parli aquí d'aquest vi sublim, quan en aquella festa hi havia alguns dels millors experts, només em podria dur al plagi o al ridícul. Podria parlar —això sí— de les meves sensacions, del meu personal èxtasi —que no deu interessar ningú. En lloc de fer res d'això, em limitaré a fer una reflexió molt concreta: Situem-nos a l'any 1984 i pensem en en Josep Mata Capellades i els seus fills fent aquest cava, seguint uns principis que, possiblement, només podem entendre ara que han passat vint-i-cinc anys. Ni el rendiment immediat, ni l'èxit fàcil, ni molt menys cap tripijoc mediàtic podien moure'l a fer el que calia fer per aconseguir això que ara jo he begut. Només el devia moure fer les coses com creus que s'han de fer, amb obsessió per la perfecció. I posar-les a les mans del temps.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Domini propi

El setembre de l'any 2008 vaig decidir-me a obrir in blog a blogspot.com. Aquell estiu creia que ja coneixia tots els cellers de l'Empodà i no podia entendre que els vins de l'Empordà no fossin coneguts i apreciats arreu com els coneixia i els apreciava jo mateix. Amb l'atreviment que dóna la ignorància, vaig començar a escriure els primers articles d'aquest blog. La motivació era doble. D'una banda, volia fer alguna cosa per ajudar a "normalitzar" la situació del vi català —que en aquell any 2008 encara era absurdament anormal— i, a més, volia donar sortida a una certa necessitat interior d'expressar-me amb paraules —jo que m'he guanyat la vida com a matemàtic.


Han passat quatre any plens d'experiències enològiques —i, per damunt de tot, enogràfiques— i jo m'he anat fent conscient de la meva ignorància i de la magnitud del projecte que m'havia plantejat. En aquest mateix temps, el vi català ha anat guanyant el reconeixement que es mereix i sembla mentida, ara mateix, el creixement que ha experimentat la nostra enografia en aquest temps relativament curt.

Després del premi del 2010 i després de veure que el que jo escrivia ho llegien milers de persones, vaig pensar que havia arribat el moment de tenir una adreça pròpia, no subordinada a blogspot.com —més encara quan Google va començar a afegir el sufix .es a la meva adreça. He publicat 170 articles que fan referència a 177 cellers catalans. Esperonat per aquest mateix blog, he recorregut la nostra enografia com mai no ho havia fet. He sentit l'íntima satisfacció de parlar d'alguns grans vins catalans quan eren encara un projecte incipient i desconegut. He dit sempre allò que jo pensava sense sotmetre'm a cap altre condicionant que no sigui la tirania de la la meva pròpia consciència. Ja feia massa temps que creia que em calia un domini propi.

L'adreça que m'hauria agradat —l'adreça que semblava més natural— era vinsdecatalunya.cat, però el 30 de desembre del 2010 una empresa de Vilafranca havia registrat aquesta adreça que ara és la porta d'entrada  d'un cert projecte comercial de promoció dels vins catalans —que jo celebro que existeixi, però que res té a veure amb el meu blog. Descartat el .cat i descartat també el .com —que no s'adeia gens ni mica amb el caràcter no comercial d'aquest blog que jo escric— he optat per

vinsdecatalunya.org

i a partir d'ara em trobareu, doncs, en aquesta adreça —encara que l'antiga adreça de blogspot seguirà funcionant, per tal de no perdre els enllaços que s'han anat creant en aquests quatre anys de vida.

Espero que em seguiu visitant!

dimecres, 14 de novembre de 2012

Festa major a Porrera

Els colors de la tardor d'enguany no acaben de tenir la brillantor d'altres anys. Fins les vinyes —les roges carinyenes, per exemple— tiren més a marró que a aquells grocs i vermells que tan bells són, a Porrera, el mes de novembre. Però tant se val perquè sempre que retorno a Porrera trobo que és bonic, tant si plou com si fa sol. Hi vaig sempre pel coll de les Marrades, perquè així veig millor les vinyes de la Mallola, de la Coma, de Terracuques, dels Perers... I aleshores m'enfilo a Sant Antoni per mirar la vila des de dalt i per contemplar els ceps dels drets costers que miren el barranc, amb el sòl de llicorella que sembla de mirallets.


El Tasta Porrera és una de les festes populars relacionades amb el vi que trobo més reeixida. D'alguna manera, els cellers de Porrera han aconseguit mantenir —que duri!— un ambient relativament tranquil i amable, mentre tantes altres festes estan seguint un camí de massificació —fins i tot xavacaneria— que les fa, per a mi, cada vegada menys atractives. Hi havia força gent, és cert, però sense ser cap gernació, i el dia era clar i temperat, gairebé perfecte. Cal felicitar l'Associació de Cellers de Porrera per oferir-nos aquesta festa, lamentant, això sí, que aquest any hi va haver cinc cellers que no hi van ser presents.

