El gran nebbiolo de Catalunya

L'existència de la vinya de nebbiolo del torrent de la Guixera, prop de l'Albà, no era cap secret, però el cert és que poca gent n'havia sentit a parlar —fins ara que, amb l'aparició de la primera collita comercial de l'icònic vi El Miracle, aquesta vinya ha irromput a l'actualitat vitivinícola catalana.

Repassem la història d'aquesta vinya única, que s'amaga entre boscos a la solana del Puig del Miracle.  Tinc entès que va ser un caprici d'un gendre piemontès d'algun Marquès d'Olivella —llinatge que, com és sabut, posseïa la major part de les vinyes d'aquesta contrada. Quan el marquès va vendre les terres els anys 80, aquesta parcel·la minúscula va anar a parar a un parcer que es deia Aguadé com jo. La meva família procedeix d'aquella mateixa zona i no fóra gens estrany que en Martí Aguadé —el viticultor que ara té cura de la vinya de nebbiolo— i jo estiguem remotament emparentats.

El vi que descric avui —aquest primer gran nebbiolo de Catalunya que ha enlluernat la crítica mundial— és un treball a quatre mans. D'una banda, en Martí, que ha treballat diverses temporades a les millors «azienda» de Barolo i La Morra; de l'altra, el mestre de l'enologia, en Raül Asens, que es va proposar crear, a partir de la parcel·la que va plantar aquell gendre del marquès d'Olivella, un vi excepcional. Els primers assajos es van fer a la collita del 2000, però no va ser fins la collita del 2004 que la qualitat del vi va satisfer plenament en Martí i en Raül.

A partir d'un rendiment baixíssim —inferior als 700 kg/ha— el most va fermentar (amb rapa i una llarguíssima maceració) sense llevats afegits en bóta oberta i després es va criar en dues bótes de castanyer de cinc-cents litres, per un període de temps proper als dos anys i mig —seguint la tradició dels Barolo clàssics. El procés s'ha desenvolupat en unes minúscules instal·lacions del monestir de Santes Creus. Finalment, el vi s'ha criat a l'ampolla fins ara que, deu anys després de la collita, els dos winemakers consideren que ja està a punt per enlluernar el món, des d'aquest racó de l'Alt Camp.

El vi es diu El Miracle 2004 i l'etiqueta —simple i elegant— només proclama la varietat de raïm «nebbiolo» i el nom del celler: Vinyes de l'Albà. Durant aquest llarguíssim període de criança en ampolla —com escau a un nebbiolo que vulgui ser gran— alguns bloggers (en Joan, en Ramon, la Ruth, jo mateix...) hem pogut anar tastant aquesta meravella en els seus successius estadis d'evolució, gràcies a la generositat d'en Martí i en Raül, però se'ns va demanar discreció. Ara que el vi ja és al mercat, s'escau que aquest blog en parli. Tanmateix, dir que aquest vi està al mercat és una certa exageració, perquè la producció de només dues botes ja està pràcticament exhaurida entre els que en coneixíem l'existència.

Us estalviaré la nota de tast d'aquest vi, perquè ja se n'han publicat un parell a les que ben poc puc afegir. Només, potser alguna nota purament personal, per indicar que aquest vi —del que avui he destapat, per primera vegada, una ampolla amb etiqueta— m'ha semblat un dels més grans que s'han fet mai al nostre país. La seva multiplicitat aromàtica fa que no em cansi d'ensumar-lo, mentre vaig escrivint al meu quadern paraules força buides de sentit: flors seques, prunes confitades del rostit, prunes assecades, prunes fresques, pinyons, menta, espècies, cireres, cuir vell, fruita dolça, fruitetes vermelles, fum, metall, regalèssia, ...

Un vi increïble —un vi que no sembla possible. Potser per això es diu El Miracle.

[Evidentment, aquest article és una innocentada, la primera que publico en aquest blog. El meu avi es deia Martí Aguadé i va néixer a Santes Creus, Raül Asens és una contracció de Raül Bobet i Joan Asens i "El Miracle" és el nom d'un vi que existeix. Les vinyes de la zona eren propietat del Marquès d'Olivella. Pel que fa a totes les aromes que dic que he trobat en aquest vi, la llista és la traducció directa de les aromes típiques del nebbiolo, segons Robert Parker. La resta és pura imaginació. Espero que la facècia us hagi distret. Que tinguem un bon any!] 

Terror extrem i persistent

No, no m'he equivocat pas en el títol d'aquest article. No volia dir «terroir extrem...» sinó «terror extrem...». I això perquè estic llegint un llibre d'un terror tan profund i insuportable que no me'l puc treure del cap —ni el puc deixar de llegir, encara que la lectura em faci mal, molt de mal.

La sensació de terror, l'angoixa per tantes matances sanguinàries és immensa... perquè no és una obra de ficció. És un estudi sistemàtic i implacable d'uns fets que ens han fet com som —uns fets tan terribles que només l'oblit ens ha permès sobreviure.

És un llibre de 700 pàgines amb una desfilada d'assassins, massacres sistemàtiques i premeditades, violacions i exterminis que deixen en ridícul qualsevol relat de ficció del gènere «gore». Els assassins estan anomenats amb nom i cognom, i hi podem reconèixer els noms que ens obligaven a honorar a les escoles, quan jo era jovenet, els noms que duien les places i els carrers de les nostres viles, els rostres que vèiem a les fotografies de les parets —al costat del crucifix. Sabíem prou bé que eren éssers malignes però, per sort per a nosaltres, no ens adonàvem plenament de la magnitud immensa dels seus crims. Si ho haguéssim sabut, com hauríem pogut sobreviure?

Parlo de l'obra «The Spanish Holocaust» de Paul Preston, un llibre que cal llegir, per desagradable que sigui, perquè és necessari que coneguem les ferotges matances a cadascun dels pobles d'Andalusia, a cada poble d'Extremadura, a cada barri de Sevilla... i així successivament.

«Paul Preston's account of the torture ans slaughter of thousands of civilians and captives during and after the Spanish civil war vividly describes events that we would inhesitantingly describe as war crimes or crimes against humanity ... drawing on meticulous research over many years, Preston leaves no room for doubt that the events he describes were ... crimes so appalling that they negate our humanity. He wept at times as he prepared what he calls "an extremely painful book to write". Readers will weep too» (Financial Times)

Per fer menys penosa la lectura d'aquest bany de sang i crueltat —cosa impossible— l'acompanyo amb vins exquisits de la Terra Alta. He parlat de l'Avi Arrufí, d'Il·lusió; avui vull parlar de La Fou els Amelers 2012,de Batea, una altra de les grans garnatxes blanques que es fan en aquesta terra entre l'Ebre i el riu d'Algars.

Aquests tres vins, posats en aquest mateix ordre, mostren una certa progressió de més expressivitat a més austeritat. L'aroma d'els Amelers és fina i elegant, plena d'exactitud i de tensió —també de delicadesa. El trobo força «racional» o «cartesià», de virtuts una mica ocultes que van fent-se més evidents a mida que el vi va creixent a la copa. Algun indici de fruits secs, algun indici cítric, de fruita àcida, alguna cosa floral. Com va evolucionant a mida que li toca l'aire! Lentament, va sorgint la fruita fresca —raïm, préssec de vinya— i el vi va adquirint un volum notable, sense perdre ni el tremp ni la puresa. Un vi exquisit que exigeix un tast atent i introspectiu.

Grans garnatxes blanques: Il·lusió

La carretera de Vilalba dels Arcs a Batea, si la feu quan els ceps estan en el seu més gran esplendor i, encara millor, si bufa una mica el cerç, us oferirà ondulacions de vinyes en un paisatge amable i de bellesa senzilla. L'alçada oscil·la ben poc per sobre i per sota dels tres-cents cinquanta o quatre-cents metres. El sòl és argilenc. Les partides es diuen Barball, lo Benifet, los Tres Termes, l'Àuber, lo Barranc Vicari... També, les Coves, on hi ha una vinya de garnatxa blanca que deu unes set hectàrees, plantada fa més de cinquanta anys. És una vinya del celler Xavier Clua de la que surten les quatre mil ampolles d'un vi que es diu Il·lusió.

Vaig conèixer en Xavier i la Rosa fa poques setmanes, i vam estar enraonant mentre teníem a l'abast un decantador amb el seu Mil·lennium i també un màgnum d'Il·lusió —que em va seduir immediatament. He de reconèixer que les primeres ampolles de Clua que vaig destapar —fa ja un grapat d'anys— em van passar una mica desapercebudes i potser això va fer que no hagi dedicat a aquest celler l'atenció que ara m'adono que mereix.

Potser per tot això —la seducció de l'Il·lusió, la solidesa del Mil·lennium, la meva recança de no conèixer prou bé aquest celler de Vilalba— avui he destapat un Il·lusió 2013 i, amb la seva cooperació, he deixat créixer un somieig de viatges a la Terra Alta i de cobejances de vins deliciosos...

L'aroma d'aquest vi és plena de complexitats i només un nas força més precís que el meu podria —potser— descriure els seus caires. Hi ha una fruita dolça que no és ben bé préssec, hi ha anisats i fruits secs, fins un indici de pell de taronja. Però no em feu massa cas, que l'aroma és força subtil i la ment, ja ho sabeu, sucumbeix fàcilment a la suggestió. El vaig bevent a pleret, sense pretensions analítiques, i m'agrada molt, em sorprèn i m'enamora. Hi ha netedat i equilibri, però no pas austeritat, ni sequedat estèril.

Acidesa, consistència, puresa, sabor, tensió, densitat... són paraules que em vénen a la ment quan tinc aquest vi a la boca. Hi ha una notable persistència, unes certes sensacions esfèriques, fresques, que s'adhereixen al paladar i hi romanen sense degradar-se. Una lleu untuositat ben contrapuntada per l'acidesa. La rectitud del vi domina sobre qualsevol sensació endolcida o falsament voluptuosa. Incita a una certa introspecció.

Per tal de descriure'l amb una imatge —quan les paraules em manquen— he usat un tetràedre de Reuleaux de fusta noble que em van regalar fa uns anys. És un objecte immensament plaent al tacte que no és una esfera —té cares i caires— però comparteix amb l'esfera la propietat de l'amplada constant (amb una exactitud d'un 2.5%).

