dissabte, 26 de desembre de 2009

Un petit turó, una pineda i unes vinyes....

És un turó minúscul ocupat per una pineda modesta. Més enllà de les vinyes, com suspesa a l'aire, la nau de Montserrat em diu que sóc al Penedès. Sóc al Turó d'en Mota, a les vinyes de Recaredo, gaudint de l'hospitalitat de l'Àlex Bautista, envoltat pels ceps antics de xarel·lo d'on surt un dels vins catalans més extraordinari: el Cava Turó d'en Mota, de Recaredo.

El responsable de la vinya m'explica el compromís radical que aquest celler té amb l'agricultura biodinàmica ---una agricultura biodinàmica de caire profundament científic--- i em mostra amb exemples directes tot el que aquest compromís pot arribar a representar. És un dia fresc de finals de la tardor, però el sol encara escalfa. Repassem les diverses vinyes que envolten el turó, les experimentacions, les solucions que s'adopten per fer que la terra s'expressi amb la màxima força, sense entrebancs. Ens enfanguem trepitjant la terra humida, observem la fermentació dels fems, discutim la cura que cal tenir amb la coberta vegetal pròpia del sol. Me n'adono que l'aposta biodinàmica implica un compromís total, arriscat i difícil. Poc a poc, es va generant una lleu calitja que desdibuixa les agulles de Montserrat.

La vinya del Turó d'en Mota no arriba a una hectàrea. Són ceps de xarel·lo plantats fa més de seixanta anys i conduïts en vas, que no arriben a rendir quatre mil quilos de raïm. Es tracta, indubtablement, de la "joia de la corona" de Recaredo, un celler excel·lent des de tots els punts de vista i, en la meva opinió, un dels noms més grans del món del cava.

Després de la vinya, m'acompanyen a conèixer a fons el celler, amb les seves caves sobrenaturals, i puc constatar els nombrosos indicis de qualitat i obsessió pel detall que, un a un, van sumant de cara a la qualitat del producte final: criança amb tap de suro natural, aclarit a ma en pupitres, desgorjat manual sense congel·lacíó... No vull esplaiar-me en parlar de tot això, perquè el record salta de pressa al moment del tast, quan tot el conjunt d'accions humanes i tota la força de la natura s'han de resumir en un producte final, en un líquid groc-daurat que emet, ara i adés, un finíssim rosari de bombolles.

Anem tastant els diversos productes de la casa. Alguns ja els conec i els aprecio de fa temps, com el Brut de Brut, algun altre el tasto per primer cop, com el grandíssim Reserva Particular 2001. Com m'agraden els vins de Recaredo! En un món tan polièdric com el del Cava, aquesta estranya denominació d'origen que no denomina cap origen, en aquest món de disbauxa on s'ha de conviure amb el mercantilisme extrem, el mercadeig d'ampolles en punta, la munió de productes mediocres, la deslocalització, la publicitat que ens parla sempre de superficialitat i intranscendència..., en aquest món que em pot arribar a generar un cert rebuig, Recaredo i alguns pocs noms més són els que justifiquen que un bon aficionat al vi s'interessi pel cava.

Finalment, tasto el Turó d'en Mota 2000. Havia caminat per la vinya d'on surt aquest vi, havia estat a la cava profunda on reposen les ampolles del 2000 al 2008 i ha arribat el moment que els meus sentits, afinats per totes aquestes vivències, m'han de dir si tant de temps i tant d'esforç han donat el seu fruit. Tal i com m'ha explicat l'Àlex, el prenc a uns 10 graus o més, en una copa prou ampla i de vora prou tancada. L'ampolla s'ha obert una mica abans. El color del vi és molt pàl·lid, amb un punt metal·lic. El nas és finíssim, molt elegant, amb alguna nota mineral i alguna nota de fusta, subtil, penetrant. Aquest nas ja ens defineix per on anirà el vi. Jo parlaria de "puresa" (en el sentit que li dono en un comentari anterior d'aquest blog) i també de "understated elegance" i "subduedness", en un sentit no gens pejoratiu, sinó ben al contrari, com a antònim de cridaner, ostensiu, violent o fatxenda. La bombolla, no caldria dir-ho, és finíssima, imperceptible a la vista i deliciosa al paladar. El pas de boca és d'una qualitat immensa, molt pur, llarguíssim, impecable, amb els nano-esclats de carbònic meravellosament integrats en un conjunt elegant i satisfactori. Si no fos perquè no m'agrada utilitzar termes del tipus "el millor" quan parlo de vins, diria, aquesta vegada sí, que és el millor cava que he tastat mai.

Esperaré amb delit el moment que la collita 2001 acabi els seus llargs anys de criança....

diumenge, 20 de desembre de 2009

Parés Baltà

Vaig visitar Parés Baltà, a Pacs del Penedès, perquè havia sentit a parlar d'un negre notable anomenat Absis. Vaig passar una bona estona al celler i hi vaig aprendre com a mínim dues coses: que Parés Baltà és un nom a tenir molt en compte i que Parés Baltà és força més que l'Absis.

Aquest vi d'etiqueta minimalista que du el nom d'Absis és un vi del qual se n'ha parlat poc, com si es tractés d'un vi "secret", a l'abast de només un petit cercle de seguidors. No sé quina quantitat d'ampolles se'n deuen elaborar cada any, però el propi celler el defineix com a "micro-cuvée". El cas és que l'acollidor celler de Parés Baltà és a tocar de casa i aconseguir una ampolla d'Absis 2003 va ser tan senzill i agradable com fer un truc al celler, quedar per fer-los una visita i conduir fins les boniques vinyes de Pacs.

Ahir al vespre, enfront d'una vedella rostida ben amanida amb ceps saborosos, amb l'ampolla d'Absis 2003 a la temperatura justa, que anava agafant una mica d'aire, i amb el bon record de l'estada al celler, la meva dona i jo ens vam disposar a esbrinar les virtuts d'aquest vi prodigiós.

La impressió que em va causar l'Absis 2003 va ser molt gran. Quin vi més formidable! Opulent com els millors merlots que conec, extraordinàriament voluminós, sense ser sobrecarregat. Greixós, vellutat, amb molta fruita confitada i notes balsàmiques i amb tota aquesta matèria ben endreçada i persistent. Voldria poder comparar aquest 2003 ---any, no cal dir-ho, molt atípic--- amb altres collites més fresques, per fer-me una millor idea d'aquest vi que, a partir d'ara, serà a la meva llista de vins a vigilar. M'agrada, també, la seva singularitat, perquè, ara per ara, no sabria posar-lo de bracet amb cap altra etiqueta del nostre país. Molt recomanable!