 

Dels vins de Porrera, què us en puc dir que no s'hagi dit? Vaig poder tastar l'immens Vinyes Altes 2008 i el prematur Ferrer Bobet 2010. També el madur i opulent Idus 2009, denigrat per una certa guia de color verd (el mateix Lluís Llach em va dir, sorneguer: "Deixa'ls que malparlin de nosaltres, tu i jo ja sabem què hi ha a dins de l'ampolla"). Em va agradar molt —no és el primer cop— el Roquers de Porrera 2009 del Celler de l'Encastell, de les vinyes del mas d'en Caçador, que són aquelles que es veuen, enfilades cap a la carena de la Serra Alta, quan vas de Porrera a Torroja i puges fins el collet del Pere Joan. Però... si n'hagués de triar només un, si em calgués escollir, potser triaria Les Eres 2007 de Joan Simó. Quines aromes més múltiples i complexes! Quina força amorosida i allargada! No em van sorprendre gens les qualitats d'aquest vi de Porrera, perquè ja coneixia la gran collita 2005 —de fet, en tinc una ampolla desada al meu petit celler. El vi procedeix d'una vinya de carinyena molt vella que du el mateix nom que el vi i també incorpora cabernet del Molar (el celler diu que es tracta del cabernet més vell del Priorat, plantat l'any 78), garnatxa peluda vella de Bellmunt i fins una petita quantitat de picapoll.

Vaig marxar de Porrera per la carretera de Torroja. M'enduia records dels vins que havia tastat i de les vinyes que havia vist. També m'enduia una ampolla de Les Eres 2007. M'agradaria tornar-hi aviat.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Campions per punts

S'acaba el campionat de lliga de futbol, però abans de proclamar els campions definitius, s'aplica a cada equip uns coeficients que tenen en compte:
  • El percentatge de jugadors autòctons.
  • El pressupost del club.
  • El disseny de la samarreta.
Aleshores, combinant aquests elements, convenientment ponderats, s'arriba a la classificació final.

No, la lliga de futbol no funciona així, però aquesta simulació sí que reflecteix prou bé el modus operandi de la Guia de Vins de Catalunya. Res a objectar. Entre altres coses, res a objectar perquè els autor de la Guia expliquen clarament i sense embuts què és el que fan.

M'ha vingut al cap aquesta comparació futbolística perquè fa pocs dies vàrem tenir l'oportunitat de tastar els millors vins —vol dir els vins amb la puntuació més alta, després d'aplicar els barems— de la nova edició de la Guia.  Va ser una ocasió esplèndida per gaudir d'uns vins meravellosos, d'uns vins que fan il·lusionar. Res m'agrada més que veure, any rere any, com cada cop em costa més seguir el ritme dels vins de Catalunya —malgrat que hi esmerci, cada vegada, més temps i més esforç.

Vins excelsos i persones compromeses amb la seva feina. Malauradament, l'espai que es va triar aquest any no ajudava gens ni mica a que aquests vins poguessin expressar-se en tota la seva plenitud. Empentes i sensació de claustrofòbia i anxovament;  música "disco" fortíssima i llums de les que quan jo era jove en deien "psicodèliques"; escopidors escassos i oiosos; ampolles calentes... Calia una gran capacitat d'abstracció per poder tastar mínimament bé alguna cosa. Reunir tots aquests vins magnífics té un immens valor. Fer-ho en condicions dignes hauria convertit la festa en un esdeveniment memorable.