Grans garnatxes blanques: L'Avi Arrufí

Quin llarg camí hem recorregut en poc temps! Si fins fa quatre dies el coneixement de l'existència de les meravelloses garnatxes blanques de la Terra Alta era un arcà que només posseïen un petit cercle d'iniciats, ara som legió els que sabem com en són, de bones, aquelles garnatxes prodigioses. Però encara no podem cantar victòria, perquè encara no hem arribat a la situació que podríem anomenar «de normalitat» en la que a qualsevol establiment mitjanament correcte es pugui demanar una copa de garnatxa blanca de la Terra Alta. O, encara millor, es pugui triar entre un parell de versions —una de més jove i fresca i una altra de més rotunda i complexa.

M'acuso de que aquests vins blancs de la Terra Alta hagin tingut una presència insuficient en aquests «Apunts d'Enografia» i en primera esmena d'aquest mancament publico avui un apunt de L'Avi Arrufí 2011, del Celler Piñol, de Batea. Un vi que vaig descobrir a les entranyes del celler, un dia que el fil d'Ariadna de la Sheila Ulldemolins em va anar guiant entre les bótes i els dipòsits —talment un «jardí de les delícies»— de carinyena a garnatxa i de morenillo a garnatxa blanca...

Avui, en recordança d'aquella jornada a Batea, he destapat una ampolla del 2011. Quina força! És un vi poderós que s'ha criat uns set mesos en bóta i presenta un groc daurat i una llàgrima considerable. Cal ensumar-lo amb atenció, perquè és molt el que té a dintre. Hi ha fruita seca amorosida amb aromes que suggereixen untuositat i, al mateix temps, tensió. Hi ha matisos molt diversos, per exemple: l'aromàtica llima, el préssec ben madur. Hi ha la fusta que, segons el meu gust —això és molt personal— s'hi manté en un bon equilibri: jo no qualificaria pas aquest vi com a fusteny. A la boca, el seu pes és immens, amb una densitat opulenta i un greix que entapissa el paladar, hi persisteix, i es resol en sensacions de qualitat que no decauen. Hi ha un tremp que l'allunya que qualsevol tret grofollut o feixuc.

Estructura, «esquelet», un vi de mida gran que no deixa indiferent, una concentració de sabor punyent i, al mateix temps, vellutat.

Duet d'Encús

Amb molt pocs dies de diferència he destapat un parell d'ampolles de vins d'Encús que havia deixat reposar en el meu celler. Són dos vins magnífics que cobejo amb delit i que cada collita que tasto em plau molt. Són fruit d'un celler singular —ara ja plenament conegut i admirat— amb el que jo tinc una certa «relació sentimental» —potser per ser un celler de muntanya i ser un celler pallarès.

Són dues ampolles de la collita 2010 i són els meus vins preferits d'aquest celler —i amb això no vull pas dir que l'Ekam o el Thalarn no m'enamorin, però sempre acabo decantant-me per l'Acusp i el Taleia, és a dir, pel pinot noir i el sauvignon blanc —amb semillon.

Ja és sabut que el sauvignon blanc, com a norma general, no agraeix la guarda i l'ampolla de Taleia 2010 d'avui potser m'ha confirmat aquesta norma. Vaig comprar l'ampolla al celler, ara fa uns tres anys, després de tastar-lo amb la Mireia, i em va semblar «complex, transcendent i fascinant». Avui, mantenint intacta la seva elegància, potser s'ha simplificat una mica. La tonalitat és clara i neta. L'aroma és cítrica i floral a un mateix temps. L'atac manté una discreta untuositat que més endavant es resol en notes entre cítriques —novament— i lleument setinades. Quan perd la fredor, apareix un bonic caràcter cremós, sense deixar en cap moment la tensió ni l'elegància. El vi és deliciós, però el record —o la creença del record, qui ho sap?— d'aquest vi ara fa tres anys, supera una mica la seva realitat actual.

La segona ampolla ha estat un enlluernador Acusp 2010 —que també vaig comprar en aquella ocasió al celler de Sant Engràcia, en un dia fred de desembre, mentre pels finestrals de migdia de la sala de tast vèiem com la boira s'anava aixecant a la plana de Tremp i la Mireia me n'anava explicant les vicissituds. Com m'agrada aquest nostre gran pinot! Quin delit anar ensumant a pleret les seves aromes múltiples: de fum, de fustes, de fruita amorosida, de cuir. Una aroma penetrant i senyorívola que omple poc a poc la sala on sóc. A la boca hi ha aquella combinació equilibradíssima de sensacions fresques, fluïdes, lleugeres i també cremoses, lineals i clàssiques.

És un vi que convé apreciar sense acompanyament, un vi elegant i madur, sense cap sobrecàrrega ni cap pesantor, sense cap gust espuri. Mica a mica, a la copa hi apareix alguna nota torrada, d'allò que en diuen «caixa de puros» i que a mi em retorna inevitablement a la infància, quan olorava —més o menys d'amagat— les caixes de puros del padrí, sense saber que en aquells precisos moments estava gravant a la meva ment, de manera indeleble, aquesta aroma que ara retrobo en alguns vins —i que em plau trobar-hi. Però no patiu, que aquest indici que esmento és gairebé imperceptible i, en tot cas, està perfectament integrat en un conjunt ple de tremp, ple de sabor. Quina raó tenia en Raül quan va escollir Santa Engràcia per fer-hi néixer el seu vi! La vinya de pinot, crec recordar, és la més alta de totes, per damunt dels nou-cents metres sobre el mar —a tocar de la carena, entre el barranc de Seròs i el barranc de les Bruixes.

Discreció i tensió interior

El meu fill, ara que ja viu pel seu propi compte, em va demanar que li recomanés algun vi de preu discret, i vaig pensar en el  Montsant d'en Tomàs Cusiné, que es diu Mineral del Montsant 2012. Aquest vespre que n'he destapat una nova ampolla i he tornat a escoltar —quantes vegades ho he fet?— la música de «My Song» —aquestes notes de les que s'ha dit que són «relaxed and introspective yet full of inner tension»— em qüestiono per quins motius m'agrada el vi que, en aquesta vetlla plàcida, tinc a la copa.

M'agrada la carinyena. No pas d'una manera cega i abstracta: vull dir que m'agraden les carinyenes que m'agraden o que quan un vi de carinyena m'agrada, m'agrada molt. M'explico? M'agrada aquest caràcter una mica —o molt!— esquerp i rabiüt, sense concessions a la llaminadura, ple de «inner tension» i, quan el vi és realment gran, delicadament vellutat. I el Mineral té alguna cosa d'aquestes.

Busco sovint —cada vegada més?— una frescor fluïda, una discreta elegància «relaxed and introspective», una levitat que eviti l'enfarfegament, una certa simplicitat geomètrica, una certa des-saturació. Quan em trobo en aquest mood, em percaço alguna ampolla de Rully —quina petita joia aquell les Cloux 2012 de Paul & Marie Jacqueson que vaig destapar l'altre dia!— o de Givry, o bé destapo alguna ampolla d'en Joan Asens —un Orto, per exemple o, si tant gran és el meu delit, una ampolla de la Carrerada— o de l'Alfredo Arribas —un trossos. I el Mineral també té, a menor escala, alguna cosa d'aquestes.

No faig escarafalls de les aromes de fustes, si són delicades. Al vi que tinc ara a la copa hi ha uns indicis prou clars de llapis —de fusta de llapis i de mina de llapis— i uns torrats lleus i suaus. Hi ha una tonalitat vermella i jove, hi ha percepció de fruita fresca, hi ha un bonic equilibri. És un vi amb un 80% de carinyena i un 20% de garnatxa i s'ha criat 6 mesos en roure francès. És un «vi petit», és discret, i recordem que el DLC defineix la discreció com la «manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir».

Calories del vi

Una amiga va dir-me que havia deixat de beure vi perquè «du moltes calories, sobretot el negre» i vaig tenir curiositat de saber quantes calories té realment el vi que bevem. Com passa sovint, trobar la resposta a aquesta pregunta pot ser molt senzill o força difícil, en funció de quines siguin realment les nostres exigències.

Si formulem la pregunta al Gran Oracle de Google, immediatament tindrem a la nostra disposició vint mil pàgines on es parla de vi i de calories, però cap d'aquestes pàgines em va satisfer. Les respostes varien força, mai no es justifiquen les afirmacions, es parla de «vi» en termes genèrics i es barreja el tema amb tota mena de teories dietètiques i apologètiques o vituperioses del consum de vi. Fins vaig trobar una pàgina on es donaven les calories d'un «got» de vi, sense explicar de quina mida és el got, i una altra on les calories s'explicitaven en funció de la varietat del raïm! Però, en canvi, no en vaig trobar cap que expressés les calories com a funció del grau alcohòlic —que és el factor principal i, de fet, l'únic.

Ara que crec que he tret una mica l'entrellat de tot això, ho explicaré en aquest article de la manera més clara de què sigui capaç. Tanmateix, no explicaré res que un bon expert en nutrició no conegui.

L'origen de tot plegat
La idea de quantificar l'energia que obtenim dels aliments i els experiments científics per avaluar efectivament aquesta energia són obra del Dr. Wilbur Olin Atwater, un químic que va treballar a la Wesleyan University, a Connecticut, a partir del 1896. La teoria de les «calories» que ara són ubiqües, va desenvolupar-se completament ara fa més de cent anys.

El Dr. Atwater (fotografia de domini públic)

En els seus experiments, el Dr. Atwater sotmetia els diversos aliments a combustió i mesurava l'energia que desprenien. D'altra banda, investigant l'energia a la femta i a les diverses secrecions corporals, va intentar determinar, per a cada aliment, quin percentatge d'energia realment es quedava al cos. Aquests experiments tenen un important valor científic però, com és d'esperar, presenten grans variabilitats i les seves conclusions no es poden simplificar —que és el que veurem que s'ha fet— sense desvirtuar-les.

Es cremen els aliments per calcular les seves calories?
No, de cap manera. Les calories de cada aliment, les que consten als envasos, estan determinades per llei. És a dir, no és la ciència, sinó la llei —la normativa  90/496/EEC de la UE i normatives equivalents arreu del món— la que (basant-se, esperem, en els experiments del Dr. Atwater) dóna mitja dotzena de «nombres màgics» que indiquen el nombre de calories legals de cada gram d'hidrats de carboni, proteïna, greix, etc.