D'aquest mateix celler, crec que mereixen esment  els seus dos xarel·los. Ja he comentat en alguna altra banda d'aquest mateix blog amb quin plaer segueixo els magnífics xarel·los que s'estan fent al Penedès, i després de tastar els de Parés Baltà m'he de reafirmar en l'esperança que el xarel·lo arribarà a marcar un punt d'inflexió en els vins tranquils d'aquesta comarca. El Calcari 2008 és un xarel·lo pur i mineral, saborós i aromàtic, fresc sense ser simple, boníssim. El Electio 2007, xarel·lo de la finca Can Miret, fermentat en bóta, és d'una elegància i una definició molt grans i ens mostra un camí a seguir.

Parés Baltà té també un celler al Priorat, el celler Gratavinum de Gratallops. A rel d'aquesta visita meva al celler de Pacs, vaig poder tastar el seu 2PiR, un vi amb un curiós nom de caire matemàtic que sempre m'havia cridat l'atenció i encara no havia tastat. És un Priorat francament bo, ben equilibrat i amb un bon pas de boca, aromàtic i amb caràcter. Una peça més del singular mosaic vinícola del Priorat.

dimarts, 15 de desembre de 2009

L'agre del terrer: Apoteosi de Torroja

Em va saber molt de greu no poder acceptar la invitació que em van fer per participar en la Nit dels Vins de Torroja del Priorat d'enguany. Les notícies que n'he llegit a diversos blogs fan que m'adoni que em vaig perdre una molt bona ocasió d'aprendre més coses sobre els vins que surten d'aquesta terra tan bella i aspre.

Torroja és un dels pobles més bonics del Priorat i les seves vinyes donen uns vins excel·lents que no conec prou bé. Per anar-hi posant remei, un dia d'aquesta tardor vaig anar a Torroja: La llum daurava les vinyes, el tràfec de la verema ja s'havia deixat enrere i una profunda capa de silenci ---crec que era un divendres al matí--- es dipositava lentament sobre els objectes i sobre els camps. Les ombres, com s'escau a l'època de l'any, s'allargassaven i eren compactes i contrastades.


Vaig comprar algunes ampolles, d'aquests cellers relativament nous que estan situant Torroja en un lloc tan destacat del mapamundi enològic. Passats uns dies, amb la colla d'amics que ens trobem regularment per tastar vins i anar aprenent els seus misteris, vam obrir aquestes ampolles.

El Dits del Terra 2006 és d'un celler el nom del qual és ja tota una declaració de principis: Terroir al Límit. És sabut que aquest vi és un dels cinc vins magistrals que elaboren l'Eben Sadie i en Dominik Huber, que no conec personalment. Són només 2.418 ampolles que procedeixen d'una vinyes molt velles de carinyena. Només acostar-nos la copa al nas, ja ens envaeix la fruita d'aquest vi tan saborós i alegre, tan sòlid i ample. Hi trobem tots els ingredients per a convertir aquesta copa en una bella memòria: Persistència, acidesa, tanins, fruita. Un vi llarg i satisfactori, sense estar mancat de complexitat, un vi que enamora al primer instant i sap també, passat el primer encontre, seguir interessant-nos per la seva profunditat.


El Melis 2006 es va presentar també com un vi molt gran, més seriós i tancat que el seu company. Al nas, la integració de notes de tota mena ---balsàmiques, minerals, torrades--- era magistral. És un vi elegantíssim i equilibrat, noble, ple, amb un pas de boca lineal i llarg i un final que s'acosta a la perfecció.

Més d'un de la colla, però, va proclamar vencedor de la nit el monumental Trio Infernal 2/3 2006. Per caràcter, per harmonia, per plenitud i maduresa, per oferir, com fan els vins més grans, capes i capes successives de complexitat que el fan apte per a un tast reflexiu i pausat. En qualsevol cas, però, els tres vins es situen a un nivell altíssim i és meravellós tenir l'oportunitat de gaudir-ne.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Un matí a Clos Mogador i set copes de Manyetes


Des de la terrassa de Clos Mogador es veu el poble de Gratallops i, com a teló de fons, els graus del Montsant. Hi ha un jardinet on s'hi atapeeixen les plantes d'olor, que dominen sobre un fons de sentors de verema. Encara que aquí no s'hi fessin alguns dels millors vins del país, el lloc seria extraordinari. Però no he vingut per apreciar-ne la vista panoràmica (o potser sí?) sinó per conèixer millor aquest celler fonamental i les vinyes on neix d'admirable Clos Mogador i l'elegantíssim i personalíssim Manyetes. I ho faré de la ma d'en René Barbier (el fill), persona amabilíssima, que vessa entusiasme i coneixement.

En René comença duent-me a la vinya de Manyetes, d'una bellesa mineral i sòlida. Del vi que neix aquí ja n'he parlat en alguna altra entrada d'aquest blog, però ara en podria parlar amb molt més coneixement de causa. No només per haver trepitjat la vinya de Manyetes, a Gratallops, i haver escoltat les acurades explicacions d'en René, sinó perquè vaig tenir el privilegi, fa uns pocs dies, de fer un tast vertical de totes les collites d'aquest vi formidable, un tast presentat i explicat per en René Barbier (el pare).


Totes les collites de Manyetes, del 2001 al 2007! Quina experiència! Quina demostració irrefutable de la grandesa d'aquest vi i de com pot afinar-se amb el pas del temps! Quin plaer poder apreciar, amb l'ajuda de l'autor, les subtils variacions de l'obra en cada diversa anyada i, al mateix temps, la intrínseca persistència d'una personalitat pròpia i característica!

El tast va començar amb el 2005, viu i mineral, que es troba, diria, en un moment de transformació, en l'inici d'una nova etapa, i que sembla marcar un cert punt d'inflexió en l'estil d'aquest vi. El 2002 sorprèn per la seva qualitat i elegància en un any tan difícil. M'agrada per una certa linealitat i equilibri, pel seu nas múltiple i l'agradable sensació fresca que transmet. És cert que és el més dissonant de tota la col·lecció, però, si hi paro atenció, no hi manca l'esperit Manyetes. El contrast amb l'expressivitat del 2003 és extraordinari! Mineralitat, profunditat, pas de boca impecable, molt ple de tot, amb moltíssima fruita, molt gran. Així el descric a la meva agenda, amb unes notes imprecises que prenc a ma alçada, irreflexivament. Quan arriba el 2004, tots callem, impressionats. Cal afinar els sentits per tastar un vi de gran complexitat, cremós i mineral, fresc i saborós, amb una estructura monumental i molta molta vida per davant. El 2006 sembla que estigui encara una mica tancat i sembla que necessitarà més temps per començar a mostrar les seves capacitats. El 2007, amb una matèria impressionant, serà, de ben segur, molt gran, més endavant.