Hi havia tanta excel·lència en aquella cova anomenada Otto Zutz que no puc pas fer ni un retrat aproximat del que vaig tastar. Però sí que vull deixar constància de mitja dotzena de vins que em vam impressionar i de vins dels que he pres nota de cara a poder, un dia, conèixer-los més a fons.
  • Tres vins negres gegantins. D'una banda, el Vd'O 2.09 de Vinyes d'Olivardots. És la collita 2009 d'una vinya molt vella de carinyena sobre terreny de sauló que hi ha a tocar d'aquest celler de Capmany. D'aquesta vinya i d'aquest vi en vaig parlar aquí, amb motiu de la collita 2008. Una joia amb un segell aromàtic que a mi em diu "Olivardots". El Ferrer Bobet Selecció Especial 2009 també em va semblar d'una estatura immensa: un altre vi per reivindicar les nostres vinyes velles de carinyena —i l'art dels nostres enòlegs. Finalment, el Tros Negre 2010 de l'Alfredo Arribas em va esgarrifar per la seva perfecció i complexitat. Aquí parlem de garnatxa, però d'una garnatxa transformada en un líquid eteri, singular i difícil de contextualitzar, que incita a la reflexió.
  • Dos blancs imponents, ambdós de garnatxa blanca: El Tros Blanc 2010 de Portal del Priorat i el sorprenent Brisat 2011 d'Orto Vins. Cadascun d'ells requeriria —si els vull fer un mínim de justícia— un llarg article en aquest bloc que, si puc, escriuré.
  • Una col·lecció de vins blancs excel·lents i molt atractius, alguns dels quals no coneixia. Per exemple, el picapoll criat en acàcia Pd'A 2011 de Solergibert; el Tern 2011 d'un celler relativament nou de Batea; el Xarel·lo Macerat 2011 de Coma Romà; el macabeu de Sàtirs 2011 d'Arché Pagès; el Quintà Blanc 2011 de Bàrbara Forés; el Bouquet d'Alella 2011...
  • La bona notícia de la incorporació de la Cooperativa d'Ulldemolins en una nova etapa de qualitat de la que Les Pedrenyeres negre 2009 n'és un bon exemple.
  • ...I tantes altres coses delectables!
És ben lamentable que hi hagi alguns cellers catalans que encara s'aferrin a la postura absurda de no voler participar a la Guia de Vins de Catalunya.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Batlliu de Sort: any dos

En aquests dies de Tots Sants, al Pallars Sobirà hi ha hagut grans nuvolades, moments amb ullades de sol esplèndides i llargues estones de pluja. He visitat Esplà i Romadriu, he caminat per les valls de Santa Magdalena, he comprat una "Peça d'Altron" a la Fira de Sort i he tornat a tastar els vins de la segona collita de Batlliu de Sort. Fa poc que vaig pujar a la borda de Cebrià —a tocar dels nou-cents metres d'alçada—  i amb en Rabasa, l'Aleix i en Ramon vàrem estar tastant el seu Biu Blanc 2011 i el seu Biu Negre 2011, mentre plovia a les vinyes i al celler anava fermentant la verema del 2012. Ara, en aquest moment en que la sensació de tardor és més plena, he tornat a obrir dues ampolles d'aquests vins i he vist que les bones sensacions que vaig notar al celler no eren pas cap miratge.


Fem un parèntesi per parlar de pluges i de temperatures. Observem —per posar un exemple— els valors climatològics de Mâcon: 859.3 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana de 7.4 graus; temperatura màxima mitjana de 16.1 graus. Comparem-los ara amb els del Batlliu de Sort segons l'Atles Climàtic Digital de Catalunya: 867.0 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana 3.8 graus; temperatura màxima mitjana 16.7 graus. La semblança és molt gran. És clar que aquesta similitud climàtica no farà, per ella mateixa, que del Batlliu de Sort en surti automàticament un Pouilly-Fuissé, però trobo que val la pena prendre nota de quin clima estem parlant quan parlem del Batlliu de Sort, entre Olp i la Bastida.


El Biu negre 2011 és un pinot noir sense fusta que val la pena de conèixer. És vermell lluent i, quan ha agafat una mica d'oxigen, és fruitat i té un atractiu immediat i directe. Més enllà, és d'aquells vins que t'omplen la boca amb bones sensacions de fruita saborosa i fluida. Mentre el paladejava, pensava en una frase que he sentit a dir al Quim Vila i que pot semblar ridícula si s'escolta fora de context: aigua de fruites. Només que tingués una miqueta més de complexitat —un pas per bocoi, una criança que no el desvirtuï— podria esdevenir, potser, un vi remarcable i profund.

La collita 2010 del Biu Blanc (en vaig parlar aquí) era una mena de cosa que potser algú podria considerar estrafolària però que jo estic content d'haver tastat: era un pinot noir vinificat en blanc amb qualitats estranyes i desconcertants, però que incitaven a la reflexió. El que hi ha a les ampolles del Biu Blanc 2011 no té res a veure amb allò. Es tracta d'un vi de riesling amb un cert percentatge de viognier que m'ha semblat excel·lent, expressiu i al mateix temps seriós i exacte, amb força fruita blanca i algun toc inequívocament riesling. El cupatge amb viognier sembla un encert perquè el vi té un volum fresc i melós, que s'allargassa sense perdre l'equilibri entre acidesa, dolçor de fuita i tonalitat. M'ha semblat que era un vi molt bo, sorprenentment, inequívocament bo.

Són dos vins que s'oposen al tedi i em conviden a seguir recorrent la nostra enografia, sense por de caure, ni a curt ni a mitjà termini, en l'avorriment o la displicència.