En el cas que ens interessa, que és el de l'etanol, el «nombre màgic» és el 7: cada gram d'etanol equival, per llei, a 7 kcal.

Potser ara és el moment de fer esment de la confusió que hi ha a l'hora de parlar de les unitats de mesura que s'utilitzen en aquests assumptes. La unitat d'energia del sistema internacional és el joule, però la tradició des del Dr. Atwater és utilitzar la caloria, que són 4.2 joules i la kilocaloria (kcal) que són mil calories i, per tant, 4.2 kjoules. Ara bé, a Amèrica de la kcal n'acostumen a dir Calorie (amb majúscula) que, de vegades, es confon amb calorie (amb minúscula), que és la caloria. Embolica que fa fort!

D'on surt el nombre màgic 7?
Això sí que són faves comptades: La combustió de l'etanol en la que una mol·lècula d'etanol es combina amb 3 d'oxigen per donar diòxid de carboni i aigua (líquida) proporciona 7.1 kcal/gram d'energia. El pas de 7.1 a 7 pot ser un arrodoniment o pot ser el resultat de descomptar alguna pèrdua (per exemple, en forma de glucosa) a través de l'orina. No ho sé pas.

Finalment, la fórmula.
Comencem dient que la part principal de l'energia del vi (sec) prové de l'alcohol (etanol) que conté, perquè l'energia de les altres substàncies que hi ha al vi és negligible. Tampoc no hi fa res que el vi sigui blanc o negre, de cabernet, zinfandel o garrut.  Per tant, per calcular les kcal d'una certa quantitat de vi (torno a insistir que parlo de vi sec) només hem de multiplicar aquests factors

(quantitat de vi) × (% d'alcohol) × (densitat de l'etanol)  × 7

parant atenció, evidentment, de treballar amb unes unitats de mesura coherents. La densitat de l'etanol és de 0.789 gr/cc. És clar, doncs, que ens cal saber la graduació real del vi que bevem, una cosa que, malauradament, ben poques vegades podem fer, perquè la normativa —que tan estricta és amb segons què— és força laxa en el tema de la graduació i admet desviacions notables entre el què hi diu a l'etiqueta i la graduació real.

Un exemple pràctic

Per posar un exemple, trio un vi que em ve de gust, com pot ser un Porrera Vi de Vila de Vall Llach 2010 del qual coneixem la graduació veritable, que és del 15.5% en volum. Suposem que en prenem dues bones copes —tant li fa Riedel o Schott o Spiegelau!— i suposem que considerem que «una bona copa» vol dir 125 cc. No estem parlant, doncs, de cap micro-dosi de tast, sinó realment de beure vi de Porrera a cor-què-vols-cor-què-desitges. 

Quantes kilocalories estaríem bevent —sempre segons la normativa de la UE—? És ben senzill

(250 cc) × (0.155) × (0.789 gr/cc) × (7 kcal/gr) = 214 kcal.

Encara hi podríem sumar la petita quantitat de calories que procedeix del sucre d'aquest vi de Porrera que, segons la fitxa tècnica, puja a 2.43 gr/l. El número màgic del sucre és de 3.87 kcal/g. Per tant, amb 250 cc tenim poc més de 2 kcal. Total: 216 kcal. Cal fer esment que aquest vi concret deu estar ben bé al límit superior de les calories i que la majoria dels vins que bevem donarien un resultat inferior.

 

216 kcal. És molt o poc? Com que tot és relatiu, potser que ho compari amb alguna cosa que tingui a mà, com el pa «Bimbo Silueta» o les galetes «Fontaneda Digestive Frutas del Bosque».  Miro què hi diu al paquet i constato que les 216 kcal de les meves dues copes de Porrera 2010 equivalen aproximadament a

250 cc de Porrera de Vall Llach = 4 galetes Digestive = 3 llesques de pa Silueta.

Vull dir que són equivalents a nivell de calories, perquè cal tenir en compte que, per exemple, el pa Silueta té un 2.8% de greixos i les galetes Digestive tenen ni més ni menys que un 18.5% de greixos (tres quartes parts d'una de les 4 galetes és greix pur!!!), mentre que el vi no en té absolutament gens.  

Que cadascú tregui les conseqüències que cregui oportunes.

Arc del cel a Olivardots

Plovia adesiara una pluja fina i intermitent sobre els ondulats turons on l'Empordà es troba amb l'Albera. Amb persistència, un arc de Sant Martí ens emmarcava el paisatge del Puig de Serrallobera. Els sentits volien concentrar-se en els vins magnífics que omplien la meva copa, però l'esperit —potser incitat pels delectables plaers que el vi suggeria— s'embadalia en la contemplació del cel —que adquiria successivament tots els colors que hi ha de la foscor a la lluminositat—, en l'aroma inimitable de la terra que comença a mullar-se, en la gran arcada dels colors de la llum.

La Carme i l'Antoni ens havien convidat al seu celler de Capmany, al paratge d'Olivardots, i ens estaven obsequiant amb un reguitzell dels seus millors vins i amb tota mena d'altres delícies. S'hi estava molt bé. La pluja, les nuvolades, no posaven «gens de malícia al cel».

Suposo que espereu, d'aquests apunts d'enografia, que més que descriure les bonances d'un determinat locus am­oenus, comenti alguns dels vins que vaig poder tastar. Aquí en teniu alguns:

Podria parlar, per exemple, d'un extraordinari màgnum de Gresa 2007, confitat i múltiple, posseïdor d'aquella cremosa suavitat que persisteix en molts vins d'aquest celler, i els dóna identitat. O també del cabernet Vd'O 4.09 —un vi que ja havia tastat ara deu fer un any i que en aquell moment em va semblar prematur i tímid, mentre que ara trobo que ja ha crescut poderosament, sense perdre ni la frescor, ni la maduresa, ni l'elegància. Crec que és un vi de llarg recorregut al que hem de deixar fer. O encara, del Blanc de Gresa 2012 que em va semblar magnífic —és un vi que sempre m'agrada molt—, aromàtic i net, però amb un pes considerable, melós i tens, exacte en el traç, boníssim.

I si us interessen les novetats i els vins una mica «salvatges», us he de recomanar que estigueu amatents a l'aparició al mercat —encara trigarà un cert temps— del V d'O 7.13 que és ni més ni menys que una garnatxa roja de la vinya centenària de Comamillana (*) (vegeu aquest article), vinificada en blanc i criada fins a vuit mesos en bóta de cinc-cents. És la mateixa vinya (*) d'on va sortir l'espiritual carinyena blanca del Vd'O 6.11 i ara ens dóna aquest prodigi de força i complexitat, aquest vi difícil de classificar però que us pot embadalir, que és —que serà— el 7.13.

A banda dels vins pròpiament d'Olivardots —que sempre m'han fet delir— m'interessava molt poder conèixer millor els vins que duen la marca «Troç d'en Ros» (Mare de Déu Santíssima, quin nom més «atroç»!!), que també es fan a Olivardots. Vaig tastar alguna cosa força discutible, però també dos o tres vins excel·lents. Per exemple, la garnatxa 2011 que neix a una petita vinya de Colera —a la riera de Molinàs. Ja havia tastat aquest vi magnífic en alguna altra ocasió i m'ha tornat a seduir. Fresc i amorosit, ple de fruita i amb un gran equilibri de criança. Tot el caràcter de la millor garnatxa, en un conjunt elegant i boníssim. I encara més —a mi m'ho sembla— la gran carinyena 2010 del garrigal de Mollet: un vi amb una exquisida profunditat d'aromes cremoses, torrades i subtils i amb unes textures a la boca que fan delir els qui, com jo, tant estimem la bona carinyena. I finalment, un novell xarel·lo 2012 d'una vinya de Masarac (ben poc xarel·lo hi ha a l'Empordà!) que ha fermentat parcialment en bóta i que a la boca es mostra pur, lineal i ple.

Tot això, i moltes altres coses, hi havia a la festa d'Olivardots. I també l'arc de Sant Martí.

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior. 

Taní i no taní

Vaig anar a comprar una ampolla de Crozes-Hermitage —al final va ser un 2012 de Dard & Ribo, perfumat i net— i el venedor, que coneix la meva afició als vins de força més al nord però no sap el meu delit pels vins de força més al sud, em va advertir que el vi que jo estava comprant «tenia ja uns tanins considerables» —no fos que m'endugués un desengany. De fet, no en tenia pas gaires, si el comparo amb els vins que més sovint bec, però em va fer una certa gràcia l'advertiment del botiguer, fet des d'uns paradigmes enofílics allunyats de l'univers del taní.

Amb el títol d'aquest apunt —una homonímia del clàssic de Howard Hawks— vull fer referència a un parell de vins deliciosos del nostre país que, en un sentit força ampli (no parlaré de química orgànica, sinó de sensacions!) es situen també a la banda del «no-taní».

Per exemple, el Trepat del Jordiet 2012 de Rendé Masdéu. He de reconèixer que he estat força inconstant en el seguiment dels vins d'aquest celler de la Conca, però sí que recordo prou bé l'impacte que em van produir, fa força anys, les primeres ampolles del seu Arnau. Aquest trepat és una delícia —i també he de dir que he observat que és un vi que els convidats agraeixen, potser cansats de tanta «concentració» barroera com la que s'ha instal·lat en certs segments del mercat. És un vi que s'ha criat en àmfores de terrissa, i té un color vermell suau, unes aromes subtils de flors i fruita fresca, de les nostres herbes aromàtiques. Tot hi és elegant i net —la paraula podria ser «gràcil»—, sense confitats i amb la mínima expressió dels tanins. Et fa estimar el trepat.

Les qualitats de la nova collita de mandó del celler Abadal no m'han agafat pas desprevingut, perquè ja la collita anterior em va meravellar. Aquest any, novament dins de la col·lecció Paisatges 1883, s'han elaborat menys d'un miler d'ampolles de Mandó 2012, un vi formidable que no us heu de perdre. La fermentació s'ha fet en bóta oberta de tercer any i la criança s'ha fet parcialment en bóta i parcialment en àmfora d'argila.