L'últim vi del tast va ser el 2001, l'any de les meravelles. Manyetes 2001! Un gran vi, molt afinat i complex. Viu, fascinant, fresc, profund! Un vi per anar tastant amb atenció i delectança, lentament.

No tinc cap dubte que, entre la visita al celler i el tast vertical, he après moltíssim sobre el Priorat. I, entre moltes altres coses, tinc més motius que mai per lamentar que els magnífics vins del Priorat s'estiguin consumint massa joves. Sap greu pensar en tantes i tantes ampolles que han desaparegut abans de créixer fins a la seva maduresa. Si tingués la capacitat de donar consells, demanaria que guardéssiu els grans Priorats, que tinguéssiu paciència, que gaudíssiu avui de tants vins com hi ha que demanen ser beguts en la seva joventut, i esperéssiu a que les grans ampolles hagin complert, si més no, el seu desè aniversari.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Sobre la puresa

Que ningú no s'enganyi: no vull parlar de cap dogma teològic ni erigir-me en moralista de cap nova doctrina neo-retrògrada.

Vull parlar de vi, com s'escau en aquest blog. Vull parlar de puresa en el vi.

Diria que aquest terme ---la puresa--- aplicat al vi, no l'havia sentit a dir fins ara fa poc, quan vaig començar a interessar-me pel món fascinant i complex del vi de la Borgonya. Recordo com una certa persona que hi entén força dels vins d'aquell país objectava que a un cert Bâtard-Montrachet que jo trobava extraordinari li mancava una mica de "puresa". O com un altre Chablis que m'enamorava sense saber perquè, era, per a ell, notablement "pur".

Què deu voler dir, això de la puresa? Diria que, d'entrada, la puresa exigeix manca absoluta de contaminació. Per tant, res de res d'aromes intruses o esotèriques. També exigeix ordre, endreça. Finalment, un vi pur tindrà un cert secretisme o, millor dit, una sàvia dosificació en el temps de les seves millors qualitats. Res de res, per tant, de focs d'artifici ni de grans explosions inicials amb que el vi et lliura, des del primer moment, tot el que du a dins.

Em sembla clar, doncs, que aquest concepte de puresa no s'escau gaire als vins més tradicionals i més valuosos del nostre país. Però tinc la sensació que hi anem anant. Vull dir que ja comencem a tenir grans vins catalans que, sense renunciar a la personalitat del seu terrer, comencen a ser més lineals, més purs...

N'haurem d'anar parlant...

dimarts, 17 de novembre de 2009

La vinya de la solana d'en Tena

Si sortim de Porrera cap a llevant, seguint el barranc de la Garranxa, passat un revolt, a ma esquerra, tindrem la vinya de la Solana d'en Tena, amb uns ceps antiquíssims i un pendent pedregós i exagerat, tan fort que només es deu poder treballar a ma i on el risc que la portadora (així en dèiem a Alella, quan jo era petit i veremava i trepitjava raïm) i el raïm rodolin muntanya avall és ben real.


Vaig tenir el privilegi que en Paco de Clos Dominic em mostrés aquesta vinya salvatge i fascinant, amb els seus vells ceps de carinyena. És la vinya d'on surten els millors vins d'aquest celler: els que duen a l'etiqueta el lema "Vinyes Altes", i algunes seleccions especials que duen els nomes de les filles d'en Paco i la Dominic, els amos del celler.


El dia era netíssim. Un ventet constant, fresc i molt eixut afinava els contorns de les coses i arreu de les vinyes tot era un esclat de colors, del daurat al roig, segons la mena de cep i l'orientació concreta. El cel era diàfan. Des del capdamunt de la vinya ---"La Tena"--- els diversos trossos es multiplicaven per tot el camp visual i el coneixement que emanava d'en Paco m'acostava més i més a aquesta terra terrible que, sense el miracle del vi, seria un món de bellesa eixorca.


Diuen que la carinyena primigènia procedeix d'aquí, del Priorat, i que els monjos de la cartoixa la van dur arreu del món cristià d'aquells temps. Tant si aquesta història és certa com si no ho és, quina vergonya em fa, veure com unes normatives espúries i incomprensibles pretenen bandejar d'aquest país el nom ancestral i propi de la carinyena!


Escric això mentre tinc a l'abast una copa de Clos Dominic Vinyes Baixes 2006 de l'ampolla que surt a la fotografia. Quina sensació de corpulència i suavitat! Com omple els sentits! Com em retornen els sentiments d'aquell dia a Porrera!

Llegeixo en algun fòrum (la mestressa del celler hi participa sovint) que d'aquest vi exquisit només se'n van fer 5.126 ampolles. Llegeixo que les varietats majoritàries són el cabernet i el merlot, que procedeixen, com indica el nom del vi, dels ceps més joves que hi ha al peu del coster de La Tena. Contemplo l'ampolla del Vinyes Altes 2006 que és la que, més pròpiament, ha de contenir tot l'esperit del món mineral del dretíssim coster de La Tena. El seny m'inclina a enterrar al meu celler aquesta ampolla, perquè el temps la treballi, però la rauxa em farà degustar-la, n'estic segur, ben aviat.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Llums i colors de tardor a les vinyes del Priorat

Totes les vinyes són boniques, però n'hi ha de més boniques que altres. Totes les llums de l'any poden produir bellesa, però la llum obliqua de la tardor, quan passa ran pels costers baguenys i encén els pàmpols rojos de les velles carinyenes del Priorat, commou profundament l'esperit del caminant. Si, a tot aquest espectacle, hi afegim el coneixement del fruit esplèndid que aquests vells ceps ens donen, l'emoció serà encara més gran.

Voldria conèixer el nom de cada vinya i de cada celler. Tastar tots els vins que neixen de cada coster. Resseguir tots els camins. Abeurar-me a totes les fonts.

Aquestes vinyes tan antigues en aquest terreny tan aspre i el líquid sagrat que donen són una de les meravelles que tenim al nostre abast. Esborrona pensar que aquest llegat mil·lenari va estar a punt de desaparèixer.

Els qui treballen aquesta terra, els qui han dut els seus vins al capdamunt de l'escena mundial, els que malden per extreure de cada terrer el millor que pot donar, mereixen un respecte infinit.

