dimecres, 27 de juliol del 2016

Contra els maridatges

L'altre dia, parlant amb un enòleg, va deixar anar una frase que em va fer reflexionar. Va dir «els maridatges són una manera de col·locar vins imbevibles».


Ja dec haver dit alguna vegada que no sóc gens amic dels maridatges —si bé els considero, no cal dir-ho, com una activitat respectable, però una activitat que forma part més de la gastronomia que no pas de la cultura clàssica del vi—. També faig una distinció important entre el tastar i el beure i, tal com explicava en un article antic (vegeu «Que el tastar no ens faci perdre el beure»), a mi m'agrada més aquella «continuada» ampolla de vi que ens recomanava en Pla.


El sentit de la frase d'aquell enòleg amic —que, fora de context, pot semblar un simple estirabot— l'hem de buscar, doncs, en la diferència immensa que hi ha entre una mica de vi que s'ha buscat que complementi a la perfecció un plat o una determinada composició gastronòmica, i una ampolla que ens acompanya de manera perllongada —potser diverses hores— i que té una presència pròpia. La frase parla de «vins imbevibles»: el que vol dir és que, en un maridatge, podem utilitzar un vi que posseeix una determinada virtut que és exactament la que cal en aquell moment, prescindint del conjunt del vi, que potser, si el valoréssim per ell mateix, no ens convidaria pas a beure'n una ampolla —la continuada ampolla d'en Josep Pla—.

[De fet, si faig memòria, sí que recordo més d'una ocasió que, en un tast, jo trobava que un determinat vi mostrava defectes evidents, i potser un company del tast, que també reconeixia aquestes mancances, suggeria que podria ser un vi idoni per acompanyar tal o qual menja sofisticada.]

Per a mi, hi ha tres nivells inequívocament diferents i que també ens produeixen sensacions que poden ser ben diverses: el maridatge, el tast (entès com un tast breu «a peu dret»), i l'ampolla. És per això que, en aquest blog, la majoria d'opinions que expresso sobre tal o qual vi procedeixen d'una ampolla (o dues) que he destapat i he estat bevent durant una llarga estona, amb un àpat i fora de l'àpat. 


No voldria que se m'enfadessin els que practiquen l'art del maridatge, que ja he dit que respecto molt. També ha de quedar clar que no estic parlant d'allò que fem tots i que consisteix en triar un vi que s'adigui amb el plat que tenim a taula —o simplement ens vingui de gust—. De fet, ara em penedeixo del títol que he posat a aquest article, perquè jo no estic pas en contra dels maridatges: simplement, prefereixo l'ampolla sencera.

[Nota: Les fotos no són pas de maridatges, sinó de tastos.]

dissabte, 23 de juliol del 2016

Postals d'Espolla


La sèrie Vins de Postal que la Cooperativa d'Espolla va iniciar l'any passat amb tres vins magnífics —ja en vaig parlar en alguns articles com aquest i aquest altre— em sembla una idea excel·lent, des de tots els punts de vista que a mi se m'acudeix considerar. Poso uns quants exemples:
  • Els consumidors tenim uns vins d'alta qualitat, originals, singulars —fins i tot en podríem dir «experimentals»—, molt lligats a un micro-territori concret i que transcendeixen les elaboracions tradicionals del celler, necessàriament més «conservadores». 
  • Els viticultors veuen fins a quin nivell d'excel·lència pot arribar la seva vinya —de vegades se'n fan creus!— i es reforça així la seva estima pel seu tros. 
  • La cooperativa —per a la qual aquestes micro-vinificacions tenen  un impacte econòmic negligible— disposa d'un producte d'alt nivell que pot posicionar-se a determinats sectors o restaurants als quals els seus productes més majoritaris no tenen accés.
  • El propi territori també, indirectament, en rep un benefici. M'explico. Les vinyes més velles i menys productives, sense algun incentiu —econòmic i també emocional— estan condemnades a anar desapareixent. Sovint, aquestes vinyes són les millors i només les salvarem a partir de la qualitat i el preu dels vins que donen (per ser més exactes: del preu que es paga el seu raïm).