Em declaro enamorat d'aquest vi. No espereu, doncs, cap descripció imparcial de les seves virtuts. A l'aroma em sembla distingir-hi el romaní i la farigola, la fruita —cireres, magranes, gerds—, sempre «subdued», com ho diuen en anglès. Al tast, fluïdesa elegant, verticalitat, records d'alguna bella ampolla de borgonya, però amb un punt més d'hedonisme. Sense cap excés, sense cap concessió a l'univers de la fusta, els tanins, els torrats, les compotes, els xarops... Delicadament fruitat, elegantment polit. Un contrapunt formidable a les nostres garnatxes i carinyenes!

Com que de mandó no n'hi ha, com que (pràcticament) no tinc altra referència que les poques collites de mandó que ha fet en Miquel Palau a can Roqueta d'Horta d'Avinyó, el misteri que em suscita aquest vi és que no puc saber si és així perquè el mandó és així o perquè l'ha creat així la màgia d'en Miquel. Tant se val, si el bec amb tant delit!

Sumoll - Magenc - Pebrat

Una amiga que havia anat a la Fira de Sant Ermengol va dur-me una peça de «Lo Pebrat d'Ossera». En Ramon Roset, que hi entén de debò, recomana un chardonnay de criança per acompanyar aquesta petita meravella de formatge de cabra que fan la Mercè Lagrava i en Raúl Alcáraz en aquell racó màgic de l'Alt Urgell que és la Vansa.

Però jo no tenia a mà cap vi d'aquesta mena que m'abellís de destapar. Vaig pensar en un vi blanc —blanc «de noirs», per ser més precís— singular, de personalitat temperamental i geniüda, de mida considerable i acidesa desfermada, un vi blanc que potser podria mantenir el cos a cos amb la cremosa fortalesa de Lo Pebrat.

Estic parlant del Sumoll 2013 vinificat en blanc, de la col·lecció Paisatges 1883 d'Abadal. Aquest celler, que ja ens ha ofert diversos vins de sumoll memorables —n'he parlat més d'un cop en aquests apunts— aquest any ens ha sorprès amb un blanc de sumoll: Només 864 ampolles  d'un vi que s'ha fet, parcialment, en àmfores de terrissa.

Sumoll blanc de negre 2013, davant de la vinya on va néixer.

 És un vi ben peculiar! Té aromes d'una acidesa cítrica incisiva, amb un fons enigmàtic —alguna cosa hi deu tenir a veure l'àmfora, a la que encara no hi estem gaire avesats. També, curiosament, hi ha algunes notes com de pastisseria, com de pa tendre. A la boca, acidesa ben present, volum i densitat, pes i tremp. Ben bé el caràcter lleugerament «transvestit» d'un blanc de negre, una mica inclassificable. Hi ha també un fons de fumats increïblement combinats amb fruita primerenca, i una acció potent a la part més frontal de la boca. Un vi més de Prometeu que de Minerva, com calia per fer front a la força de Lo Pebrat d'Ossera.

I potser per allò de «l'atracció dels contraris», aquest vi blanc m'ha fet pensar en un altre blanc que vaig beure aquest estiu i que em va agradar molt. Em refereixo al Magenc 2013, dels Cellers d'en Guilla, que és un celler ben nou que hi ha al veïnat de Delfià, entre Garriguella i Rabós, en terra de vinyes.

Vaig poder trobar-me amb en Martí Vallès aquest estiu i vam parlar dels seus vins i les seves vinyes. Recordo que em va dir que el curiós nom del celler procedeix d'una d'aquestes vinyes —la vinya de la Guilla, que es troba a la plana de Garriguella, entre el Rec de Brau, el Rec de Sant Nazari i la carretera N-260. El Magenc 2013 —que crec que és el vi més interessant del celler— conté garnatxa blanca, macabeu, garnatxa roja i moscatell i és un d'aquells vins que enamoren per la seva puresa, la seva netedat i que, malgrat això, malgrat el seu cos lleuger i agradable, no és —gens ni mica!— intranscendent. El color és clar, l'aroma és cítrica i fruitada, el sabor és fresc. Els difícils equilibris dolçor/acidesa, calidesa/frescor estan molt ben resolts i el vi es beu amb plaer i deixa —ja ho he dit— una sensació de netedat, de refinament. El vam beure, crec recordar, a finals d'estiu, un dia de clima benèvol —ni xafogor ni tramuntana— amb un pagre deliciós —o, per ser més exactes, abans d'un pagre deliciós.

Dos vins diametralment oposats, dos moments, dues circumstàncies. Una mateixa terra, una mateixa tradició vinícola.

De Porrera, de Bellmunt i del Molar

Les Eres del celler Joan Simó sempre està entre els quatre o cinc vins de Porrera que prefereixo.

Anar tastant els vins de Porrera d'una manera més o menys sistemàtica —any rere any— no és pas difícil. Tenim, com a mínim, la «nit de les carinyenes» i el «tasta Porrera» i, a banda d'aquestes cites més o menys obligades, sempre que puc faig una escapada a Porrera, ni que sigui per poder tornar a mirar el poble des del coster de Sant Antoni, o resseguir la llera del Cortiella fins la Garranxa. I a cada visita hi ha alguna cosa o altra a tastar; i a cada visita hi ha algunes ampolles que m'enduc al meu petit celler —on puc deixar que vagin arribant, a pleret, al que em sembla que és la seva maduresa, que jo situo cap els vuit o deu anys.

L'anyada 2005 al Priorat va ser fresca i molt seca i les collites van ser curtes. Va nevar un parell o tres de vegades i l'estiu va ser suau, amb nits una mica fresques. Un bon grapat de vins d'aquell any són ara excel·lents. Per això, quan l'altre dia vaig destapar una ampolla de Les Eres 2005 —que havia comprat a Porrera, feia uns quants anys— les meves expectatives —la meva il·lusió— eren altes. I no van ser defraudades.

Aquest vi d'en Gerard Batllevell neix a tres vinyes de tres municipis diferents. La carinyena procedeix d'una vinya de coster molt vella que hi ha a Porrera; la garnatxa peluda ve de Bellmunt, també d'una vinya molt vella; finalment, el cabernet —que també ve d'una vinya que, per ser cabernet, és de les més velles que podem trobar al Priorat— neix al Molar.

Decantador, copes de les que fan honor al vi, menges discretes i relativament neutres —que no emmascarin el plaer d'aquest priorat— i, per damunt de tot, uns sentits amatents, una atenció desperta i un deixondiment  adient, estaven tots a punt per aquest 2005 que ens feia delir. Vermell ben fosc, flaire poderosa, de les que omplen l'espai. Hi ha matisos torrats ben integrats, fruita lleument compotada, maduresa equilibrada, indicis de fusta perfumada, de prunes madures, de figues dolces, de regalèssia. Aquests indicis de bon vi s'han anat confirmant a cada glop, amb aquella composició de força i suavitat que tan plaent resulta quan es manté en ple equilibri. En algun moment, sembla de vellut, sense deixar de ser ben corpulent; fluid sense deixar de tenir tremp; porrerà, sense deixar de ser fresc.

El proper Les Eres serà, quan toqui, el del 2007 —vaig saltar el 6, potser injustificadament. El bon record d'aquest vi d'avui em fa esperar amb delit el moment de destapar la nova ampolla. De l'Especial dels Carners no en tinc —ai las!— cap ni una.

De la vinya 21

Parlo de la parcel·la 21 de la vinya del celler el Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. És una vinya de cabernet —ja n'he parlat en un article extens— que dóna fins a tres vins excepcionals, fets tots tres amb els mateixos raïms, però amb l'art d'enòlegs diferents: D'una banda, l'U d'Urpina, d'en Joan Soler i en Gerard Escudé; d'una altra, el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler; finalment, el Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé —el vi més emblemàtic del Celler el Molí.

Ja he expressat en alguna ocasió en aquests apunts d'enografia que tinc una certa afecció al Singular, però l'altre dia vaig poder fer l'interessant —i plaent!— exercici de destapar conjuntament una ampolla de Blunt 2009 i una altra de Singular 2009 que havien estat esperant al meu petit celler. Volia fer, potser, un exercici sobre el pes relatiu de la vinya versus l'enologia, però el cert és que —a banda d'unes diferències més o menys acadèmiques, de les que només s'aprecien quan tens les dues copes una al costat de l'altra— els dos vins s'adequaven a uns paradigmes molt similars i assolien, tots dos, un nivell de qualitat impressionant. Digueu-ne, si voleu, «la victòria de la vinya sobre el celler» —o deixem-ho en que els quatre enòlegs (dos per a cada vi) segueixen línies relativament paral·leles.

Deixaré de banda les diferències —que mai no afecten res d'essencial— i parlaré del que uneix aquests dos vins. Un d'ells és potser una mica més fresc, amb menys presència de la fusta, mentre que l'altre té una calidesa exuberant i unes aromes de la millor fusta. Inevitablement, un dels dos —«no recordo» quin— m'ha agradat una mica més que l'altre, però tant se val!

El color és d'un vermell molt fosc i les aromes són potents, d'espècies i compotes, denses, amb móres i figues i amb aquelles notes etèries de fusta bona que tan plaents poden arribar a ser. A la boca, explossió de sedes, sabor immens, pes de fruita amorosida i confitada, tanins immensament dolços sense perdre el tremp. Persistència del sabor a la boca i a la memòria. Tan polit i tan gruixut al mateix temps!

Són vins que cal tastar per ells mateixos —jo no trobo que combinin gaire bé amb menjars sofisticats— i són vins que m'agradarà tornar a tastar d'aquí a deu anys. Hi ha opulència i potser una certa desmesura però, la sensació vellutada és tan marcada! Són vins, també, de tast lent, a pleret, que agraeixen l'aire —els he decantat— i que amb el pas del temps van mostrant nous valors. En algun moment, emeten unes notes torrades, de tabac, de fusta molt fina i aromàtica, perfectament integrades en la pròpia estructura del vi. Són vins molsuts —i molt!—, profunds, densos, de molt bona criança, espectaculars.

Estimo els vins fràgils, delicats i subtils, gairebé frèvols, però em sadollo també amb aquests vins d'opulències desfermades.

Amb aquests dos vins magnífics i ben personals, i amb l'adició de l'U d'Urpina que tant em va agradar, aquesta vinya 21 que hi ha sota el turó de Collbaix, i en Joan, en Gerard, en Ricard i en Josep Maria —que són els qui els signen— em sembla a mi que mereixen una menció especial en aquests apunts d'enografia.