Hi ha un moment, cada any, en que els ceps encara no han perdut la fulla i se'ls omple de color, en que el sol, força baix a l'horitzó, il·lumina amb una llum càlida el fullam i deixa el pedregós sol a l'ombra, i un ventet sec i fresc fa encara més nítids els contorns de cada cosa. És en aquest moment que jo vull ser al Priorat per enlluernar-me, per aprendre, per sentir la sensació de ser.


(Totes les fotos són (c) Jaume Aguadé 2009)

dimecres, 4 de novembre de 2009

Un celler petit d'Agullana

A Agullana hi ha vinyes, però no hi havia vins. Vull dir que els pagesos del terme d'Agullana duien el raïm a alguna de les cooperatives veïnes. Aquesta situació va canviar el 1998 amb la primera collita del Celler Generi, un minúscul celler artesanal i gairebé unipersonal que elabora, en petites quantitats, un negre de criança i un blanc magnífics.

Jo havia sentit a parlar d'aquest celler singular i havia tastat alguna ampolla escadussera que havia trobat en algun comerç local, i sentia curiositat per visitar el celler i aprendre més coses sobre la seva idiosincràsia i la dels seus vins. Aquest estiu passat vaig rebre una invitació per visitar el celler i m'hi vaig arribar amb molta il·lusió.

D'entrada, sorprèn la mida del celler, tan petita, i l'entusiasme del seu propietari, tan gran. Vaig veure com es té cura de cada detall de la viticultura i la vinificació i com es viu tot el procés com un projecte de realització personal, de vivència existencial. Hi ha passió i amor a una terra concreta i petita, tot això amb el coixí que proporciona l'assessorament d'un enòleg tan competent com és en Jaume Serra (de la Masia Serra, de Cantallops, un celler del qual he parlat força en aquest blog).

Tot aquest caràcter entranyable que intento descriure, cap valor no tindria (més enllà del purament personal i intransferible) si el resultat tangible, els vins dels celler, no passessin d'un nivell anecdòtic. No és pas el cas. El Prat d'Egna 2004, un coupatge de Cabernet i Merlot, és un vi que, més enllà de ser rar i escàs, és francament valuós. A la meva agenda vaig anotar-hi: "Nas interessant, especiat, amb bones notes de criança. Molt bon volum. Tanins una mica rugosos, però madurs. Carnós, amb caràcter." En definitiva, un vi molt satisfactori, que entra plenament en els paràmetres (geogràfics, antropològics...) d'allò que busco i allò de què m'agrada parlar en aquest blog.

Si el vi negre del Celler Generi em va satisfer, què diré del seu vi blanc, el Prat d'Egna blanc 2008? Si el negre em fascinava per la seva raresa, el blanc el supera de llarg: crec que no se'n van fer ni mil ampolles i beure'n una ja és un privilegi. Es tracta d'un blanc de chardonnay amb garnatxa blanca i moscatell de gra petit, sense criança en fusta, però amb un volum i un tacte tan sedós que ens podrien fer pensar en una certa criança. El nas és fi i floral, l'atac és llaminer i el final és excel·lent. Sovint, recordant aquest vi penso que, en unes altres circumstàncies, seria un vi de culte. Penso, també, que no acabem de conèixer ni valorar tot el que tenim en aquest petit país nostre...

dilluns, 2 de novembre de 2009

El vi com a aliment: Reivindicació del "box"

L'ascensió del vi català al capdamunt de piràmide de la qualitat mundial ha anat acompanyada d'un constant i preocupant descens del consum. El vi ha abandonat la quotidianitat dels aliments bàsics i s'ha anat convertint en un objecte singular i, gairebé, luxós. La conseqüències per als nostres pagesos són greus. També ho són les conseqüències per a la nostra dieta que es basava, entre altres coses, en el consum continuat i moderat de vi de taula.

Què hauríem de fer per capgirar aquesta tendència, si és que encara hi som a temps? No ho sé pas. Podria ser que l'adopció del "model nòrdic" ja fos irreversible i que en aquest camp del paper del vi en l'alimentació mediterrània, com en tants d'altres, la nostra claudicació enfront dels (nefastos) models "occidentals" sigui definitiva.

A falta de solucions, intentem detectar alguns símptomes del problema. En primer lloc, constatem que veure una copa de vi no és gens fàcil: N'hi ha prou amb comparar el nombre de bars on pots beure una copa de cervesa (tots) amb el de bars on pots beure una copa de vi. Ep! vull dir una copa de vi que, com a mínim, tingui el mateix nivell de qualitat que la copa de cervesa! Si, en lloc de parlar de bars, pensem en el consum a casa, el problema és encara pitjor: Com podem beure, de manera quotidiana, aquella copa de vi a cada àpat que els metges recomanen?

El "box", aquest recipient de tres o cinc litres que es pot anar buidant sense que hi entri l'aire, podria ser una eina per a la solució d'aquest problema. Caldria encoratjar els productors perquè l'utilitzessin cada vegada més i caldria fer arribar al consumidor, d'una banda, la bondat del consum regular i moderat de vi de taula i, de l'altra, la clara superioritat del box sobre l'ampolla perquè és més eficient a l'hora d'evitar l'oxidació del vi. Caldria, també, que els productors dissenyessin vins específics per al box, és a dir, per a la divisa "vi-com-a-aliment": vins saborosos i ben fets, amb una bona qualitat i un grau alcohòlic entre els 12 i els 13 graus, vins amb nom i cognoms, que reflecteixin un determinat terroir. Vins fets per acompanyar els àpats de cada dia.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Xarel·lo: Vi

Tots sabem que la paraula xarel·lo ha designat, en llenguatge col·loquial, el vi, afegint-hi, gairebé sempre, una connotació positiva: "el bon vi". Vist així, tots bevem, i hem begut, xarel·lo, en el sentit que hem begut i bevem vi, bon vi català.

Però en sentit estricte... vull dir, xarel·lo autèntic, vi fet amb raïm de xarel·lo, n'hem begut recentment? Deixant de banda, és clar, que el xarel·lo forma part essencial del cava, el cert és que s'estava perdent l'art de vinificar xarel·lo per ell mateix, amb la intenció d'obtenir vins monovarietals de gran qualitat.