L'altre dia, gràcies a l'atenció d'en Pau Albó, vaig poder conèixer algunes vinyes «de postal» i alguns Vins de Postal passats, presents i futurs. En total, puc parlar amb una mica de coneixement de causa sobre set vins: els tres de l'any passat, els dos d'aquest any i dos vins més que, previsiblement, estaran al mercat l'any que ve. Són els set vins que corresponen als set taps de la fotografia que obre l'article. Repassem-los. En cada cas, el nom del vi és el nom de la vinya d'on procedeix.
  • La Cardonera 2013. 476 ampolles d'un espectacular blanc brisat de carinyena blanca plantada el 1930. Vaig parlar-ne ara fa un any, aquí
  • El Beurac 2013. 838 ampolles de blanc de maceració pel·licular fermentat en bóta i criat sis mesos amb les mares. Garnatxa roja d'una vinya entre Espolla i Sant Climent. Vaig parlar-ne aquí.
  • Bassedes  2011. 832 ampolles d'un gran garnatxa. Vaig parlar-ne aquí. L'altre dia la vaig poder tornar a tastar, amb un any més d'ampolla, i va tornar a agradar-me moltíssim. Ha evolucionat a més sedositat, a encara més elegància a la boca. Fresca i melosa, saborosa i fluida, plena d'equilibri i amb un caràcter «Roine» que a mi, en aquest cas, em resulta molt atractiu.
  • L'Escumador 2014. El vaig tastar l'altre dia per primer cop i vaig comprar-ne una ampolla que, quan la destapi, podria donar lloc a una nota en aquest blog. També vaig trepitjar la vinya on neix. De fet, és una vinya que havia vist mil vegades, perquè la travessa la carretera que surt d'Espolla i puja al Coll de Banyuls —una ruta que cada any «faig» amb bicicleta—. Només 383 ampolles. La varietat és la carinyena roja (una mutació de la carinyena, que potser és el mateix que en altres indrets es coneix com a carinyena grisa). La vinificació es fa per maceració carbònica, amb gotims sencers i, evidentment, amb la seva rapa, seguida de criança en inox amb les mares. El resultat és un «vi taronja» estrany i singular, amb una força i unes virtuts que són francament difícils d'encasellar en els paradigmes més coneguts. Captiva pel seu atreviment, però es fa difícil d'analitzar. Quan destapi l'ampolla que tinc a casa, miraré si sóc capaç de dir-ne alguna cosa que tingui sentit.
  • Els Plans 2012. 940 ampolles de carinyena d'una vinya dels anys quaranta, entre Espolla i Rabós, a la zona de pissarres de l'Alt Empordà. Vinificat amb un 50% de la rapa i criat setze mesos en bóta usada. Una magnífica adició a la llista de les carinyenes empordaneses que tant estimo —i els seguidors d'aquest blog ja sabeu de quina llista parlo—. Nas característic, amb sentors de fruita molt madura i també de sotabosc, de fullaraca. Prou frescor, en un vi deliciosament rabiüt i tens, que agraeix una estona d'oxigenació i que va desenvolupant-se a la copa. 
  • La Serra 2015 (en primícia). Vi molt «especial» que encara no està disponible. És una garnatxa roja vinificada en negre. Evidentment, no en surt pas un vi negre, sinó un vi vermell clar, deliciós i insòlit —molt insòlit!—. La vinya és a la carretera que va d'Espolla a Sant Climent, abans del pont del Cotó. És el vi que hi ha al centre de la fotografia amb les cinc copes. 
  • La Porta Vermella 2015 (en primícia). És una garnatxa blanca amb fusta, d'una vinya d'Agullana, prop de la carretera que baixa a la Jonquera. Encara no està disponible. M'ha semblat un blanc amb força i complexitat, molt bo, i amb un alt nivell d'allò que en diríem «seriositat», per indicar que no cau en cap llaminadura ni ens aporta aromes espúries. Un punt de referència per al lledoner blanc de l'Empordà.
És encoratjador veure una cooperativa ancestral com la d'Espolla apostant per aquests nivells de qualitat. I encara més quan s'involucra les persones i els seus trossos. 

dijous, 14 de juliol del 2016

Que no se'n perdi la mena!

Si desapareixessin totes les vinyes d'Alemanya que no fossin de Riesling, seria una catàstrofe. El mateix que passaria a Catalunya si desapareixessin totes llevat —diguem— de la garnatxa.


El que vull dir és que no podem reduir-ho tot a la mitja dotzena de varietats que, en cada moment històric, hem decidit que són les «varietats nobles» perquè donen els «millors» vins —sempre en uns paradigmes que, ens agradi o no, van canviant en el temps—. La diversitat ampel·logràfica és un valor per ella mateixa i encara que hi hagi un consens que algunes varietats —el Riesling o la garnatxa, en els exemples anteriors— són «superiors», amb cada varietat «menor» que es perd, tot un univers d'aromes i sabors, de virtuts, textures i matisos, desapareix per sempre.

Les menystingudes «varietats menors»! Fa prop de trenta anys, jo vaig estar vivint una temporada a Alemanya i vaig enamorar-me dels seus vins. Voleu saber quines ampolles comprava, cada dia quan tornava a casa, al vespre? No eren ampolles de Riesling, ni eren vins Auslese. Ho recordo perfectament: eren uns vins absolutament deliciosos fets amb... Silvaner, Müller-Thurgau, Scheurebe, Kerner... Varietats menors, però que, si no existissin, el nostre univers enogràfic seria molt més pobre.