«luxuriously self-indulgent»

Vull parlar de Vall-Llach, de viognier, d'una vinya del capdamunt de la Sentiu, d'un vi que es diu «aigua», d'un projecte de l'Enric Costa, de Porrera i de les coses meravelloses que hi fan les seves gents, els terrers i les vinyes. I m'empeny a fer-ho que abans d'ahir vaig beure una ampolla de la darrera collita del vi blanc descomunal de l'Albert Costa i el seu equip: Aigua de Llum 2013.

En Parker, quan parla dels millors viognier, sovint usa la paraula «decadent» per referir-se a un cert caràcter aromàtic d'aquest cep. És una paraula de significats contraposats perquè, si bé pot fer referència a «allò que decau», també significa —segons el  New Oxford— «luxuriously self-indulgent» —i aquí ja ens acostem més a les característiques de la viognier. La meva experiència personal amb els vins de viognier és limitadíssima, però alguns dels vins blancs que més recordo, alguns dels que m'han marcat, estaven fets amb aquest cep de virtuts «decadents» —és a dir, luxosament plaent, desbocat, pròdig, ociós. Recordo la sorpresa quan vaig tastar, deu fer un grapat d'anys, el vi blanc de Rosa Maria Torres, a Sarral. Recordo —vívidament!— algunes ampolles de Guigal que em van obrir, en el seu moment, nous horitzons sensorials.

L'Aigua de Llum 2013 —que potser encara no ha arribat als mercats, o és a punt de fer-ho— és un vi immens, un luxe auto-indulgent refinat i sublim. És un d'aquells vins —no n'hi ha tants— en què una copa et sadolla plenament. D'aroma potent però «recta», de fruita com l'albercoc, de fruita melosa i de marcada presència, amb alguna nota floral perfumadíssima. Tot amb neta puresa, tot sustentat en una base d'acidesa cítrica que li fa d'esquelet i li dóna frescor.

Com vam gaudir els que abans d'ahir vam compartir aquesta ampolla! Ni recordo què menjàvem, perquè aquest blanc de Porrera va curullar completament el nostre esperit. El vi entrava a la boca amb una amplitud fresca i embolcallant, magnífica, i hi mantenia l'estructura temps i temps, donant notes de mel, de préssec, de dolçor elegant. N'allargàvem voluptuosament el plaer. Tanta densitat sàpida! Tanta força!

A primer d'any vaig destapar una ampolla d'Aigua de Llum 2008 (i en vaig parlar en aquest article) i em va semblar magnífic. Però diria que aquest 2013 és potser més profund, més elegant. Si en podeu heure una ampolla, cerqueu la companyia idònia per beure-la, aïlleu-vos de qualsevol altra influència —és un «vi de meditació»— i practiqueu el decadentisme més desfermat, la luxurious self-indulgence més completa.

Delit bàsic

Fa pocs dies, la meva dona va cuinar un plat d'extremada senzillesa: arròs amb espinacs i porros. Els ingredients eren de bona qualitat i el resultat va ser exquisit, magnífic. Mentre el menjàvem amb delit, discutíem que l'art-ciència de la cuina es justifica quan pot anar més enllà d'aquest punt —d'aquest «nivell base». Vull dir que cal saber fins on  pot arribar a ser bo allò que no té cap artifici, per tal d'exigir a l'art que, a partir d'aquest nivell de plaer, intenti assolir cotes més altes.

Podem dir alguna cosa semblant de l'enologia?

Vaig trobar un indici de resposta a l'ampolla de vi que ens va acompanyar en aquell mateix dinar de l'arròs amb espinacs i porros. Pertany a la col·lecció Paisatges 1883 del celler Abadal, que està formada per una sèrie de vins experimentals —diferents cada any— que el celler elabora en quantitats molt petites i que poden respondre a conceptes diversos. En aquest cas, el vi es diu Mas Arbosar 2013 i les característiques de la seva elaboració requereixen una mica d'explicació.

A les finques del celler Abadal, a Horta d'Avinyó, hi ha unes tines de pedra seca del segle XIX, on en el seu temps s'hi fermentava el vi. A la vinya de Mas Arboset (que potser s'hauria d'escriure «Arbocet»?) n'hi ha una i aquest vi s'ha creat en aquella tina ancestral, de la manera més primitiva  —gairebé en diríem «nostàlgica»— imaginable. A la vinya hi ha una barreja de ceps de varietats antigues i residuals, negres i blanques, conegudes i desconegudes. A l'etiqueta es fa esment del sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot i el mandó, però n'hi ha més. Sense sortir de la vinya, la verema es va dipositar a la tina —alguna mica de rapa hi devia entrar—, es va trepitjar i es va deixar fermentar a sol i serena. Curiosament, la temperatura, de manera natural, no va pujar gaire amunt. El 27 de març d'enguany, les 528 ampolles d'aquest vi es van omplir amb el resultat d'aquest «retorn al segle XIX» que ens proposa en Miquel Palau.

Tal com passava amb l'exemple del meu arròs amb espinacs i porros, aquest vi de Mas Arbosset, si és reeixit, ens pot marcar un «nivell base», de manera que l'art-ciència de l'enologia només es justificaria a partir, com a mínim, del nivell de plaer que ens pugui donar aquest vi. M'explico?  

El «vi de tina» era boníssim! Tenia un color vermell no massa fosc i l'aroma era una bonica barreja d'herbes, fruita tendra, maduixa, móra... sense cap cosa estranya ni impura. Retornava a la memòria imatges antigues, oblidades, fluïdes i fresques. Era un vi que refrescava la boca i convidava a beure i allunyava les cabòries i les sofisticacions. Delits de fruita, frescor àcida, trempera, naturalitat.

He begut —tanmateix!— vins molt més profunds i complexos i «de culte» que aquest Mas Arboset 2013, però aquesta ampolla, d'alguna manera, ha posat en moviment en mi —i en la meva dona, amb qui la vaig compartir— alguns ressorts primigenis que potser tenia mig rovellats. Potser alguna cosa del vi, que bevem des de fa tants segles, ha acabat marcant algun racó del nostre codi genètic, i vins com el d'avui ens desperten algun instint profund, algun delit bàsic.

Cartoixà de Masmolets

De la novel·lesca vida d'Elionor d'Aragó, senyora de Valls, voldria destacar un episodi que fa referència al vi i, més que al vi, a la manera com els catalans hem entès sempre el concepte de «igualtat davant de la llei». Resulta que el vi que entrava a la vila de Valls havia de pagar una taxa a la Universitat de Valls i la reina —que diuen que bevia vi de Gratallops, d'on era senyor el seu germà Joan— ja feia uns mesos que vivia a Valls i encara no pagava aquest impost. Els vilatans, reunits en Consell, van proclamar una declaració que afirmava que tothom estava sotmès a l'impost, fos rei o plebeu. Hi ha haver una revolta contra la reina —es va estar a prop de calar foc al seu castell— que finalment va haver d'acceptar que havia de pagar l'impost com tothom.

Llegeixo aquestes històries arran d'unes ampolles de vi que he begut aquests dies —un vi que procedeix de Masmolets, un agregat de quatre cases a redós de l'església de Sant Roc, entre Valls i el coll de Lilla, que pertanyia, precisament, a la Universitat de Valls, una institució de la que no en coneixem pas l'erudició, però de la que sí que ens ha arribat el seu zel en exigir que fins els reis compleixin amb les obligacions fiscals...

A Masmolets hi un celler poc conegut que du el nom de Mas Bella, arrel d'uns avantpassats —Maria Bella i Joan Bella— que apareixen citats en algun document notarial antic. Vaig visitar el celler fa un parell de mesos i vaig comprar algunes ampolles dels diversos vins que elaboren. Les he anat bevent al llarg de l'estiu i m'ha semblat que aquest celler fa alguns vins que hem de tenir en compte. Per exemple, els dos vins blancs i, més en particular, el xarel·lo de criança que es diu Bella Blanc Cartoixà 2013.

Ja sabeu que «cartoixà» és una de les moltes denominacions que té el xarel·lo al llarg del nostre país. Aquest xarel·lo, que he estat bevent avui mateix —amb un bonic gall de Sant Pere— m'ha agradat molt i el fet de procedir d'un celler que jo no coneixia, encara ha afegit a la seva qualitat un component de sorpresa. El vi ha passat per una breu criança en bóta francesa i té una tonalitat lleument daurada. Pel que fa a les aromes, m'agrada perquè hi ha un bon equilibri entre les diverses dimensions possibles: alguna fugissera nota torrada, un puntet melós i llaminer, la presència de la fruita madura i fresca, una certa densitat consistent... S'hi nota una acurada acció de les mares, una acidesa cítrica, una sensació de mossec de fruita llaminera. Com olorar un gotim madur, un bol ple de llimes verdes...

L'altre vi blanc del celler també està força bé. És un macabeu-parellada d'aromes sòbries —de pera, de raïm— elegants i netes; i a la boca hi ha una certa puresa fluïda, saborosa, austera, justa.

Històrics i experimentals

Ja he explicat en un article recent que el celler Jané Ventura, que aquest any 2014 compleix el seu centenari, va celebrar una festa al Mas Vilella a la qual vaig tenir l'honor de ser-hi convidat. En aquesta festa, el celler va oferir-nos una abundosa selecció de joies que reposen a les caves de Jané Ventura, sota el títol de «vins històrics i experimentals». A l'article anterior vaig parlar de les malvasies —la presència de les quals ja podia justificar l'assistència a la festa del centenari. Ara parlaré d'alguns altres vins.

La meva afició personal als vins de Jané Ventura va néixer fa anys, quan vaig tastar el seu Mas Vilella 1999. Després, al llarg del temps, he anat tastant —i bevent!— molts altres vins d'aquest celler i la meva afició ha anat creixent. Però potser ha estat aquesta ocasió d'ara la que m'ha fet copsar fins a quin punt la família Jané han creat —i segueix creant— vins fonamentals i imprescindibles.

Per exemple, el macabeu amb criança que du el nom de Finca Els Camps! És un vi que potser és, collita rere collita, un dels nostres millors macabeus amb bóta —un dels que jo prefereixo. El que jo no sabia, el que jo no podia saber, és la dimensió monumental que pot prendre aquest vi amb el pas del temps: va ser a la festa de Jané Ventura on vaig poder assistir a una lliçó magistral sobre aquest tema: A banda de la collita del 2011, vam poder tastar a cor què vols, cor què desitges la collita 2001 i la collita 1998, que va ser la primera que es va embotellar.