És una excel·lent notícia el veure com diversos cellers del Penedès estan treballant el xarel·lo amb un rigor i un encert molt grans i veure com ara podem trobar tres o més vins blancs del màxim nivell que extreuen d'aquests ceps el bo i millor que ens poden donar. Vins que han de ser doblement benvinguts perquè, a més de reivindicar aquesta varietat tan nostra, ens ofereixen unes característiques organolèptiques que són novelles i, al mateix temps, acurades i valuoses (i.e., allunyades de tot sensacionalisme fàcil).

Un d'aquests xarel·los excel·lents és el del celler Pardas, del que ja he parlat en una altra ocasió. El que avui em motiva a escriure aquestes ratlles procedeix de Can Ràfols, un celler capdavanter en tantes coses i admirable pel rigor dels seus productes. No vull aturar-me ara a repassar les bones ampolles de Can Ràfols que he tastat al llarg dels anys, però sí que vull deixar constància de que no conec cap altra interpretació de la pinot noir, al sud del Pirineu, que superi l'admirat Ad Fines.


Llegeixo a la contraetiqueta del Xarel·lo Pairal 2005 de Can Ràfols dels Caus que d'aquest vi singular només se n'han fet 3.000 ampolles i que els ceps d'on ve aquest vi tenen més de seixanta anys. També, que el most ha fermentat en bótes noves de castanyer de 450 litres "com es feia antigament". El cas és que és un vi d'una riquesa notable i amb un cos i una densitat importantíssimes, ben equilibrades per una acidesa justa i ben aconseguida i per una frescor llaminera. També hi trobarem, cal dir-ho, aquell punt de sorprenent i "diferent" que el fa més atractiu, però tot sempre dintre d'uns paràmetres de gran solidesa i harmonia.

En definitiva, un vi "rar" i valuós, un vi que sembla mentida que es pugui trobar al nostre abast, enlloc d'haver anat a parar completament a les mans d'uns pocs col·leccionistes afortunats. Quin gran vi per acompanyar, ahir al vespre, uns ceps crus grossos i turgents, tallats ben fins i amanits en la seva justa mesura!

dijous, 1 d’octubre de 2009

Ctònia, canvi d'etiqueta i canvi d'estil



Amb la collita 2008 el personalíssim Ctònia de Masia Serra, de Cantallops, estrena una nova etiqueta força cridanera. Al mateix temps, s'hi observa un important canvi d'estil. Ja he explicat en algun altre lloc com valoro aquest vi de garnatxa blanca de producció molt petita i virtuts sorprenents. Es tractava d'un vi amb una criança notable, un vi que creix amb el pas del temps. Un vi que potser no era del gust de tothom, però que a mi m'havia ofert moments molt plaents i del qual encara tinc alguna ampolla descansant al meu celler.

Què passara ara, amb aquest canvi d'estil? El cert és que el vi és diferent, però també és molt encertat. M'expliquen al celler que només la meitat del vi ha estat criat en bóta. El color és menys daurat que en collites anteriors. El nas no és molt potent, però és força elegant, amb unes lleus notes cítriques. Dóna una excel·lent sensació de volum a la boca. És un vi fresc i complex al mateix temps, amb una acidesa magnífica que fa pensar en els bons Borgonya. Un vi que aconsegueix ser molt ple sense decantar-se cap a les sensacions licoroses o greixoses. Un altre vi que podem afegir a la llista de magnífiques garnatxes blanques de l'Empordà, uns vins blancs que, com el Masia Carreras del celler Martí Fabra, de Sant Climent, viuen una vida discreta i força anònima, coneguts i apreciats només per un minúscul cercle de, diguem-ne, fanàtics.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Unes hores al celler Mas Llunes


Una hora, o potser força més, és el temps que vaig passar a la fresca sala de criança del celler Mas Llunes, de Garriguella, envoltat de les bótes que contenen el gran trencaclosques de la collita de l'any passat: garnatxa i carinyena de vinyes joves i de vinyes velles, syrah, cabernet sauvignon i cabernet franc... En un ambient de gran quietud en que el temps semblava haver-se aturat, vaig gaudir del privilegi de poder anar coneixent una a una les diverses peces amb que es construirà, un dia, el Rhodes 2008 i l'Emporion 2008.

Ja he explicat en algun altre lloc d'aquest blog la importància que dono a aquest celler de Garriguella, relativament nou, però amb un projecte molt atractiu i sòlid. És cert que els vins del Celler Cooperatiu són cada any millors, però del paisatge de vinyes que em captiva cada cop que miro Garriguella des del Puig de la Malaveïna, n'han de sortir necessàriament vins d'un nivell superior: Avui per avui, aquests són els vins del celler Mas Llunes.

Mentre el senyor Antoni Roig m'anava comentant les virtuts de cada partida, les característiques de cada vinificació (i, podem dir-ho també, els problemes de la comercialització del vi de l'Empordà), jo anava tastant amb delit uns vins que, tot i estar encara a mig camí de la seva "educació" o "criança" ---élévage---, ja em fascinaven per la seva personalitat i la seva perfecció. Si, en el moment crucial de fer encaixar totes aquestes peces, l'art del "faedor de vi" ---el winemaker---, mogut pels astres o per Baccus, sap fer-les ressonar en harmonia, crec que veurem uns vins del 2008 del bo i millor.


Mentre esperem l'arribada d'aquests vins del 2008, que tot fa pensar que seran magnífics, he de comentar els tres vins negres que aquest celler comercialitza en aquest moment i que són els que he pogut tastar aquest estiu:

El Cercium 2007 és un vi de criança curta que apareix per primer cop en aquesta collita. Té un bonic color roig viu. Al nas no és molt expressiu, però a la boca és frec i saborós, molt pur i amb una bona dosi de fruita. Agradable i ben equilibrat, té un cert caràcter. M'ha agradat molt.

L'Emporion 2004 és un vi concentrat i potent, amb una bona estructura, un vi seriós, de bona classe. Però, en la meva opinió, el Rhodes 2005, sigui per la bonança de la collita, sigui per un encert superior en la vinificació, sigui pel meu gust personal, m'ha semblat que li passa ben bé al davant. Diria que és el millor vi d'aquest celler i, potser, "el" meu vi d'aquest estiu. Té una bona densitat de color i un nas d'una certa potència, amb boniques notes d'espècies, animals, de cuir... A la boca és voluminós i amb caràcter, carnós, saborós, ple i madur. Concentrat i rodó, amb un bon final i uns tanins lleument dolcencs. Un vi que s'acosta a l'opulència, un vi preciós.

divendres, 18 de setembre de 2009

Monastrell a l'Empordà


Aquest estiu, pel motiu que sigui, no he recorregut tan intensament els cellers de l'Empordà com altres anys, però sí que he fet algunes visites notables, de les que aniré donant notícia en aquestes pàgines.