Penso en aquestes coses —i rememoro totes aquelles ampolles de blancs alemanys— perquè tinc a la meva copa un vi fet amb una varietat pràcticament desapareguda que s'anomena «vinyater». Si heu llegit l'article anterior d'aquest blog, recordareu que en Martí Just, el viticultor de Navàs, té una vinya on hi ha alguns ceps de vinyater —allà en diuen pansera— i va regalar-me una ampolla de la collita 2013 d'un vi monovarietal de pansera que va sortir d'aquella vinya. Diria que mai no havia begut un vi cent per cent vinyater (crec que a Partida Creus en fa un, i potser el vaig tastar fa uns anys, però no n'he trobat cap apunt a la meva agenda).

Aquest pansera 2013 m'ha fet pensar en els vins alemanys no-Riesling, d'una banda perquè es tracta d'una varietat «no-noble» —jo tampoc no ho sóc— i d'una altra banda perquè algunes característiques aromàtiques i, en general, organolèptiques, d'aquest vi de vinyater m'hi han fet pensar (però no em poseu en el compromís de respondre la pregunta si sembla més un  Silvaner o un Kerner, que ja fa molts anys que no freqüento aquells vins que tant em van marcar a finals dels vuitanta!).

El vi és d'un groc clar, net d'aromes, fruitat i original. En un cert moment —realitat o suggestió— em sembla trobar-hi una clara i inequívoca sentor de farigola. A la boca és una delícia, amb un glop ampli i fluid, amable i amorosit —diferent—. L'acidesa és moderada —oh quin gran pecat!! (és ironia)— però el vi no és ni pla ni fat. L'aroma, ja ho he dit, em transporta —si oblido la farigola— a aquells Silvaner, Scheurebe...

Que no es perdi la mena d'aquestes varietats!

diumenge, 10 de juliol del 2016

Matí a la vinya del Tremp, a Navàs

Creieu que encara queda vinya a l'entorn de Navàs? Sí, parlo de Navàs, a l'«eix del Llobregat», entre Balsareny i Puig-reig, al límit entre la part nord del Pla de Bages i la part sur del Berguedà. Quan la fil·loxera havia devastat les vinyes de França i encara no les de Catalunya, tot el Bages era una vinya darrere l'altra i sortia vi de cada raconada on hi cabia algun cep. Després es van anar perdent i a Navàs, per exemple, ja només quedaven, ara fa poc, quatre ceps escadussers, quatre vinyes esparses, com si la vinya hagués de desaparèixer completament ben aviat.

Quan el dany semblava irreversible, uns al·lucinats tossuts comencen a treballar, no només per recuperar les velles parcel·les de vinya que encara hi havia a Navàs, sinó per aconseguir extreure'n vins amb qualitat i personalitat. Un d'aquests al·lucinats és en Martí Just, de Cal Músic del Mujal.


En Martí em cita a les sis del matí a la «vinya del Tremp», a les Costes de Vilafresca, a uns cent cinquanta metres sobre la llera del Llobregat a Navàs. Diu que és la millor hora, i deu tenir raó, però jo li demano una mica de flexibilitat i finalment ens trobem a una hora menys dura per als que, malauradament, no podem seguir com cal els ritmes de la natura.

Em trobo amb una vinya molt especial. Fa una mena d'amfiteatre encarat a xaloc. El terreny és molt pobre, amb una capa prima d'argila sobre una base de gres. Els ceps es van plantar fa vuitanta anys i donen produccions baixíssimes. Hi ha, ben barrejats, malvasia, sumoll i una varietat que allà en diuen «pansera» que un estudi de l'INCAVI (vegeu «Les varietats minoritàries a Catalunya», Lluís Giralt, Montblanc 2012) va identificar com a «vinyater». Hi ha feixes i costers, i també zones esclarissades. Hi ha grans roques escampades que es deuen haver anat desprenent d'una petita cinglera de la banda de Sant Genís. En aquesta hora del matí, la sentor de la farigola és espectacular. La calitja —que arribarà més tard— encara no ens oculta l'estimada silueta de Montserrat.


Ja fa uns anys que en Martí treballa aquesta vinya i experimenta amb vinificacions diverses. Crec que amb la collita d'enguany farà el seu primer vi distribuït comercialment. De moment, només els que hem estat afortunats de ser convidats a tastar alguns vins d'aquesta vinya podem donar fe de la seva potencialitat. Per exemple, el sumoll. Els pocs ceps de sumoll —vellíssims— que hi ha escampats en aquesta vinya donen un vi amb una estranya força. Ja n'aniré parlant a mida que vagi destapant algunes ampolles que tinc ara al celler. En tot cas, vull fer esment d'un sumoll excepcionalment corpulent i complex que en Martí va fermentar en un dipòsit excavat a una roca de gres que hi ha al bell mig de la vinya. De dipòsits com aquest, però antics, se'n poden trobar a les vinyes d'aquests paratges (i també a la vall d'Hortons, i a Encús...).