Em manquen paraules per descriure el plaer que va donar-me la copa de Finca Els Camps 2001 que vaig tastar a Mas Vilella. A la meva llibreta hi vaig escriure coses que no queda bé d'escriure en un blog —com, per exemple, l'adjectiu «sobrenatural». Era un vi blanc de fa tretze anys que havia adquirit unes virtuts glorioses, unes aromes profundes i netes, denses i fresques, en tot un espectre que, amb plena elegància i sobrietat, va d'allò que en diuen «pastisseria» als fruits secs, passant per un préssec melós o unes herbes d'olor. A la boca em feia tancar els ulls en èxtasi: fruita neta i densa, sense perdre la fluïdesa; profunditat que només el temps pot donar.

Com que parlem de macabeu, vull fer esment d'un escumós de macabeu 2008 amb 4 mesos de criança en bóta francesa nova i 66 mesos d'ampolla —un microtiratge de només 25 ampolles— que vaig poder tastar en aquella mateixa ocasió i em va plaure molt: a la boca era engrescador i magnífic per la seva densitat lleugera (sembla un contrasentit, oi?) i fresca. I encara hi va haver un altre vi blanc experimental que em va sorprendre profundament, un xarel·lo 2013 fermentat i criat 7 mesos en àmfora de terrissa, del qual se'n van fer menys d'un centenar d'ampolles i que era tota una meravellosa explosió aromàtica de fruita blanca i flors, que donava un xarel·lo diferent, estranyament glicèric, embolcallant i deliciós.

No em queda espai per parlar dels negres que vam poder tastar al mas Vilella —com un clàssic Mas Vilella 2000— però no vull acabar sense fer esment d'un vi que em va sorprendre i, gairebé, em va emocionar —com ho havia fet el Finca els Camps 2001. Parlo del Sumoll 2001. Va ser la primera collita de sumoll que es va embotellar i només se'n van fer quatre-centes ampolles. Mai no havia tingut ocasió de tastar un sumoll d'aquesta edat i vaig quedar parat quan vaig comprovar la delicada i positiva evolució que havia sofert aquest vi que, ara mateix, em va semblar extraordinari. Era un bonic exemple d'aquells vins de tonalitats sàpides subtils, d'aspecte gràcil i enganyosament frèvol, que, de fet, contenen una amagada profunditat que convé anar descobrint mica a mica. Són algunes de les virtuts que associem —ja ho sabeu— a indrets com la Côte de Nuits.

Garnatxa de Garbet

La vinya de Garbet, a migdia de la muntanya dels Canons, entre el coll de Sant Antoni i la punta del Frare, és una icona de l'Empordà vitivinícola. Encara que sigui una vinya força jove, la fotogènia del paisatge que l'envolta —en els dos sentits de la paraula fotogènia— i la qualitat del vi a què dóna nom —el monumental Finca Garbet— la fan passar al davant d'altres vinyes més ancestrals, potser més estimades, certament menys conegudes. No puc oblidar l'ampolla de la primera collita d'aquesta vinya pissarrenca que vaig beure, fa uns anys, amb uns amics, i ens va colpir profundament. Per motius que no he conegut fins ara fa poc, aquesta primera collita no duia el nom de la finca, sinó que va sortir al mercat amb el títol de Reserva Centenari Dalí 2000. L'any següent, amb aquests mateixos amics, vam destapar un Finca Garbet 2001 i des d'aquell moment aquest nom va esdevenir per a nosaltres una icona de la que encara parlem si un dia ens retrobem al voltant d'una ampolla.

Avui he begut un vi que neix a la vinya de Garbet, però ni és negre ni es diu Finca Garbet. És un vi rosat —d'aquells que fugen dels colors llampants i simplement exhibeixen una lleu tonalitat de pell de ceba— fet, segons hi diu a l'etiqueta, amb garnatxa de la vinya de Garbet, criada parcialment en bóta d'acàcia. Pel que he pogut saber, és un vi singular, fora de catàleg, que encara podeu trobar a Peralada mateix, però potser no tindrà continuïtat.

Es diu Superlative 2012 i m'ha semblat òptim amb el salmó fumat que ha obert el sopar d'avui. És un d'aquells rosats que a mi m'agraden perquè aporten les sensacions dels bons vins blancs i les complementen —sense negar-les— amb una mica més de consistència fruitada —com de magrana— suggeridora i saborosa, sense ser llépola. Al fons de tot hi ha uns indicis fumats subtils i el volum que genera, quan el tens a la boca, té densitat i qualitat i deixa una persistent sensació de puresa, de linealitat que no s'esberla. Fins té com una miqueta de greix, molt tènue. És un vi que m'ha sorprès, que he begut sense cap idea preconcebuda ni cap pronòstic. M'ha agradat saber que venia de Garbet. 

El colomar del mas Vilella

Al colomar del mas Vilella, a la Bisbal del Penedès, ja hi ha la verema de la malvasia que s'ha de convertir en el vi-de-palla del celler Jané Ventura. Els gotims reposen sota teulada, sobre la palla, i s'aniran pansint fins que els arribi el moment de fer-se vi. Els grans, rodonets i encara turgents, emeten aromes d'immensa dolçor. La palla —que potser només hi és com a concessió a la nostàlgia— també modifica les sentors i l'ambient d'aquest antic colomer i a mi, d'alguna manera, m'evoca sensacions de quan era petit i jugar al paller del mas era un delit prohibit i desitjat.

El celler Jané Ventura té una considerable experiència en la vinificació de la malvasia i ja en alguna ocasió jo havia pogut cantar les llaors d'algun vi fet amb la varietat que els metges recomanen a l'Emperadriu quan espera la visita d'Hipòlit a la cambra perfumada i es queixa que «lo cap li dol»:

«—Bo serà, senyora, que la majestat vostra prenga uns pocs de canyamons confits ab un got de malvesia, e alleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.» (Tirant CCLX)

Fa poc, vaig poder tastar fins a quatre petites joies fetes amb malvasia al celler Jané Ventura, gràcies a l'amistat d'en Gerard Jané que em va convidar a un tast de vins històrics i experimentals a mas Vilella. Per exemple, l'aromàtica, suggeridora i melosa Malvasia (seca) 2013, que és la que podem trobar al mercat (si bé només se n'han fet poc menys de dues mil ampolles). Un 60% d'aquest vi ha fermentat i s'ha criat fins a quatre mesos en bóta francesa. Per a mi, és un referent.

Em va semblar un privilegi immens poder tastar un màgnum de Malvasia (seca) 2005, un vi sense criança en fusta del qual només en van sortir 800 ampolles i alguns màgnums, que pot donar alguna llum sobre les possibilitats d'envelliment de la malvasia. Era un vi d'una gran austeritat, que potser hauríem pres per un Riesling de bona mena i que difícilment recordava l'alegria dolcenca del vi més jove. Quina sorpresa!

Està a punt de sortir al mercat la primera collita del Malvasia vi de palla, que és la del 2013.  N'hi ha una única bóta i el vi —de dolçor embriagadora i profunda i neta— té aproximadament uns 130 grams de sucre per litre. El seguirà, en el seu moment, el vi dels raïms que ara reposen al colomar del mas Vilella.

Però gairebé diria que la malvasia de Jané Ventura que més em va plaure va ser la d'un tiratge de vint-i-cinc ampolles de Malvasia de Sitges Brut Nature 2007 que vaig poder tastar en aquella mateixa ocasió. És un extraordinari vi espumós amb 78 mesos de criança que ja enamora al nas i després, quan és la boca, t'acarona amb la seva bombolla gairebé intangible i et sedueix amb sensacions amorosides i meloses, records de dolçor sense dolçor.

I quan l'Emperadriu va acabar de menjar-se una gran capsa de canyamons confitats ben remullats en malvasia, féu entrar Hipòlit a la seva cambra, el qual «pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren l'última fi d'amor.» (Tirant CCLX)

«Ningú no es pot beure el vi que hem begut»

He tingut poca sort —o poc senderi— amb les lectures d'aquest estiu. Un Houellebecq que m'ha semblat un absolut desastre —no sé pas què m'esperava trobar en aquest autor del que cada llibre que  llegeixo asseguro que serà el darrer— o un tercer John Williams que, després de les bones sensacions que havia tingut amb Butcher's Crossing i Stoner, m'ha avorrit amb un ensopit August. Per sort, hi ha hagut també alguna cosa que sí que ha valgut la pena, com el salvatge Blood Meridian, de Cormac McCarthy o el tendre —sense ser carrincló— Les guerres del pare, de Pere Rovira, que tot just he acabat de llegir avui mateix.

Ara, que estic en aquells moments d'íntim i entotsolat somnieig, quan tanques la darrera pàgina d'un llibre que encara segueix vivint a la teva ment —sensacions no massa diferents de les d'un gran vi—, penso que aquesta novel·la d'en Pere Rovira és potser un dels bons llibres que he llegit darrerament. Quan reflexionava sobre aquests paral·lelismes entre literatura i vi o, per ser més exactes, entre la interacció memòria/literatura/temps i la interacció memòria/vi/temps, vaig trobar una frase al llibre d'en Pere Rovira que suggereix —millor del que ho podria haver fet jo— això que intento dir:

«Les hores són úniques, rares, si han estat nostres; són com el vi: ningú no es pot beure el vi que hem begut, a ningú hauria posat el mateix gust al paladar i la mateixa escalfor al pit. Ja està begut per sempre.» (Pere Rovira: Les guerres del pare, p. 430.)

És una frase que em porta a remembrar alguns vins beguts aquest estiu —que «ja estan beguts per sempre»— i me'ls retorna a la memòria, mentre la novel·la jeu tancada al meu costat, sonen els acords d'un Keith Jarrett del 79 —una música que sempre m'evoca els misteris de la temporalitat— i tinc al meu abast un parell de coses d'aparença senzilla: un tall de l'Or Blanc de la Prisca Meyer i una copa de Petit Albet 2013.