Per exemple, del celler "Castillo de Perelada" (sic) comentaré la interessantíssima novetat dels dos vins que han posat al mercat, elaborats amb raïms de monastrell de la seva finca d'Espolla. Crec que és la primera vegada que aquest celler treballa aquest cep. El resultat és magnífic i benvingut.

D'una banda, el Finca Espolla 2006 és un vi de producció molt limitada (menys de deu mil ampolles) que s'afegeix als dos altres vins de finca del celler, ambdós ben apreciats: Finca Malaveïna i Finca La Garriga. És un cupatge de monastrell i syrah al 60/40, amb 15 mesos de criança en roure francès. Aquest nou vi de finca és magnífic! Al nas és complex i interessant, a la boca és ple i molt saborós. No li manca cos, però no es passa gens ni mica d'extracció. Elegant i amb una certa "linealitat", entesa com aquesta capacitat d'alguns vins d'anar-te donant bones sensacions de manera successiva al llarg del seu pas per la boca.

L'altra novetat és també un vi de monastrell, la setena entrega de la "saga" Ex Ex, que tants bons moments m'ha donat. El Ex Ex 7 és, efectivament, un monovarietal de monastrell del qual se n'han fet prop de tres mil ampolles (quantitat força elevada, tractant-se d'un Ex Ex!) . Procedeix de la mateixa finca d'Espolla i de la collita del 2005. Cal dir que la collita 2005 va ser molt bona a l'Empordà. Després de les mediocres (o fins i tot, francament dolentes) collites del 2002 (any massa fred), del 2003 (any massa calent) i del 2004 (any complicadíssim a l'Empordà), amb el 2005 arriba per fi una collita excel·lent, comparable a la del 2001. Ho he pogut comprovar en diverses ocasions.

Aquest Ex Ex 7 m'ha agradat molt! Per damunt de tot, té un nas que enamora, amb complexitat, amb una bona multiplicitat d'aromes que harmonitzen amb elegància les notes fruitades amb les balsàmiques i les de criança. El vi té potència i una gran amplitud, com ens hem acostumat a exigir dels vins, però també té elegància i una bona dimensió lineal. Un gran vi per gaudir de bones sensacions en un tast a pleret, perllongat.

Com que, de mena, sóc més propens a la crítica que a l'alabança, no m'estaré d'assenyalar un punt que, tot i ser menor, em desagrada. La gent del "Castillo de Perelada" (sic) han tornat a canviar el disseny de les etiquetes dels seus vins. I això inclou també els tres "Finques" i el Ex Ex. Crec que les noves etiquetes són inferiors a les antigues, però no es tracta d'això. Es tracta de que, en la meva modesta opinió, el Finca Malaveïna, el Finca La Garriga i, sobre tot, el Ex Ex, són vins que ja havien adquirit una certa imatge que era reconeguda i apreciada per un cert nombre d'amics dels bons vins. Tots sabem que la tirania del màrketing ens obliga a estar canviant constantment les etiquetes dels productes per fer que el consumidor que resegueix amb la mirada les lleixes dels supermercats faci el moviment d'abastar el nostre producte en lloc del de la competència. Però, francament, creuen els experts de Peralada que un vi com l'Ex Ex s'ha de moure amb aquests mateixos paràmetres? Jo diria que no. Com a "col·leccionista" de Ex Ex (en un cert sentit) em dol que el celler no hagi mantingut la imatge del producte.

divendres, 31 de juliol de 2009

Acostament a "Terra Remota"

L'altre dia vaig passar, una vegada més, per les impressionants instal·lacions del celler Terra Remota, que es troben a cavall entre els municipis de Sant Climent i Capmany. Volia tastar les noves collites, és a dir, el negre 2007 i el blanc 2008, però encara no estaven disponibles. La sorpresa va ser que em van mostrar un nou vi, anomenat Clos Adrien 2006, en el que hi predomina el syrah i que representa el nivell superior de la producció d'aquest celler.
El cert és que aquest "Clos" (que procedeix d'unes vinyes que de closes no en tenen res...) mostra un caràcter i una qualitat molt interessants i em fan esperar encara amb més interès, les successives collites que estic segur que mereixeran la nostra atenció.

Només vull fer dos comentaris crítics.

El primer fa referència al preu d'aquest "Clos Adrien". Té poc sentit afirmar que es tracta d'un vi "car". Però sí que és cert que el seu preu el fa "jugar" en un determinat sector del mercat, en el qual hi ha, per exemple, jugadors com poden ser el Cims de Porrera o l'Alión.

L'altre comentari que, amb tot el respecte pel celler i les persones que el promouen, no em puc callar, és que trobo que el nom del celler "Terra Remota" té, per a mi, unes desagradables connotacions colonials. Senyors propietaris: l'Empordà no en té res, de remot. Anomenar-lo "terra remota" només pot voler dir que vostès se'l miren des de massa lluny.

Malgrat tot això que he dit, vull seguir d'aprop els vins d'aquest celler perquè crec que tot apunta a que ens donarà productes formidables. El Clos Adrien 2006 n'és una bona mostra.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Enyorança de Jean Leon

Quan tasto algun dels vins actuals del mític celler Jean Leon, com aquest intrascendent Magnolia (sic), no puc evitar sentir enyorament d'aquells temps en que vaig tastar per primera vegada els vins de Jean Leon i em van deixar una impressió profunda. Parlo de quan el Cabernet i el Chardonnay d'aquest celler encara no es podien trobar a les botigues del nostre país i aconseguir-ne una ampolla va ser una tasca no del tot fàcil. Jo havia conegut l'existència (i la trascendència) de Jean Leon gràcies a un llibre fonamental d'en Jaume Cuirana sobre els vins de Catalunya, editat el 1979. Érem a les primeries de la dècada dels 80 del segle passat! Finalment, vaig poder comprar diverses ampolles de Jean Leon Cabernet Sauvignon 1978 i immediatament vaig adonar-me que estava davant d'un vi que es situava a un nivell molt per damunt dels altres vins catalans del moment. Ara que han passat tants anys, no m'atreveixo a escriure una nota de tast, que ben segur estaria pervertida per la glorificació de la memòria. El que sí que puc afirmar és que es tractava d'un vi que exigia un llarg (llarguíssim!) període de maduració a l'ampolla. De fet, l'última de les ampolles d'aquell 1978 la vaig obrir no fa pas tant de temps, pels voltants del seu 20è o 25è aniversari... i crec que estava, finalment, en la seva plenitud.