I també hauré de parlar de la malvasia que —vés a saber com— hi ha en aquesta vinya tan vella que toca al Berguedà. I d'aquesta enigmàtica pansera o vinyater, que mai no he tastat i no sé pas quines virtuts pot contenir.


En Martí no es troba sol en l'empresa de recuperar la vinya i el vi a Navàs. A tocar de la vinya del Tremp hi ha les vinyes del projecte Vinyas d'Empremta (sic), del que hauré de parlar en el seu moment. I encara, hi ha algun altre viticultor anònim, com l'autor d'un sumoll molt agradable que es diu Vinya Crescenci 2015 i m'està acompanyant —amb la seva fresca i saborosa simplicitat— mentre escric aquestes ratlles, al vespre, a la terrassa, a l'hora que la feixuga calor d'aquest juliol ja ha minvat una mica.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Bartleby

He acabat de llegir «Bartleby y compañía», de Vila-Matas. La principal cosa positiva que m'ha aportat és el desig de llegir els contes de Melville —crec que ho faré aviat— i també una certa reflexió sobre aquest desfici que em porta —a  mi i a tants d'altres— a tastar vins en una esbojarrada cursa cap enlloc.

Vila-Matas, ja ho sabeu, utilitza el personatge de Bartleby per parlar-nos sobre els escriptors que un bon dia van decidir deixar d'escriure. I aquest síndrome té també molt a veure amb la relació que les persones com jo —en som moltes— tenim amb el vi. 


He parlat de desfici i potser encara m'he quedat curt. Podria haver parlat d'angoixa, fins d'un cert patiment pel vertigen d'una cursa que no podem aturar i que sabem que no té ni meta ni acompliment. Vins de Catalunya, vins del món, collites que es succeeixen sense descans. Ampolles que creiem que ens cal tastar, analitzar, valorar, comparar. Nous cellers, noves cuvées, nous cupatges, noves vinificacions, variacions, tastos verticals... Sabem que no ho podrem abastar mai i, malgrat tot, ens hi posem amb ànsia, amb neguit, amb una certa angúnia. No sé com ho duen els meus col·legues, però jo hi ha moments que voldria fer un Bartleby i deixar-ho córrer.

Diuen que el comte Russell, el gran pirineista, va arribar a un punt, quan es va fer gran, que va entendre que estimar totes les muntanyes era un indigne acte d'infidelitat. Aquest personatge pintoresc —tan ben caricaturitzat per en Pep Coll a «Per les muntanyes on es pon el Sol»— va decidir que estimar de debò les muntanyes implicava triar-ne una i estimar-la només a n'ella. En el seu cas, aquesta muntanya va ser el Vinhamala. Hauríem de fer el mateix els que diem que estimem de debò el vi?  


A mi també hi ha vegades que m'agafa una dèria semblant. En aquells moments, vaig a un celler i compro un parell de caixes d'un mateix vi, cosa que no faig mai. Penso que aquestes caixes d'ampolles idèntiques em donaran la tranquil·litat d'esperit de no haver de passar ànsia per totes les ampolles que es fan i es desfan sense que jo les pugui heure. Quan estic en aquest «síndrome» trio vins —com us ho diria?— com per exemple la nova collita d'Heus de la Vinyeta, perquè sé que cada ampolla em donarà un gaudi tranquil, una cera serenitat, perquè voldria pensar que sí, que podria viure tota la vida amb un vi com aquest, que podria deixar d'escriure aquest blog amb un darrer apunt que digués: «Us deixo perquè a partir d'ara només beuré Heus» —com en Russell va deixar de recórrer les muntanyes del Pirineu i es va quedar al Vinhamala.

Ho he fet: vaig anar a la Vinyeta i vaig comprar un parell de caixes d'Heus 2015. I fa dies que només bec Heus 2015. I penso que potser deixaré d'escriure a la meva llibreta i en aquest blog.

Però crec que, com cada vegada que he arribat a aquest punt, serà debades. Encara no m'he acabat ni una de les dues caixes i ja vaig trobar ahir al vespre un motiu per obrir una vella i enigmàtica ampolla de La Closerie - Les Beguines 2006. I l'endemà vaig posar-me a buscar una ampolla de Stella di Campalto 2008 —que ara ja és al meu celler—. I m'he apuntat a l'agenda que no puc perdre'm el tast «La vinografia dels Alella» del proper dia 11... I penso que sí, que seguiré escrivint aquest blog, encara que arribi un dia que ningú em llegeixi.