Rememoro, per exemple, dos vins espumosos d'aquest estiu que han deixat un cert record a la meva ment i que estan tan allunyats un de l'altre com pugui ser imaginable. D'una banda, un cremós, fresc, equilibrat i profund Sumarroca Gran Brut Allier, d'aroma complexa i tacte dens, fet amb chardonnay criat en bóta i amb una mica de pinot noir. Crec que era de la collita 2010, però no n'estic segur (aquest estiu he estat massa gandul a l'hora de prendre nota del que anava bevent!). I a l'altre extrem, recordo bé una ampolla de Visendra brut nature parellada, d'aromes subtils —més de flors que de cítrics—, bombolla finíssima, pas de boca suau, lleu i gràcil —amb unes sorprenents notes de móres que m'ha semblat percebre— i sensacions delicadament acariciadores (acariciar: «Passar tocant suaument» DLC) del carbònic.

Aquests vins, el llibre d'en Pere Rovira... Ja estan beguts per sempre!

Fons de pantalla

Si us ve de gust tenir al vostre ordinador un fons de pantalla que us recordi el món de la vinya i del vi, avui us en proposo sis. Trieu els que us agradin i seleccioneu la resolució apropiada per a la vostra pantalla. He utilitzat les quatre resolucions més habituals avui dia —segons la wikipedia.

La primera fotografia correspon a un cep de la vinya que hi ha a tocar de l'ermita de Sant Antoni de Porrera. La foto està feta el novembre del 2009, després de visitar Mogador.

1920 x 1080, 1680 x 1050, 1366 x 768, 1600 x 900

Una altra fotografia de Porrera, aquesta del novembre del 2010. S'hi veuen les vinyes del barranc de les Comes.

1920 x 1080, 1680 x 1050, 1366 x 768, 1600 x 900

La fotografia següent no necessita cap explicació: caixes i caixes d'un desitjable Vall Llach 2007!

1920 x 1080, 1680 x 1050, 1366 x 768, 1600 x 900

Aquest cep enfocat sota un cel amenaçador també és a Porrera, a les vinyes que hi ha a la solana del riu de Cortiella, a tocar del camí. La fotografia és del setembre del 2010, després de visitar Vall Llach. És un fons de pantalla una mica tètric, que ens pot recordar els perills i les dificultats que amenacen el món de la nostra pagesia.

1920 x 1080, 1680 x 1050, 1366 x 768, 1600 x 900

Aquesta fotografia és una composició una mica artificial que vaig fer per a un article sobre El Rocallís, de Can Ràfols. Com a fons de pantalla m'agrada força i, de fet, l'utilitzo sovint.

1920 x 1080, 1680 x 1050, 1366 x 768, 1600 x 900

I finalment, els vins que ja no tenim, perquè ja ens els hem begut: Bon profit!

1920 x 1080, 1680 x 1050, 1366 x 768, 1600 x 900

(Aquests fons de pantalla es poden utilitzar lliurement, en els termes de les llicències Creative Commons, que exclou la modificació i l'ús comercial.)

Nívia x 10 (+2)

Quan podem dir que coneixem un vi? Potser mai. Cada collita és potencialment diferent; cada ampolla —principalment a partir d'una certa edat— també. I encara, hi ha el factor temps: no és el mateix beure un vi quan té un any o quan en té deu. Caldria tastar cada collita, cada any o cada sis mesos. I ni així podríem estar-ne segurs, perquè tampoc no és el mateix un vi acabat de destapar que el mateix vi quan ja ha estat uns minuts —o unes hores, o tot un dia— a la copa.

Deixant de banda, però, aquest laberint irresoluble, potser estaríem d'acord que un tast vertical d'una desena de collites d'un mateix vi, acompanyats per l'el·laborador i per un petit grup de gent experta i cordial, deu ser el què més s'acosta a aquest ideal de coneixença completa d'un vi. Gràcies a la generositat de l'Antoni Roig, de Mas Llunes, ahir vaig poder participar en una festa d'aquesta mena, en la que vam poder tastar i dilucidar totes les collites que hi ha hagut —un total de deu, des del 2004 fins el 2013— de l'excel·lent blanc de garnatxa i carinyena, criat en bóta, que du el nom de Nívia.

Ja he explicat en algun altre article l'interès que sempre he tingut per aquest vi de l'Empordà. He parlat de la vinya d'on surt i del plaer que m'han donat diverses collites que he anat tastant. Però no podia parlar, fins ara, de l'evolució d'aquest vi al llarg del temps. Ara puc fer-ho —fins un cert punt!— i potser escau que en parli aquí.

Quan saps que t'enfrontaràs a vins blancs que ja poden superar els deu anys de vida, és imprescindible fer un exercici d'alliberament de prejudicis i prevencions —però en aquest cas, gairebé no va caldre, perquè tots els vins havien evolucionat de bona manera, sense cap indici d'oxidació ni cap aroma perversa que no desaparegués amb una lleugera ventilació.

No sé si té gaire interès que jo reprodueixi aquí les meves notes sobre aquests deu Nívia, però sí que diré alguna cosa de cadascun d'ells.

La primera collita de Nívia va ser la del 2004 (any de grata memòria) i és l'única ocasió en què es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca (tots els altres anys contenen una part de carinyena blanca, que pot anar del 10% del 2009 al 40% del 2006). Curiosament, la fermentació d'aquest vi es va interrompre i, quan es va reprendre espontàniament, va donar lloc a un vi amb una mica de sucre residual. La tonalitat és marcadament daurada, però l'aroma és encara neta —amb força fruits secs—, atractiva i profunda. Amb el pas dels anys, s'ha convertit en un vi singular i delectable. Una sorpresa.

El 2005 —per ser més exactes, l'ampolla de 2005 que vam tastar ahir— era com un miracle enològic: el miracle de l'eterna joventut? Visualment, situat entre els tons daurats del 2004 i el 2005, semblava un jovencell. També les aromes, el frescor a la boca, l'acidesa... increïble!

El 2006, lamentablement, semblava apagat i neutre, però amb el 2007 començava una extraordinària sèrie de tres anyades consecutives que, amb lleugeres variacions entre elles, jo qualificaria de magnífiques. En el 2007, 2008 i 2009 —tastats ara— el Nívia assoleix una determinada personalitat. Són vins melosos i voluminosos, amb pes, amb profunditat sàpida i fins una certa contundència. Anava bé airejar-los una mica, i també és cert que tots tres exhibien unes (mesurades) notes de fusta que potser no agraden a tothom —però sí que em van agradar a mi.

El 2010, per diversos motius, no em va interessar gaire (això em va sorprendre molt perquè, quan el vaig tastar fa un parell d'anys, em va semblar senzillament meravellós. Potser l'ampolla d'ahir no era representativa?), però el 2011 recupera el caràcter de la trinca anterior i torna a enamorar-me. Em sembla equilibrat i magnífic: és d'aquells vins de garnatxa que, sense deixar de ser frescos i llaminers, t'omple la boca de sensacions untuoses (untuós: «Que conté greix // D’una dolçor penetrant, insinuant» DLG).

Pel que fa als dos darrers vins de la sèrie —el 2012 i el 2013, que acaba de sortir al mercat—, em va semblar que representaven un cert canvi de paradigma que els feia guanyar en sensacions fruitades a canvi d'una certa pèrdua de personalitat. Els dos eren ben bons (el 2013 encara serà millor d'aquí a uns mesos) però menys «radicals» que els anteriors. En el cas del 2013, el canvi d'estil —si realment hi és— va acompanyat d'un canvi en el cupatge, perquè a banda d'un 29% de garnatxa blanca i un 31% de carinyena blanca, també incorpora un 33% de garnatxa roja i un 17% de macabeu.

Com és lògic, cadascun dels vins que he esmentat va donar lloc a moltes més disquisicions i comentaris dels que fóra assenyat incloure aquí.

Finalment, l'Antoni ens va presentar un parell de primícies interessantíssimes. Dos vins blancs experimentals —un miler d'ampolles de cadascun—, encara no disponibles al mercat, monovarietals de garnatxa roja i carinyena blanca, respectivament. S'anomenen Singulars de Mas Llunes. Crec que és millor que en parli, amb més deteniment, en un article posterior. Només diré que el Singular de garnatxa roja em va semblar deliciós, molt característic, saborós, fresc, fruitat i gens trivial. Però el Singular de carinyena blanca va ser el que realment em va produir la impressió més forta, perquè segueix un cert model d'elegància gairebé mística —perdoneu l'estirabot— que em sedueix molt. En tornaré a beure i en parlaré en aquest blog. I tant si en parlaré!

Mas Romeu, a Palau-saverdera

El Puig de Guàrdies és un turó insignificant que hi ha entre Palau-saverdera i Roses, i al seu redós hi ha una vinya nova que deu fer una hectàrea —monestrell, sirà, chardonnay— sobre aquell terreny de llicorelles que s'estén més o menys de Rabós al cap de Creus. La vinya pertany a un projecte relativament nou que he pogut conèixer aquests darrers dies i que m'ha despertat un extraordinari interès: Mas Romeu.

El Mas Romeu és un mas d'aspecte antiquíssim que hi ha a l'extrem de llevant de la vila de Palau-saverdera. Al poble se'l coneix com a ca l'Albert i l'arquitectura del seu interior —amb unes voltes impressionants i unes parets que més aviat suggereixen una fortificació— és notable, ancestral i digna de ser visitada. No costa gens d'imaginar que en aquest mas s'hi ha fet vi al llarg de moltes generacions. El propietaris actuals, l'Albert i la Clo, estan posant en marxa un projecte vitivinícola de mida modesta però d'aspiracions elevades. A banda de la petita vinya que hi ha a dintre mateix del clos del mas —talment un jardí—, disposen de la vinya del Puig de Guardes que he esmentat i també d'unes vinyes a la partida de les Antines, en un sòl més sorrenc.

L'enòleg d'aquest nou celler és en Delfí Sanahuja, i amb això n'hi ha prou perquè parem la màxima atenció a les ampolles que puguin sortir de Mas Romeu. Possiblement, aquests vins són els únics que en Delfí elabora fora dels del conglomerat de Castillo de Perelada. Vaig tenir l'immens privilegi que el mateix Delfí fos el meu amfitrió al celler i les vinyes de Mas Romeu i, més enllà que la conversa amb ell és sempre una amena i estimulant lliçó d'enologia —i de sentit comú—, vaig poder escoltar, en la seva pròpia veu, quins són els objectius i els mètodes d'aquest nou celler de Palau.