A dia d'avui, veure convertit el nom de Jean Leon, que jo associo a la meva descoberta del vi de qualitat, en una simple filial d'una macro-empresa vitivinícola, per molt respectable que sigui, i tastar els seus vins i constatar que res no em diuen, és una font d'enyorament.

divendres, 10 de juliol de 2009

Garatges al Montsant

L'èxit recent que ha obtingut un vi del Celler Acústic, dels Guiamets (95 punts de Robert Parker), m'ha fet recordar una visita que vaig fer a diversos cellers d'aquesta zona. Algun d'ells, com aquest Acústic, són uns cellers tan minúsculs que exemplifiquen ben bé el que s'ha donat en anomenar "vins de garatge". Produccions molt petites, dirigides per persones amb un entusiasme fenomenal, que surten d'instal·lacions minimalistes i que, en un bon nombre de casos, dónen resultats excel·lents, gairebé "màgics", per utilitzar una paraula que ens sorprèn de trobar a l'etiqueta d'aquest "Auditori 2007". Una altra característica comuna d'aquests petits cellers és que treballen sempre a partir d'una matèria primera de gran qualitat.

Parlaré dels vins que més m'han interessat d'entre els "garatges" que vaig visitar, ara deu fer cosa d'un any, i començaré, doncs, pel Celler Acústic, la visita del qual va ser molt agradable. En una nau no massa gran que hi ha en un dels carrers del nucli dels Guiamets, un membre de la família Jané Ventura (un celler importantíssim del Penedès, del que hauré de parlar algun dia), desenvolupa el seu projecte personal que es tradueix en dos vins de garnatxa i carinyena que jo recomano plenament. Es diuen Acústic, com el propi celler, i Braó i ambdós són d'una qualitat notable. Crec que el Braó agrairà un cert temps de criança a l'ampolla.

Recordo que, quan vaig visitar Acústic, em van convidar a tastar, directament d'un dipòsit d'acer inoxidable, una garnatxa excepcional. És possible que es tractés del que avui és el vi que du el nom de Auditori i el subtítol de "vinyes velles màgiques de garnatxa". Ja he comentat que aquest vi, del qual sembla que només n'han sortit unes 2.000 ampolles que han anat, pràcticament totes, a Amèrica, és el que l'equip de Robert Parker ha puntuat ni més ni menys que amb uns impressionants 95 punts. Més enllà de la credibilitat que ens mereixi R.P. o de la relació d'amor-odi que hi tinguem, a mi m'agrada que un celler com aquest pugui entrar en el mercat mundial amb una carta de presentació tan covejada com aquesta. Respon el vi a les expectatives que la puntuació de R.P. genera? No m'estranyaria gens, però encara no ho puc afirmar. Aconseguir-ne una ampolla no ha estat gens fàcil (hauria estat impossible sense l'ajuda dels companys de verema.com) i ara que la tinc al davant, potser penso que més valdria esperar un parell o tres d'anys a obrir-la...

Anem ara d'un petit celler dels Guiamets a un altre de més petit encara, a la localitat de Darmós. Les instal·lacions del Celler Vinyes d'en Gabriel es redueixen a un petit garatge que hi ha al costat de la carretera principal, a ma dreta, poc abans d'arribar al Celler Joan d'Anguera. En contrast amb la simplicitat dels mitjans materials, els dos vins que surten d'aquest celler són magnífics i extraordinàriament fruitats. Es diuen L'heravi. Ja n'he parlat en algun altre moment.

I en aquesta progressió de petit a minúscul, podríem parlar ara del celler Vermunver, les instal·lacions del qual s'encabeixen en una planta baixa ben estreta d'una casa de poble de Marçà. El vi que elaboren s'anomena Gènesi i la seva qualitat em va deixar àltament impressionat.

Al mateix municipi de Marçà hi ha un celler (que ja no és tan minúscul) que també ha iniciat fa poc una trajectòria molt encertada. Parlo del Portal del Montsant, que són els autors del Brunus i del Santbru blanc i negre. Em manca informació de primera ma sobre aquest celler perquè es van limitar a vendre'm unes ampolles dels seus vins, però els dos Santbru em van semblar uns vins plens de caràcter i especialment el blanc, sense ser un vi fàcil, em va semblar complex i important.



Per acabar, vull parlar d'un vi d'un altre celler de Marçà que no he tingut ocasió de visitar i del qual, per tant, no sé més del que pugui haver après navegant per internet. Com que segueixo la norma de no posar en aquest blog res que no hagi experimentat per mi mateix o, com a mínim, en tingui un coneixement prou directe, res no diré del celler Josep Maria Vendrell, només que vaig tastar el seu L'Alleu 2005 i, per la seva qualitat, l'he de posar en la mateixa lliga que els vins anteriors.

dilluns, 15 de juny de 2009

Puntils, de la Cooperativa de Garriguella

Els vins de la Cooperativa de Garriguella eren, fins ara, relativament simples però ben fets i força agradables, principalment els que duen el nom de Puntils. En aquestes darreres collites, però, crec que han fet un salt qualitatiu important. He tastat el Puntils Blanc 2008 (majoritàriament garnatxa blanca) i el Puntils Negre 2006 i m'han semblat els millors vins que s'han fet mai a aquest celler. Molt saborosos, amb una acidesa modèlica i sense focs d'artifici innecessaris. És agradable veure com un celler tradicional com aquest segueix una ruta tan encertada!

dilluns, 1 de juny de 2009

La Vinyeta: Encara millor

He passat pel celler La Vinyeta de Mollet de Peralada i he tastat les noves collites. Cada vegada m'agrada més aquest celler i els seus vins. És clar que ja des del primer moment es va veure que estàvem davant d'un projecte seriós i engrescador, però aquestes noves collites confirmen, si cal, aquella primera impressió. Tot hi és escaient: un indret "de postal", unes instal·lacions avançades i mesurades, uns preus molt raonables, i unes idees força clares de com cal fer les coses.

El llavors* 2007 (amb la seva etiqueta d'un disseny força exagerat) és un cabernet-samsó-merlot-garnatxa de criança curta, molt ben afinat, amb un nas plaent i una justa complexitat en boca. M'ha semblat més equilibrat i saborós que el 2006. Però on el celler mostra tot el seu millor potencial és en els dos vins sense criança: Heus* negre 2008 i Heus* blanc 2008. Diria que, a nivell de vins sense criança, són potser del bo i millor que avui es pot trobar a l'Empordà. El negre té un pas de boca impecable, hom diria que té les notes cremoses que associem a la criança en fusta. Molt ple, molt plaent i també més complex, més elegant, que les collites anteriors. Suposo que la vinya va a més amb el pas dels anys. El blanc és una demostració més del que es pot fer a l'Empordà amb la garnatxa blanca. Ja en el tast que vaig fer al propi celler em va impressionar el nas franc i precís i un volum a la boca força considerable.