Els vins de Mas Romeu que s'anomenen Senglar m'han semblat especialment interessants. Avui, a casa meva, he pogut destapar una ampolla de Senglar 2012 i una de Senglar 2013 i, més enllà que m'han satisfet força, m'han interessat per la seva tipologia: vins sense criança, molt ben equilibrats, frescos, complexos i de gran qualitat. És una tipologia que, malauradament, està poc representada al nostre país, on disposem d'excel·lents vins de criança d'altíssima concentració i d'excel·lents vins joves «explosius» i fruitats (estic simplificant molt, és clar) —però sovint trobem a faltar vins com aquests Senglar, que assoleixin un nivell de profunditat notable, sense el concurs de la fusta i sense la llaminadura d'una fruita primigènia i directa.

Són vins de merlot i garnatxa. Si la paraula merlot us espanta, no heu de patir, que en el Senglar —ni, jo diria, en cap dels vins d'en Delfí— no hi trobareu ni el mínim indici dels tradicionals defectes que —ai las!— entervoleixen tants vins de merlot del nostre país. Potser m'ha agradat més el 2012, però el 2013 l'encalça i potser l'arribarà a superar d'aquí uns mesos. Només amb l'aroma ja veiem que estem ben lluny dels paradigmes usuals dels vins joves: hi ha uns indicis de cremositat ben bonics i una sorprenent densitat d'aromes amorosides i netes —que inclouen alguns arbusts aromàtics del nostre país. A la boca hi ha un acurat equilibri entre frescor i densitat, entre sabors primaris i fluïdesa plaent. Com dono la benvinguda a un vi com aquest!

Però el senglar no surt de la vinya del Puig de Guàrdies amb que he iniciat aquest article. El vi que surt del monestrell i el sirà que hi a redós del Puig de Guàrdies encara no té nom, encara no l'he tastat. La collita 2012 és a l'ampolla i la 2013 és a la bóta. Del que he pogut inferir a la conversa amb en Delfí Sanahuja, aquest vi innominat podria ser un gran vi. Caldrà tenir paciència i estar a l'aguait.  

El millor vi que he begut

El vi —com la immensa majoria de les coses realment importants— no pot posar-se en cap ordenació lineal absoluta. Ens podem preguntar qui ha pujat i baixat del Matterhorn en el mínim temps (en Kílian Jornet el 2013, amb 2 hores i 52 minuts) o qui ha llançat més lluny el disc olímpic (Jürgen Schult el 1986, amb 74 m i 8 cm), però preguntar quin és el millor vi —el millor poema, la millor peça musical, el millor descobriment científic....— és propi de tocacampanes. És clar que aquesta pregunta —«quin és el millor vi?»— ens la fan sovint, però la meva resposta sempre és la mateixa: «si tu em dius quina és la millor novel·la, jo potser et diré quin és el millor vi».

Però, però...

Encara que estiguem completament convençuts que això que acabo de dir és cert, també és cert que tots hem tingut moments a la vida en què, amb una copa de vi a la mà i amb un glop de vi a la boca, hem pensat interiorment: «Aquest és el millor vi que he begut mai!» —oi que sí? Sé que el vi —i la sensació que ens produeix— no es pot mesurar numèricament i, en conseqüència, no es pot ordenar en una escala lineal, però diverses vegades he tingut la sensació irracional i subjectiva que estava bevent el millor vi de la meva vida. Recordo unes quantes d'aquestes ocasions —però ara em faria vergonya explicar-les aquí. Només diré que la primera —fa molts i molts i molts anys— va ser amb una ampolla de Viña Tondonia...

L'altre dia, a les fondàries d'un celler empordanès que no diré, vaig tenir un d'aquests instants d'epifania i m'agradaria explicar-lo. Amb l'enòleg del celler parlàvem de carinyenes i tastàvem algun dels magnífics vins que ell fa amb aquesta varietat. No sé com, va sortir el tema del «vi bullit» sobre el qual jo tenia una ignorància immensa. L'enòleg em va dir «vine» i vaig seguir-lo, endinsant-nos en el subsòl, fins un racó del celler, on hi havia algunes bótes petites i algunes damajoanes.

Em va descriure el procés d'elaboració del vi bullit —que jo coneixia més malament que bé—, un procés que requereix una immensa paciència i que està sotmès a unes aleatorietats encara molt superiors a les que ja es donen en els vins de taula. Més important que això, em va explicar l'existència d'una llarga tradició d'elaboració de vi bullit a l'Empordà, en petites quantitats, per al consum propi. D'això es desprèn l'existència, al fons de més d'una masia empordanesa, d'algunes joies ignotes mai no han vist la llum.

En aquest moment, el vi bullit —és a dir, el vi fet a partir de most que ha estat reduït per ebullició fins al voltant de la meitat del seu volum, per passar després a una fermentació lentíssima— està completament fora de tota normativa. Oficialment, no existeix; comercialment, tampoc. Però sí que existeix —i tant!— encara que estigui lluny de l'abast de la majoria de nosaltres.

Mentre el meu amic m'anava explicant tot això, vam tastar algunes coses que em van semblar sublims. Per exemple, un vi bullit que duia quatre o cinc anys a la bóta i que em va captivar amb els seus tons ametllats, la seva perfecció dolça i tensa, la seva netedat diàfana. O també, un vi bullit emocionant, de la solera ancestral de la família de l'enòleg, que generava unes belles aromes de romaní i altres herbes i que et feia tancar els ulls en plena beatitud. I encara un altre vi bullit que és el que va donar-me aquesta sensació de «el millor vi que he begut mai» de què parlo a l'inici d'aquest article. Estava fet a partir de les panses d'una vinya de carinyena molt vella (de la que surt un gran vi de l'Empordà), també pel mètode del vi bullit. Un elixir sublim que recordaré molt de temps.  Literalment, feia venir llàgrimes als ulls. Epifania («manifestació evident d’una divinitat entre els éssers humans», segons el DLG).

Sembla difícil que aquestes meravelles puguin arribar mai als circuits comercials ordinaris.

Carinyena blanca: tres exemples

En un mateix àpat vaig poder beure tres vins ben diferents que tenien en comú que estaven fets a partir de carinyena blanca.

Diuen que la carinyena blanca és una mutació de la carinyena (negra) detectada ara fa més de cent anys. N'hi ha poquíssima —al Rosselló i una mica a l'Empordà, en algunes vinyes velles que jo veig com joies que caldria preservar. En un "país normal", aquesta raresa singular fóra valorada com un tret d'identitat i potser fins i tot se'n faria bandera. Aquí, en canvi, ara per ara és una varietat proscrita sense reconeixement legal.

En aquell àpat, d'entrada, vam tastar el Babalà 2013, un "vi blanc simpàtic" (segons diu l'etiqueta) fet a la cooperativa d'Espolla. Aquesta adjectivació de "simpàtic" no m'agrada gaire (encara és pitjor quan sento parlar de "vi sexy"!) però és cert que aquest vi és atractiu i també és cert que quan l'ofereixo als meus amics així que arriben, desperta ràpidament l'interès i incita a parar esment en el vi. Fa poc, en Ramon Roset en parlava en el seu blog i m'estalviava de fer-ne aquí una descripció —que poc podria afegir a allò que tan bé diu en Ramon. Em limitaré a citar el comentari que fa ell sobre l'elaboració d'aquest vi atípic:

«...el seu cupatge, dominat en un 75% per la carinyena blanca, una de les varietats invisibles per les administracions vinícoles catalanes. L’altre 25% del seu cupatge és muscat d’Alexandria. Aquest cupatge tan singular fermenta conjuntament a temperatura controlada en dipòsits de ciment. Una altra de les singularitats d’aquest vi és que paren la seva fermentació mitjançant l’ús de fred per deixar-hi una mica de sucre residual. Posteriorment rep una criança amb les seves mares durant 4 mesos, fent-li bastonatges cada setmana.»

És un vi que, en la meva opinió, té un cert encant, però és relativament efímer. Vull dir que el punt d'enjòlit que produeix dura poca estona. Per això, en serveixo una única copa i així puc passar ràpidament a vins més profunds i persistents.

Per exemple, la carinyena blanca 100% de Mas Pòlit de la collita 2013 —un vi d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, potser irrepetible, que m'ha semblat extraordinari i del qual només se'n van fer unes cinc-centes ampolles. Si no és la millor carinyena blanca que he tastat, s'hi deu acostar força. El to és força clar i les aromes —que inclouen notes cítriques i de raïm net— són austeres i serioses, però a la boca hi entra amb una qualitat que deixa l'ànim en suspens. És melós —però amb un gran tremp— i té una suavitat que s'expandeix a tota l'amplada de la boca, allargant-s'hi sense perdre les seves virtuts. Hi ha el caràcter lleugerament atípic d'aquesta varietat esparsa. Fa poc, vaig parlar d'aquest vi amb un viticultor de l'Empordà —una persona jove, sàvia en l'art de fer vi— i em va dir que aquesta carinyena blanca de Mas Pòlit no creia que fos la millor carinyena blanca possible "però és la que més s'hi ha acostat". 

Finalment, vaig destapar una ampolla d'Essència 2013 —amb el recuit de Fonteta i la mel de la Roser Viader i en Josep Noguer. Aquest és un vi d'en Salvador Batlle, a Agullana, fet a partir de carinyena blanca pel mètode de reducció del most per ebullició (deixaré per un article proper parlar més a fons del "vi bullit", perquè és molt el que es pot dir sobre aquest tema). Quan vaig visitar en Salvador, de tots els vins que em va donar a tastar, aquest és el que em va semblar més meravella, i l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla, amb uns amics, va donar lloc a uns instants compartits de beatífica delectança: cap de nosaltres no va restar indiferent a la seva aroma penetrant —fruits secs i ametlles torrades... i moltes altres coses—, a la seva untuositat immensa, ben acompanyada d'una acidesa que li dóna estructura. És un vi amb una densitat de matisos indescriptible, ple de mel, que persisteix llargament als sentits i a la memòria. Li escau bé el nom d'"Essència" i té alguna cosa que anomenaria —gairebé em fa vergonya dir-ho— "espiritual".

Heus aquí tres vins fets amb la mateixa varietat de raïm —la il·legal carinyena blanca— que són immensament diferents un de l'altre. I la seva diferència procedeix, evidentment, de l'acció humana, de l'art (artifici?, artesania?...) de l'enòleg. A partir d'aquí, podríem iniciar una discussió sobre el significat —o la manca de significat— del terme "vi natural". Però potser no és ara el moment d'embolicar la troca....