Tot fa pensar que aquest celler ens donarà, si res no es malmet, moltes més collites de bon vi, en el futur.

diumenge, 10 de maig de 2009

El factor temps: Dos exemples i un contraexemple

En un cert moment vam passar del culte exagerat a la vellesa a consumir vins que, en la meva modesta opinió, són encara massa "crus". Els cellers ja pràcticament no fan criança en ampolla i no és gens fàcil fer nosaltres mateixos aquest envelliment, en unes condicions acceptables. Tot ens empeny al consum prematur dels magnífics vins catalans. Paral·lelament, el nostre gust s'ha anat decantant cap a una millor apreciació del caràcters joves (cosa, en principi, molt positiva) i a un creixent rebuig ---o, com a mínim, desconeixement--- de les característiques que aporta una maduració en ampolla que tingui la durada justa.

He d'acceptar que a mi m'atreuen poderosament els vins que han madurat i han adquirit aquella dimensió suplementària que el temps i l'ampolla poden aportar, i tinc la sort de disposar d'un àmbit apropiat per deixar que el temps actui amb tranquilitat. Vull comentar aquí dos exemples de vins que he tastat recentment i que, en la meva opinió, han guanyat en qualitat ---i en "profunditat", ni que sigui a costa d'apaivagar la potència jove--- en aquests pocs anys de repòs que els he atorgat. Potser es tracta, com altres vegades, d'opinions esbiaixades i massa personals. Llegiu-les amb esperit crític i jutjeu per vosaltres mateixos.

Crec que la primera collita del Finca Malaveïna, de Peralada, va ser la del 1999, però la del 2000 ha estat potser una de les més reeixides i, ja en el moment en que va sortir al mercat ens vam adonar que l'equip d'enòlegs de Peralada havien creat un vi de referència. Ara bé, aquest Finca Malaveïna 2000, begut a dia d'avui, després de reposar uns 7 anys al celler, s'ha convertit en una petita joia, un vi molt ben afinat i complet, en el qual la força inicial s'ha convertit en una complexa elegància i totes les facetes del vi s'han integrat perfectament. Salvant la fragilitat de la memòria, crec que el temps ha fet pujar aquest vi un parell de graons en el camí de la perfecció. A més, la consciènia d'haver estat capaços d'esperar amb paciència fins el moment just, no deixa de comportar una certa satisfacció afegida...

També ha valgut la pena saber esperar el moment just d'obrir una ampolla de Masia Carreras Blanc 2003. En algun altre lloc d'aquest bloc he deixat constància de com segeueixo i valoro els vins del Celler Martí Frabra, de Sant Climent. Aquest blanc atípic, massiu i dens, obtingut per una llarga criança de carinyena, em va resultar, quan el vaig tastar fa uns anys, enigmàtic i interessant. Ara, després que el temps l'hagi anat afinant i amorosint, posant en moviment ressorts ocults, aquest blanc s'acosta a la monumentalitat i ens deixa sensacions de beatífica plenitud.

Ara bé, saber esperar que un vi vagi madurant lentament fins arribar al seu millor moment té també el seu risc. És inevitable que, en alguna ocasió, ens trobem amb la sensació que tot aquest temps d'esperar ha estat en va o, fins i tot, ha estat contraproduent. Posaré un exemple recent en que un vi que, a priori, tenia totes les qualitats per anar creixent a l'ampolla, a l'hora de la veritat, no va respondre gens ni mica a les expectatives que jo hi havia dipositat. Es tractava d'un Mas La Plana 1997 que, per tant, ja havia superat el seu primer deceni de vida, però que havia perdut bona part de les qualitats que devia posseir fa uns anys, sense guanyar-ne de noves. Un vi relativament lineal, sense arribar a ser, de cap de les maneres, decrèpit. Un vi que em va fer gaudir i, al mateix temps, lamentar els anys d'espera innecessària i, potser, contraproduent.

diumenge, 8 de març de 2009

En podeu dir terroir, si us ve de gust

L'obsessió de categoritzar, puntuar, establir rànkings i, en definitiva, l'obsessió del "number one" o el "best seller" és una de les conseqüències nefastes d'aquest món globalitzat que ens ha tocat viure.

Renego amb força d'aquesta tendència que vol reduïr l'experiència sensorial, multidimensional ---i profundament subjectiva--- que ens generen els bons vins, degustats ens l'ocasió apropiada, a una única dimensió.

Una poesia de 100 punts o una posta de sol de 100 punts són termes ridículs, que cap persona culta no gosaria utilitzar. De la mateixa manera, en un bon vi hi ha una multiplicitat de matisos que, si som capaços de discernir-los i apreciar-los, poden donar lloc a una experiència remarcable. Però aquests matisos no es deixen encabir fàcilment en un esquema lineal, numèric, objectivable.


Dic això a rel del Manyetes 2005 que formava part del darrer tast del nostre grup. Un vi excel·lent que, possiblement, no formarà part de les "llistes dels millors Priorat", però que ens va enlluernar a conseqüència, principalment, de la seva fidelitat a un estil i un país concrets. És el vi menys conegut (no pas el "segon vi") del Celler Clos Mogador, de Gratallops, on en René Barbier encunya alguns dels vins més grans del nostre país.

Els aficionats al vi tenim un deute infinit amb en René Barbier i el petit grup de pioners del nou Priorat. Tenir al costat de casa el bé de Déu dels vins del Priorat ---del Clos Mogador a L'Ermita, passant pel Vall Llach, el Clos Martinet, el Doix o el Clos Erasmus--- és un privilegi. D'altra banda, en el creixement ---potser excessivament accelerat--- que sotragueja el Priorat d'avui, hi trobem un afany, perfectament legítim, de buscar un cert "nou estil" que alguns titllen de "més internacional". Afortunadament, aquest Manyetes (i molts d'altres) mantenen uns paràmetres prioratins estrictes. Digueu-ne "terroir", si voleu. El cas és que la degustació del Manyetes 2005, que recomano amb ple convenciment, ens va confirmar, si és que mai cap de nosaltres ho havia posat en dubte, que el Priorat existeix i és un referent universal.